Resultats de la cerca

Així, en les líquides, es formen equivalències entre /r/i/l/, generalment per dissimilació, en casos com ARATRU > aladre , PEREGRINU > pelegrí

S'oposa als fonemes sords o tensos En la terminologia acústica, els fonemes sonors s’anomenen també fluixos, atès que l’energia articulatòria es distribueix entre la boca i la glotis En català, són sonores les vocals, les líquides i, entre les consonants, b, d, z, z, z, y, w, g

Segons aquest paràmetre, els sons d’una llengua es poden classificar en una escala que va des dels més fins als menys perceptibles En principi, els sons oberts són més perceptibles que els tancats Entre les vocals, que ocupen un punt màxim en aquesta gradació, es destaca el so a, el més obert Entre les consonants, són més perceptibles les sonores que no pas les sordes, més les líquides que les fricatives, les estridents que les mats, etc, fins a les oclusives sordes, que manquen de perceptibilitat pròpia

Les cordes vocals superiors tenen esquelet membranós Les cordes vocals inferiors contenen un fascicle voluminós del múscul tiroaritenoïdal i són part essencial de la glotis com a òrgan de fonació A les cordes vocals hi ha els caps terminals del nervi recurrent regulador del moviment vibratori que caracteritza el to fonamental de la veu dels parlants i imprimeix la sonoritat bàsica al corrent aeri que procedeix dels pulmons Gairebé totes les llengües conegudes fan ús diferencial de la vibració vocàlica oposant l’absència a la presència d’aquest tret Així…

S'oposa a sonant i a consonant , que d’alguna manera són interrupcions vocàliques Des de la més antiga tradició, les vocals han estat considerades sons purs amb veu pròpia i capaços de formar síllaba per ells mateixos Des del punt de vista fonològic, aquest és el tret que distingeix les vocals dels altres elements necessàriament o potencialment no sillàbics La distinció fonètica i experimental, en canvi, ha estat posada en entredit fins fa relativament poc temps, sobretot en constatar que algunes diferències són només quantitatives Així ocorre, per exemple, en comparar la sonoritat o el…

Des de la tradició índia i grecollatina, la consonant ha estat considerada com un element articulatori dependent de la vocal d’això li ve el nom de consonant Al començament del segle XX, la fonètica experimental posà temporalment en dubte aquesta oposició que, tanmateix, s’ha conservat sempre en els manuals escolars La fonologia addueix que la consonant forma la part marginal en la constitució sillàbica, mentre que la vocal n’és la part nuclear Hom pot comprovar aquesta diferència de marge i nucli en mots com ara co-sa, a-la, fus-ta, etc Això no obstant, de molt ençà, hom reconeix també l’…

La F llatina deriva gràficament de la digamma etrusca i grega no pas de la Φ, forma passada a través dels alfabets itàlics prellatins La F clàssica romana consisteix en un primer traç vertical i en dos traços horitzontals a dalt i al mig, cap a la dreta Presenta reforços estètics als extrems dels tres traços en l’escriptura d' inscripcions monumentals romanes L’escriptura comuna clàssica només manté el reforç base interior de la F , que es desenrotlla notablement, alhora que els altres dos traços, mitjà i superior, ultrapassen també a l’esquerra el traç vertical Per evitar la confusió amb la…

Com altres lletres de l’alfabet llatí, prové del fenici a través del grec occidental, i dels itàlics La L romana consta d’un pal vertical i d’un traç horitzontal que surt del seu extrem inferior i va cap a la dreta És freqüent que aquest segon traç tendeixi a baixar en diagonal Gairebé sempre té un reforç al damunt del pal vertical La velocitat ràpida féu que ben aviat els dos traços s’executessin junts, sense alçar la ploma, de manera que el segon es redueix de mides i es corba, de vegades, cap amunt Aquest traç corbat s’uneix sovint amb la lletra següent, sobretot amb la i La L mateixa…