Resultats de la cerca

En les llengües germàniques, l’oposició entre p, t, k, i b, d, g no es dirimeix en l’absència o la presència de sonoritat, com en les romàniques, sinó en la presència o l’absència del buf aspiratori p h , t h , K h /b, d, g

Les vocals catalanes,⃒ɔ⃒́, ⃒ọ⃒, ⃒u⃒, es defineixen, per això mateix, com a arrodonides

Pot ésser, segons això, quantitatiu, intensiu, tonal, etc, i és susceptible de rebre caràcter fonològic, com és ara en l’oposició del català, llengua que fa un ús fonològic de l’accent intensiu i tonal, entre tribu i tribú , que es diferencien per l’accent intensiu

En determinades llengües, anomenades per això tonals com el xinès, presenta una capacitat distintiva referida a la síllaba En moltes d’altres, com ara el català, el to o altura musical opera només a nivell de preposició dins els tipus generals de cadència, anticadència i suspensió avui vindrà / avui vindrà

Aquest fenomen no sempre té una representació gràfica una casa humida, pronunciat una cas humida El català practica sovint l’elisió en l’elocució corrent d’altres llengües, però, com el castellà, hi recorren rarament Es dóna també l’anomenada elisió inversa , que és un tipus d'afèresi, segons la qual la vocal inicial d’un mot desapareix absorbida per la final del mot anterior va dir això ba ði šǫ

La forma actual de la U és una evolució de la v La grafia u representa el fonema vocàlic /u/ en posició tònica i l’arxifonema /U/ en posició àtona, en tots els dialectes cub kúp, salut selút, muntanya muņtáne A vegades, forma part, sense valor fonològic, de seqüències gràfiques, com ara ‘gu’, ‘qu’ seguides de vocal palatal guiar giá, quisso kísu o, com a primer element d’un diftong creixent, quan aquelles seqüències van seguides de vocal no-palatal o en el cas de ‘gü’, ‘qü’ guany gwán, quatre kwátre, güellar gwelá, qüestió kwetió Pot comparèixer igualment com a segon membre d’un diftong…

Els alfabets fonètics tenen llur origen simultani amb les primeres especulacions foneticoortogràfiques adients Tanmateix, la necessitat d’alfabets fonètics es feu particularment palesa quan foren constatades tantes discrepàncies entre la pronúncia de les llengües medievals i els alfabets de base llatina i ciríllica, sobretot a Europa, que la cultura manuscrita havia imposat Aquesta constatació és el punt de partença que diversifica, de llavors ençà, els camins de l’ortografia i de la transcripció fonètica Ben aviat hom comprengué que cada llengua presenta supòsits estructurals propis de tipus…

La fonamentació en les vibracions vocals opera sobre els harmònics i determina l' altura musical , corba melòdica o entonació per exemple, l’oposició asseverativa-interrogativa surts ara/surts ara d’una mateixa frase en depèn D’altra banda, en fonamentar-se en el volum i forma dels ressonadors bucals, sembla que opera sobre els formants acústics i determina el timbre o qualitat acústica gradualment aguda o greu dels fonemes L’escala d’acuïtat de timbre en el vocalisme català seria, en virtut d’això, i de més agut a menys i, ẹ, ę, e, a, ǫ, ọ, u

Entre dos o més fonemes posicionalment commutables dins una llengua donada, la commutabilitat consisteix a examinar si aquests fonemes tenen la capacitat de canviar el significat d’una seqüència en permutar-se dintre contexts idèntics Així, doncs, hom dirà que en català p i m s’oposen per tal com existeixen parelles d’expressions, com ara pa i mà, capa i cama , llop llom , etc, que es distingeixen semànticament a partir de la permutació d’aquells segments En aquest sentit, un fonema és un segment mínim funcional, és a dir, oposable almenys a un altre segment mínim Els factors fonètics que…