Resultats de la cerca
Es mostren 14 resultats
f
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Sisena lletra de l’alfabet català, anomenada efa [pl efes].
La F llatina deriva gràficament de la digamma etrusca i grega no pas de la Φ, forma passada a través dels alfabets itàlics prellatins La F clàssica romana consisteix en un primer traç vertical i en dos traços horitzontals a dalt i al mig, cap a la dreta Presenta reforços estètics als extrems dels tres traços en l’escriptura d' inscripcions monumentals romanes L’escriptura comuna clàssica només manté el reforç base interior de la F , que es desenrotlla notablement, alhora que els altres dos traços, mitjà i superior, ultrapassen també a l’esquerra el traç…
distintiu
Fonètica i fonologia
Tret articulatori o acústic que, en la realització de fonemes, és susceptible d’exercir valors discrets diferencials respecte a unes altres realitzacions.
Quan un d’aquests trets esdevé comú a tota una sèrie de realitzacions fonemàtiques és anomenat marca de correlació Per exemple, els trets distintius de p, en català, són consonant, sord, oral, oclusiu, labial Per consonant s’oposa a les vocals, per sord, a b, per oclusiu, a f, per labial, a t i k, etc D’altra banda, el tret labial és marca de correlació per a p, b, m i f alhora
labiodental
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació realitzada, normalment, per un contacte o una constricció del llavi inferior amb les incisives superiors.
En català són f i m infern imférn
estrident
Fonètica i fonologia
Dit de la consonant caracteritzada per una absència total d’harmonia en la seva representació espectrogràfica.
En català, són estridents les realitzacions /f/ , /s/ , /z/ , /š/ i /ž/
fricatiu | fricativa
Fonètica i fonologia
Dit de la consonant articulada mitjançant una aproximació entre dos òrgans bucals, acompanyada o no de sons complementaris i de sonoritat.
En català, són fricatives, f, v, s, z, š, ž i els allòfons intervocàlics de b, d, g
sord | sorda
Fonètica i fonologia
Dit del fonema consonàntic que es realitza sense vibracions de les cordes vocals.
S'oposa a sonor o fluix En la terminologia acústica, els fonemes sords s’anomenen també tensos, atès que l’energia articulatòria es concentra a les cavitats supraglòtiques En català, són sordes les consonants p, f, t, s, š š, k
feix de correlació
Fonètica i fonologia
Relació opositiva de trets fonològics que afecta de la mateixa manera diversos grups fonemàtics dintre un mateix sistema.
En castellà, l’oposició tensa/fluixa i interrupta/contínua determina feixos de correlacions de tres membres fonemàtics en l’ordre labial, dental i velar, si més no, per la reunió de tensa + interrupta p,t,k, tensa + contínua f,ϑ,x i fluixa + interrupta o contínua b,d,g
labial
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació caracteritzada per la intervenció dels llavis.
En les realitzacions vocàliques la característica es manifesta per la prominència labial, típica en català dels fenomens velars o posteriors ǫ, ọ, u En les realitzacions consonàntiques es manifesta per un contacte o una constricció entre els llavis bilabials p, b, b o entre un altre òrgan i els llavis labiodentals f, m, etc
aparellat | aparellada
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que pertany a una sèrie correlativa d’oposició fonològica bilateral, com ara de llarg/curt, sord/sonor, oclusiu/fricatiu, etc.
S'oposa al concepte de fonema correlatiu o correlat perquè aquest pot ésser membre d’una oposició multilateral, i al de no-aparellat quan es tracta d’un fonema no oposable bilateralment En català, com en totes les llengües, hi ha nombrosos fonemes aparellats p/b, p/f, p/m són aparellaments del fonema p en virtut d’altres tantes oposicions bilaterals
corda vocal
Fonètica i fonologia
Anatomia
Cadascun dels quatre replegaments, dos a cada banda, de la mucosa de la laringe, els quals, disposats en sentit anteroposterior, tenen, com a inserció anterior, el cartílag tiroide i, posteriorment, el cartílag aritenoide.
Les cordes vocals superiors tenen esquelet membranós Les cordes vocals inferiors contenen un fascicle voluminós del múscul tiroaritenoïdal i són part essencial de la glotis com a òrgan de fonació A les cordes vocals hi ha els caps terminals del nervi recurrent regulador del moviment vibratori que caracteritza el to fonamental de la veu dels parlants i imprimeix la sonoritat bàsica al corrent aeri que procedeix dels pulmons Gairebé totes les llengües conegudes fan ús diferencial de la vibració vocàlica oposant l’absència a la presència d’aquest tret Així, en català hom distingeix les…