Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
signe diacrític
Fonètica i fonologia
Senyal convencional que hom afegeix a un signe gràfic i que representa una realització fonemàtica, per indicar-hi alguna mena de modificació fonètica.
En l’ortografia usual són emprats diacrítics com l’accent o la dièresi En transcripció fonètica hom els empra per a indicar nasalització ã, obertura ą, tancament ạ, dentalització n, velarització ł, etc En català, després de les normes ortogràfiques del 2016, hi ha els següents mots amb accent diacrític bé, déu, és, mà, més, món, pèl, què, sé, sí, sòl, són, té, ús, vós
consonant emfàtica
Fonètica i fonologia
Consonant, sorda o sonora, molt corrent en les llengües semítiques, en la pronúncia de la qual apareix un tret articulatori que consisteix en un retraïment cap a l’arrel de la llengua i una concavitat del dors d’aquesta, acompanyat d’una elevació brusca de la laringe.
En la transliteració, hom la sol indicar amb un punt al dessota ṣ, ḍ, ṭ, etc
h
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vuitena lletra de l’alfabet català, anomenada hac [pl: hacs].
La h llatina prové gràficament de les escriptures gregues orientals i occidentals, que escrivien l’aspiració en forma d' eta grega clàssica Arribà al llatí, però, a través de certs alfabets itàlics La H clàssica llatina és formada per dues línies verticals paralleles unides per un traç horitzontal a mitja alçada L’ordre dels traços en l’escriptura capital romana era primer, vertical segon, horitzontal tercer, vertical Amb la velocitat ràpida que provoca la cursivitat hom tendí a unir els traços 2 i 3, de primer formant el segon traç cap amunt sense arribar, però, a l’altura que li…
alfabet fonètic
Fonètica i fonologia
Sistematització gràfica convencional a través de la qual hom intenta de transcriure els trets fonètics de tota mena de locucions fòniques.
Els alfabets fonètics tenen llur origen simultani amb les primeres especulacions foneticoortogràfiques adients Tanmateix, la necessitat d’alfabets fonètics es feu particularment palesa quan foren constatades tantes discrepàncies entre la pronúncia de les llengües medievals i els alfabets de base llatina i ciríllica, sobretot a Europa, que la cultura manuscrita havia imposat Aquesta constatació és el punt de partença que diversifica, de llavors ençà, els camins de l’ortografia i de la transcripció fonètica Ben aviat hom comprengué que cada llengua presenta supòsits estructurals propis de tipus…
q
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Dissetena lletra de l’alfabet català anomenada cu [pl cus].
La Q llatina majúscula prové del fenici a través del grec occidental de Beòcia el grec clàssic no mantingué aquesta lletra, que passà a l’etrusc i altres alfabets itàlics La Q clàssica romana consta d’un cercle i d’un traç inferior oblic descendent d’esquerra a dreta, una mica corbat amunt El cercle es traçava en dos temps començant per dalt Amb la velocitat el primer traç s’uní amb la cua obliqua en un sol temps ben aviat, però, el cercle, esdevingut ovoide, fou fet tot en un sol temps i aleshores la cua obliqua arrencava de la part superior esquerra i era pràcticament recta En canviar l’…
šĕwà
Fonètica i fonologia
Gramàtica
Símbol gràfic hebreu (:) que hom col·loca sota un grafema consonàntic per indicar-hi o bé l’absència de vocal (šĕwà quiescent) o bé la pronunciació d’una vocal neutra breu (šĕwà mòbil) en cas de consonant inicial o de doble consonant.
Creat pels masoretes, correspon al sukūn àrab, al virāma devanagàric i al terme homònim indoeuropeu En transliteració hom omet el šĕwà quiescent, mentre que el mòbil és expressat pel signe ĕ o ∂o e
šĕwà indogermànic
Fonètica i fonologia
Gramàtica
Terme tècnic introduït pel lingüista danès H.Møller en l’estudi de l’indoeuropeu per tal d’indicar una vocal neutra breu (∂) postulada per una frase prehistòrica de la llengua que justificaria la correspondència del signe ĭ indoirànic amb els signe ă de les llengües indoeuropees.
N'hi hauria hagut de diversos tipus, amb valor consonàntic o laringal laringal