Resultats de la cerca

Per a les escoles estructuralistes, i en primer lloc la del Cercle Lingüístic de Praga 1920-38, hom parteix de la noció de fonema, del qual són analitzats els trets distintius que permeten de copsar l’estructura fonològica de cada llengua Tot just determinada la capacitat funcional dels fonemes, a través del criteri de commutacions, en són establertes les propietats combinatòries per a formar unitats més complexes, com ara la síllaba, el mot, el sintagma i l’expressió o, en termes fonètics, l’emissió fònica normal limitada per dues pauses Així, al nivell de seqüències que ultrapassen la…

La fonètica general estudia els problemes teòrics plantejats per la relació entre sons i fonemes i complementa la investigació fonològica La fonètica instrumental o experimental classifica els fonemes com a conjunts de trets constitutius mitjançant les dades fornides pels aparells de recerca Si la recerca es produeix sobre el treball fisiològic del parlant quan emet sons, la branca corresponent és anomenada fonètica articulatòria o genètica , la més antiga dintre la tradició lingüística del català D’altra banda, l’estudi dels trets físics de les emissions fòniques determina la fonètica…

L’encadenament fònic de la parla normal presenta ben sovint fenòmens d’aquesta mena el fonema k del català s’acomoda a i químic , a a cap i a u cup palatalitzant-se, medialitzant-se i velaritzant-se, respectivament De manera particular és palesa l’acomodació de k davant la a palatal del mallorquí casa, capell

Alguns autors, com és ara Maurice Grammont, ha convertit la recerca i la tipificació d’aquests fenòmens en la tasca primordial de la investigació foneticofonològica, per la força aclaridora que mostren a determinar la dinàmica particular de cada llengua Entre totes les menes possibles d’assimilació que han estat classificades cal esmentar les següents progressiva, quan el fonema assimilador precedeix a l’assimilat rotunda > rodona regressiva, quan l’assimilador segueix l’assimilat bursa > bossa recíproca, quan és mútua entre dos fonemes factu > fait > feit > fet…

La pronúncia del fonema |ə| admet moltes possibilitats articulatòries, i és difícil de copsar amb precisió les condicions fisiològiques que requereix L’obertura maxillar, relativament més petita que en a, l’absència, de vegades no absoluta, de labialització i la posició de la llengua, més aviat plana, determinen un formant bucal de moltes menes També el formant faringi presenta un marge d’oscillació considerable, resultat, tot, d’una forta capacitat d’adaptació al seu entorn fonètic particular La posició més genuïna dels òrgans articulatoris s’acosta molt a la que adopten en la…

En anglès americà, per exemple, és característica l’articulació retroflexa de /r/ en contacte amb vocal anterior

Entre dos o més fonemes posicionalment commutables dins una llengua donada, la commutabilitat consisteix a examinar si aquests fonemes tenen la capacitat de canviar el significat d’una seqüència en permutar-se dintre contexts idèntics Així, doncs, hom dirà que en català p i m s’oposen per tal com existeixen parelles d’expressions, com ara pa i mà, capa i cama , llop llom , etc, que es distingeixen semànticament a partir de la permutació d’aquells segments En aquest sentit, un fonema és un segment mínim funcional, és a dir, oposable almenys a un altre segment mínim Els factors…