Resultats de la cerca
Es mostren 28 resultats
desenrotllament
Fonètica i fonologia
Procés pel qual una característica articulatòria d’un fonema determina, en accentuar-se, un nou fonema, generalment protètic, no justificat per l’evolució etimològica.
En català hi ha els casos d' octo > uit > vuit, ora > ora > vora, pel fet d’haver estat exagerat el caràcter labial de u , o En castellà es desenrotlla un so velar ortu > huerto → gwérto , ovu > huevo → gwébo en exagerar-se, per contra, la característica velar de u
base d’articulació
Fonètica i fonologia
Denominació del conjunt d’hàbits articulatoris que conformen la pronúncia característica d’una llengua.
Alguns autors parteixen de la collocació dels òrgans articulatoris en posició de repòs per tal de definir aquesta base, a vegades mal considerada com un producte de condicionaments biològics La base d’articulació forneix, fins i tot, determinades tendències d’evolució foneticofonològica al llarg del temps El sistema fonològic del català, per exemple, no es distingeix del de les altres llengües només per un conjunt propi de fonemes, sinó també per la seva realització bàsica i normal que, essent relativament relaxada, la distingeix de la del castellà, més tensa, i l’apropa, per contra, a l’…
sostingut | sostinguda
Fonètica i fonologia
Dit de la consonant palatalitzada que acústicament presenta un lleu augment freqüencial als formats més alts.
És característica del rus l’oposició entre absència i presència d’aquest tret
retroflexió
Fonètica i fonologia
Fenomen pel qual l’àpex de la llengua s’eleva i s’orienta cap al paladar central en certes articulacions, i així produeix un efecte acústic particular.
En anglès americà, per exemple, és característica l’articulació retroflexa de /r/ en contacte amb vocal anterior
funció fònica
Fonètica i fonologia
Relació general entre trets sistemàtics pels quals, des del punt de vista fonològic, hom pot determinar aspectes d’ordre culminatiu, com en la dependència intensiva dels membres d’una emissió d’un d’ells.
Així com també, delimitatiu, si hi ha indicis de frontera morfemàtica en una seqüència donada, o bé distintiu, característica de l’oposició mútua entre segments o fonemes
labial
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació caracteritzada per la intervenció dels llavis.
En les realitzacions vocàliques la característica es manifesta per la prominència labial, típica en català dels fenomens velars o posteriors ǫ, ọ, u En les realitzacions consonàntiques es manifesta per un contacte o una constricció entre els llavis bilabials p, b, b o entre un altre òrgan i els llavis labiodentals f, m, etc
intensitat
Fonètica i fonologia
Factor acústic que depèn, físicament, de l’amplitud de l’ona sonora i que algunes llengües empren com a tret fonològicament distintiu.
Així s’oposen, per exemple, les síllabes tòniques a les síllabes àtones, ambdues associades, o no, a d’altres fenòmens correlatius En català hi ha oposició només d’intensitat entre tribu tríbu i tribú tribú en general, però, aquesta diferència sol coincidir amb una reducció vocàlica característica dels dialectes orientals canta káņte i cantar keņtá, compte kómte i comptar kumtá, etc
quadrilàter de vocals
©
Fonètica i fonologia
Representació geomètrica ideal d’un sistema vocàlic que el lingüista anglès D.Jones proposa a fi de definir tots els sistemes vocàlics de les llengües naturals.
Dintre totes les possibilitats, cal reconèixer les vocals cardinals, que conjuminen d’una forma característica els trets d’obertura, localització i labialització són cardinals les vocals anteriors no labialitzades i, ẹ,ę, etc, les centrals neutres a, e, etc i les posteriors labialitzades u, ọ, ǫ, etc Qualsevol altra combinació de trets ü, o, etc és una derivació secundària d’aquell grup cardinal que, segons Jones, es troba a la base de tots els vocalismes naturals
neutralització
Fonètica i fonologia
Fenomen fonològic mitjançant el qual l’oposició entre dos fonemes o més s’esvaeix en un o més contexts donats i es restaura tot just canvien les condicions contextuals del fenomen.
En català, per exemple, l’oposició que hi ha entre els fonemes nasals |m|, |n| i |n| en contexts intervocàlics cama, cana, canya desapareix en posició implosiva davant consonant campa, canta, cansa, canca , etc, puix que ací la permutació d’una nasal per una altra no és capaç de canviar el significat del mot primitiu També és molt característica, en català oriental, la neutralització dels fonemes vocàlics |ẹ|, |ę| i |a| en context àton teula téule, taula táule, amb teulada, taulada, ambdues teuláde Del resultat d’una neutralització, com ara la vocal neutra en aquest últim cas…
entonació
Fonètica i fonologia
Successió de to al llarg d’una emissió de parla.
Depèn de la freqüència amb què vibren les cordes vocals del parlant durant l’emissió i d’uns valors relatius normals que caracteritzen el seu to fonamental En les llengües indoeuropees, l’entonació de les fraccions finals de l’emissió, respecte a les altres fraccions, té capacitat significativa, segons que sigui no marcada horitzontal o marcada ascendent o descendent L’ entonació horitzontal consisteix en l’absència de canvis relatius en la freqüència de les vibracions i és característica de les fraccions no finals de l’emissió per això, quan hom fa pausa després d’entonació…