Resultats de la cerca
Es mostren 120 resultats
velarització
Fonètica i fonologia
Procés pel qual una articulació no velar s’hi torna generalment, però no necessàriament, en contacte amb una altra articulació velar.
Així, hom descriu la formació de u a partir de consonants implosives en català antic puteu > 'pou’, cadere > 'caure’, etc També s’explica així l’assimilació de n en contacte amb velar un gos un gos
tret distintiu
Fonètica i fonologia
Diferència d’un fonema amb els altres, en termes de fonètica articulatòria, acústica o auditiva, que es revela en l’anàlisi dels fonemes o, més ben dit, de llurs diferents al·lòfon
, dels quals són una abstracció.
En català, per exemple, els fonemes fricatius presenten els trets distintius següents, descrits segons la fonètica articulatòria on + indica la presència del tret, - indica l’absència del tret, i la casella buida, la no funcionalitat del tret
signe demarcatiu
Fonètica i fonologia
Element fonològic (fonema o no, múltiple o senzill) que assenyala en una llengua donada la presència o l’absència de delimitació formal entre mots, síl·labes, morfemes, etc.
En català, per exemple, l’aparició del fonema /r/ indica que no es tracta de començament de mot En francès, la síllaba accentuada indica, al seu torn, fi de mot en hongarès, per contra, començament de mot, etc
desfonologització
Fonètica i fonologia
Fenomen de la fonologia diacrònica de moltes llengües pel qual, en esvair-se els trets distintius (o llur caràcter distintiu) entre dos o més fonemes, aquests es redueixen.
Així s’esdevé, per exemple, en català després d’ésser reduïts els trets distintius entre b/ i /v/ bibere > beure, vedere > veure, ambdós béure, que eren diferenciats antigament però que actualment només ho són en algunes zones dialectals
oposició
Fonètica i fonologia
Lingüística i sociolingüística
Relació existent entre tots els elements homogenis d’un sistema lingüístic (fonemes, formes, funcions, significats, etc) per a constituir un equilibri, i, per tant, per a poder ésser diferenciats.
Entre dos o més fonemes posicionalment commutables dins una llengua donada, la commutabilitat consisteix a examinar si aquests fonemes tenen la capacitat de canviar el significat d’una seqüència en permutar-se dintre contexts idèntics Així, doncs, hom dirà que en català p i m s’oposen per tal com existeixen parelles d’expressions, com ara pa i mà, capa i cama , llop llom , etc, que es distingeixen semànticament a partir de la permutació d’aquells segments En aquest sentit, un fonema és un segment mínim funcional, és a dir, oposable almenys a un altre segment mínim Els factors…
escissió fonològica
Fonètica i fonologia
Procés diacrònic en virtut del qual un fonema es transforma en dos o més de distints a partir, generalment, d’una diferenciació fònica contextual.
Segons el resultat, en pot sortir una fonologització, una transfonologització o bé una desfonologització Així s’explica l’evolució del fonema /k/ en llatí ortogràficament ‘c’, que ha donat en català solucions diverses CANTARE > cantar kIņtá CIVITATE > ciutat siutát
oclusiva
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que es caracteritza, articulatòriament, per una interrupció completa del corrent fònic.
En català, són fonemes oclusius p, t, k i b, d, g, al costat de ž, s, z, considerats també oclusius o, més descriptivament, africats, és a dir, com una successió d’un moment oclusiu i un moment fricatiu
sord | sorda
Fonètica i fonologia
Dit del fonema consonàntic que es realitza sense vibracions de les cordes vocals.
S'oposa a sonor o fluix En la terminologia acústica, els fonemes sords s’anomenen també tensos, atès que l’energia articulatòria es concentra a les cavitats supraglòtiques En català, són sordes les consonants p, f, t, s, š š, k
caiguda
Fonètica i fonologia
Fenomen de desaparició històrica d’un fonema sense influir en la natura fonètica dels seus veïns.
Així s’ha esdevingut en l’evolució de la major part de vocals pretòniques i posttòniques del llatí en passar al català viride > verd, tabula > tab'la > taula Segons els casos rep els noms específics d'afèresi, síncope i apòcope
tònic | tònica
Fonètica i fonologia
Dit de l’element sil·làbic o fonemàtic que presenta un accent d’intensitat, per oposició a d’altres elements no tònics o àtons.
En català, i sobretot en els dialectes orientals, és una oposició poc productiva a causa de les reduccions fonemàtiques que comporta la pèrdua de la tonicitat tribu tríbu enfront de tribú tribú, però no pas cantar káņte i cantar keņtá, etc