Resultats de la cerca

En català hi ha els casos d' octo > uit > vuit, ora > ora > vora, pel fet d’haver estat exagerat el caràcter labial de u , o En castellà es desenrotlla un so velar ortu > huerto → gwérto , ovu > huevo → gwébo en exagerar-se, per contra, la característica velar de u

És característica del rus l’oposició entre absència i presència d’aquest tret

Alguns autors parteixen de la collocació dels òrgans articulatoris en posició de repòs per tal de definir aquesta base, a vegades mal considerada com un producte de condicionaments biològics La base d’articulació forneix, fins i tot, determinades tendències d’evolució foneticofonològica al llarg del temps El sistema fonològic del català, per exemple, no es distingeix del de les altres llengües només per un conjunt propi de fonemes, sinó també per la seva realització bàsica i normal que, essent relativament relaxada, la distingeix de la del castellà, més tensa, i l’apropa, per contra, a l’…

En anglès americà, per exemple, és característica l’articulació retroflexa de /r/ en contacte amb vocal anterior

Així com també, delimitatiu, si hi ha indicis de frontera morfemàtica en una seqüència donada, o bé distintiu, característica de l’oposició mútua entre segments o fonemes

En les realitzacions vocàliques la característica es manifesta per la prominència labial, típica en català dels fenomens velars o posteriors ǫ, ọ, u En les realitzacions consonàntiques es manifesta per un contacte o una constricció entre els llavis bilabials p, b, b o entre un altre òrgan i els llavis labiodentals f, m, etc

Així s’oposen, per exemple, les síllabes tòniques a les síllabes àtones, ambdues associades, o no, a d’altres fenòmens correlatius En català hi ha oposició només d’intensitat entre tribu tríbu i tribú tribú en general, però, aquesta diferència sol coincidir amb una reducció vocàlica característica dels dialectes orientals canta káņte i cantar keņtá, compte kómte i comptar kumtá, etc

Dintre totes les possibilitats, cal reconèixer les vocals cardinals, que conjuminen d’una forma característica els trets d’obertura, localització i labialització són cardinals les vocals anteriors no labialitzades i, ẹ,ę, etc, les centrals neutres a, e, etc i les posteriors labialitzades u, ọ, ǫ, etc Qualsevol altra combinació de trets ü, o, etc és una derivació secundària d’aquell grup cardinal que, segons Jones, es troba a la base de tots els vocalismes naturals

En català, per exemple, l’oposició que hi ha entre els fonemes nasals |m|, |n| i |n| en contexts intervocàlics cama, cana, canya desapareix en posició implosiva davant consonant campa, canta, cansa, canca , etc, puix que ací la permutació d’una nasal per una altra no és capaç de canviar el significat del mot primitiu També és molt característica, en català oriental, la neutralització dels fonemes vocàlics |ẹ|, |ę| i |a| en context àton teula téule, taula táule, amb teulada, taulada, ambdues teuláde Del resultat d’una neutralització, com ara la vocal neutra en aquest últim cas, se'n diu…

Depèn de la freqüència amb què vibren les cordes vocals del parlant durant l’emissió i d’uns valors relatius normals que caracteritzen el seu to fonamental En les llengües indoeuropees, l’entonació de les fraccions finals de l’emissió, respecte a les altres fraccions, té capacitat significativa, segons que sigui no marcada horitzontal o marcada ascendent o descendent L’ entonació horitzontal consisteix en l’absència de canvis relatius en la freqüència de les vibracions i és característica de les fraccions no finals de l’emissió per això, quan hom fa pausa després d’entonació horitzontal, la…