Resultats de la cerca

La forma actual de la U és una evolució de la v La grafia u representa el fonema vocàlic /u/ en posició tònica i l’arxifonema /U/ en posició àtona, en tots els dialectes cub kúp, salut selút, muntanya muņtáne A vegades, forma part, sense valor fonològic, de seqüències gràfiques, com ara ‘gu’, ‘qu’ seguides de vocal palatal guiar giá, quisso kísu o, com a primer element d’un diftong creixent, quan aquelles seqüències van seguides de vocal no-palatal o en el cas de ‘gü’, ‘qü’ guany gwán, quatre kwátre, güellar gwelá, qüestió kwetió Pot comparèixer igualment com a segon membre d’un diftong…

El primer cas determina un diftong neutre viu, avui En el segon cas, en català, cal distingir la seqüència vocal oberta tònica + vocal tancada àtona, anomenada diftong decreixent remei, mai, boira, lleure, cau, bou , de la seqüència inversa, o diftong creixent , on només és possible l’element u com a membre tancat àton quatre, freqüent Quan no s’acompleix una de les condicions esmentades té lloc un hiat Des del punt de vista fonològic hom discuteix si el diftong és constituït per una seqüència de dos fonemes vocàlics o per un de sol amb distinta matisació al llarg de la durada

En català hi ha els casos d' octo > uit > vuit, ora > ora > vora, pel fet d’haver estat exagerat el caràcter labial de u , o En castellà es desenrotlla un so velar ortu > huerto → gwérto , ovu > huevo → gwébo en exagerar-se, per contra, la característica velar de u

Les lletres Y, V, U, W, tenen el mateix origen gràfic, és a dir, l'ípsilon grega, que conservà la forma Y en el grec clàssic, però que perdé el traç inferior en el grec occidental, i així passà la forma V a alguns alfabets itàlics, entre els quals el llatí Cap al segle I el llatí recuperà la Y grega, tot mantenint la V amb so d' u No fou sinó molt més endavant, després de l’aparició de la forma U , que la forma antiga de la V serví per a distingir en les llengües germàniques segle XI i romàniques segle XV el so de v consonant contraposat al de la u vocal També cap al segle X aparegué en els…

Dintre totes les possibilitats, cal reconèixer les vocals cardinals, que conjuminen d’una forma característica els trets d’obertura, localització i labialització són cardinals les vocals anteriors no labialitzades i, ẹ,ę, etc, les centrals neutres a, e, etc i les posteriors labialitzades u, ọ, ǫ, etc Qualsevol altra combinació de trets ü, o, etc és una derivació secundària d’aquell grup cardinal que, segons Jones, es troba a la base de tots els vocalismes naturals

El llatí la prengué de l’alfabet grec a través dels itàlics La O romana és un cercle format per dos trets arcuats que es toquen pels extrems Era traçada en dos temps, començats per dalt, bé que, a causa de la velocitat, les formes cursives i les derivades posteriors consten sovint d’un sol traç circular tancat per sobre De vegades els nexes amb les lletres anterior i posterior apareixen com uns segments superiors que li donen l’aspecte d’unes banyes El doble traç, però, es manté durant tota l’edat mitjana de vegades el segon semicercle esdevé una línia diagonal recta i fins i tot còncava o…

En català, ǫ, ọ, u

En català, afecta les vocals ǫ, ọ i u

En català són velars les vocals o’, ọ, u i les consonants k, g, w amb articulacions de l, sobretot implosives