Resultats de la cerca
Es mostren 10 resultats
geminar
Fonètica i fonologia
Repetir successivament un element lingüístic, generalment consonàntic, en la segona articulació de la cadena parlada, la qual cosa determina un grup homorgànic amb capacitat distintiva o no.
En el domini oriental del català és freqüent aquest fenomen en grups d’oclusiva + l poble póbble, segle ségglé
ortologia
Fonètica i fonologia
Pronunciació correcta d’una llengua determinada.
Com a base d’aquesta correcció hom sol adoptar la variant lingüística pròpia d’una ciutat o d’una regió determinada, que sol tenir un pes cultural específic en el seu domini lingüístic
canvi fonètic
Fonètica i fonologia
Modificació d’un fonema sense transcendència fonològica en el curs de l’evolució d’una llengua.
En la fonètica tradicional ha estat sovint un concepte que comprenia el que avui hom sol entendre per canvi fonològic La diferència que separa iš de š com a realitzacions normals del fonema / š / en moltes contrades del domini català és producte d’un simple canvi fonètic caixa káiše, káše, etc
v
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-dosena lletra de l’alfabet català, anomenada ve [pl ves].
Les lletres Y, V, U, W, tenen el mateix origen gràfic, és a dir, l'ípsilon grega, que conservà la forma Y en el grec clàssic, però que perdé el traç inferior en el grec occidental, i així passà la forma V a alguns alfabets itàlics, entre els quals el llatí Cap al segle I el llatí recuperà la Y grega, tot mantenint la V amb so d' u No fou sinó molt més endavant, després de l’aparició de la forma U , que la forma antiga de la V serví per a distingir en les llengües germàniques segle XI i romàniques segle XV el so de v consonant contraposat al de la u vocal També cap al segle X aparegué en els…
j
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Desena lletra de l’alfabet català, anomenada jota [pl jotes].
La J de les llengües modernes deriva gràficament de la I , sovint prolongada al començament o al final de paraula en les escriptures gòtiques cursives i La lletra j és emprada com a grafia del fonema consonàntic /ž/ en posició inicial absoluta, intervocàlica o darrere de consonant joc žók, projecte pruzékte Forma part del grup gràfic “tj”, seguit de vocal no palatal, per a representar el fonema /ž/ corretja kuréže Dialectalment, sobretot a l’occident del domini, en posició inicial absoluta es realitza també com a africada jove , lleidatà žóbẹ, valencià apitxat šóvẹ i, més en…
a
Fonètica i fonologia
Grafia que representa dos possibles fonemes vocàlics en català: [a] i [ə].
Aquest darrer no és general a tot el domini lingüístic manca als parlars occidentals i a l’alguerès La distribució d’ambdues solucions al català central i als altres parlars orientals és relativa i depèn de l’accent d’intensitat, per tal com si la grafia compareix en posició tònica avi, bufar, sal es dóna el primer fonema, mentre que en posició àtona pera, cosa, fusta , es produeix el segon vocal neutra La pronúncia del fonema a presenta màxima obertura maxillar, no gens de labialització i llengua plana, fets que determinen un formant bucal d’un volum superior al de qualsevol…
g
Fonètica i fonologia
Grafema que representa generalment una realització del fonema /g/ a través dels seus al·lòfons principals [g] i [ɣ].
El primer, oclusiu, apareix en posició inicial absoluta gos gós, explosiva després d’oclusiva o nasal capguardar kápɣwərdá, llangardaix ləŋgərðás o implosiva davant consonant sonora suggerir sugzərí el segon, fricatiu, apareix en la resta de posicions, sobretot intervocàliques pregar prəɣá, migrat miɣrát, algú əlɣú, esgrunar əzɣruná Formant part de certs grups es gemina, no pas en tot el domini, com ara -l explosiva regle rəgglə , o s’assimila, davant nasal digne díŋnə, entre altres possibles modalitats En posició final, el grafema g alterna amb c llarg marc , tot i que…
o
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Quinzena lletra de l’alfabet català, anomenada o [pl os].
El llatí la prengué de l’alfabet grec a través dels itàlics La O romana és un cercle format per dos trets arcuats que es toquen pels extrems Era traçada en dos temps, començats per dalt, bé que, a causa de la velocitat, les formes cursives i les derivades posteriors consten sovint d’un sol traç circular tancat per sobre De vegades els nexes amb les lletres anterior i posterior apareixen com uns segments superiors que li donen l’aspecte d’unes banyes El doble traç, però, es manté durant tota l’edat mitjana de vegades el segon semicercle esdevé una línia diagonal recta i fins i tot còncava o…
x
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-quatrena lletra de l’alfabet català, anomenada ics o xeix [pl ics, xeixs].
Els llatins heretaren dels grecs i dels etruscs únics que la tenien la forma d’aquesta lletra, que passà a l’apèndix de l' elementum o segona part de l' abecedari llatí, acabat amb les lletres gregues X, Y, Z La X romana clàssica consisteix en dos traços creuats en aspa, el primer dels quals amb un reforç a la base i a vegades un altre a l’extrem superior Tots dos traços eren executats en direcció descendent, encara que el segon a vegades ho fou de baix a dalt això darrer fou sobretot degut a la velocitat ràpida, que produí la posició gairebé horitzontal del primer i l’allargassament del…
l
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Dotzena lletra de l’alfabet català, anomenada ela [pl eles].
Com altres lletres de l’alfabet llatí, prové del fenici a través del grec occidental, i dels itàlics La L romana consta d’un pal vertical i d’un traç horitzontal que surt del seu extrem inferior i va cap a la dreta És freqüent que aquest segon traç tendeixi a baixar en diagonal Gairebé sempre té un reforç al damunt del pal vertical La velocitat ràpida féu que ben aviat els dos traços s’executessin junts, sense alçar la ploma, de manera que el segon es redueix de mides i es corba, de vegades, cap amunt Aquest traç corbat s’uneix sovint amb la lletra següent, sobretot amb la i La L mateixa…