Resultats de la cerca
Es mostren 120 resultats
oposició bilateral
Fonètica i fonologia
Oposició fonemàtica entre dos fonemes les característiques comunes dels quals només pertanyen a ells dos en tot el sistema.
Ho és, en català, l’oposició / l /-/ l /, atès que no hi ha cap altre fonema que presenti alhora els trets comuns de consonant, oral, lateral i sonor
nasal
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que presenta, com a tret distintiu, unes ressonàncies procedents de les cavitats nasals que depenen, articulatòriament, de l’obertura del conducte rinofaringi.
Acústicament, es manifesten com a formants febles entorn de 250 i 2 500 cicles per segon En català hi ha tres fonemes pròpiament nasals /m/, /n/ i /n/
africada
Fonètica i fonologia
Dit del fonema propi d’algunes llengües, la realització genètica del qual es compon de dos moments, un d’oclusiu i un altre, subsegüent, de fricatiu, essent ambdós homorgànics i formats en un lloc d’articulació, si més no, molt proper.
El català, segons Antoni Maria Badia i Margarit Antoni Maria Badia i Margarit , presenta aquests fonemes africats /z/ do tz e, /s/ co tx e i /z/ plaja
bilabial
Posició dels òrgans articulatoris en l’emissió dels sons bilabials
© fototeca.cat
Fonètica i fonologia
Dit del fonema consonàntic articulat mitjançant el contacte d’ambdós llavis, que produeix una interrupció total o parcial del corrent de l’aire i dóna lloc als sons anomenats bilabials oclusius o interruptes, si el contacte és total, o bé fricatius, o constrictius, si el contacte no és total.
En català hi ha les bilabials següents oclusives /p/, sorda pau, copa, cop , i /b/, sonora base, ombra fricatives b, sonora roba, sabre , i /m/ nasal, sonora mentida, cama, pam
deslabialització
Fonètica i fonologia
Procés que determina la pèrdua del caràcter normalment labialitzat d’una articulació en unes circumstàncies determinades.
En català s’ha perdut l’element labial del grup k + w llatí en quid > que, quomodo > *quomo > com, etc, i del grup g + w germànic, com en werra > guerra
nasalització
Fonètica i fonologia
Fenomen fonètic o fonològic pel qual un fonema no nasal esdevé nasal en contacte amb un altre o amb uns altres, normalment veïns, que són pròpiament nasals.
Així, per exemple, en català, el fonema /e/, realitzat normalment com a no nasal sec sék pèl pél, es nasalitza en contacte amb nasal, sobretot anterior net n&~eot nen n&~eon
fusió
Fonètica i fonologia
Procés, anomenat també coalescència, pel qual dos fonemes o més perden les característiques distintives, n’esdevenen un de sol i determinen o no una fonologització.
En català s’ha produït una fusió fonologitzadora a partir de fonemes llatins com ara N + Y, N + N, G + N, etc, en evolucionar fins a ɲ vinea > vinya, canna > canya, ligna > llenya
correlació
Fonètica i fonologia
Fenomen fonològic en virtut del qual es vinculen dues o més entitats fonemàtiques en relació amb un determinat tret pertinent.
Els membres són anomenats correlats Entre les més freqüents cal esmentar la melòdica , que hom troba, per exemple, en el vocalisme grec, on cada fonema ocupa un lloc segons els valors dels seus trets tonals, que canvien al llarg de la seva durada la correlació de timbre , que afecta la localització acústica dels fonemes vocàlics, com ara en català, on hi ha en la varietat central tres ordres palatal, medial i velar, que, en correspondència amb la correlació d’obertura, a base de quatre graus, diferencia tots els fonemes vocàlics la correlació de quantitat , per l’oposició de durada llarga i…
palatal
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació que es caracteritza per un contacte o una constricció entre el dors de la llengua i una zona qualsevol del paladar dur.
En català, són generalment palatal els fonemes š , ž , s , z , y , l , n, i en mallorquí també k i g Dins el vocalisme, s’aplica aquest terme a la sèrie anterior i , ẹ , ę
oposició gradual
Fonètica i fonologia
Lingüística i sociolingüística
Oposició fonemàtica en la qual el tret distintiu operant considerat basa la seva facultat diferenciadora en un grau major o menor de la característica fònica que el constitueix.
Així, en català, ho són les oposicions i/ẹ, ẹ/ę, per exemple, si hom considera que llur tret distintiu operant és el grau d’obertura /i/ primer grau, /ẹ/ segon grau o /ę/ tercer grau