Resultats de la cerca

Les articulacions posteriors són acústicament greus En català, són posteriors o greus les vocals ǫ, ọ, u i les consonants y, s, z, n, k, g, w

En català, poden ésser uvulars articulacions velars molt posteriors, com ku, gu

Mitjançant aquest hom volia anomenar l’efecte auditiu de les realitzacions vocàliques deslabialitzades i anteriors, com ara i,ẹ, ę, etc, per oposició a les realitzacions labialitzades i posteriors ǫ,ọ,u, anomenades fosques, obscures i fins i tot sordes

Aquestes, serveixen per a definir, juntament amb unes altres variables, els sistemes fonemàtics de cada llengua en ordenar convenientment aquelles variables que hi són presents amb valor pertinentLes classes de localització depenen bàsicament de la posició anteroposterior de la llengua i de la prominència rellevant dels llavis Combinant els diversos valors diferencials d’aquestes dues escales surten vuit classes de localització pel que fa a les vocals, bé que cap llengua no n'empra, en general, més de quatre anterior agut, posterior greu, labialitzat bemoll, deslabialitzat sostingut, anterior…

En les realitzacions vocàliques la característica es manifesta per la prominència labial, típica en català dels fenomens velars o posteriors ǫ, ọ, u En les realitzacions consonàntiques es manifesta per un contacte o una constricció entre els llavis bilabials p, b, b o entre un altre òrgan i els llavis labiodentals f, m, etc

Dintre totes les possibilitats, cal reconèixer les vocals cardinals, que conjuminen d’una forma característica els trets d’obertura, localització i labialització són cardinals les vocals anteriors no labialitzades i, ẹ,ę, etc, les centrals neutres a, e, etc i les posteriors labialitzades u, ọ, ǫ, etc Qualsevol altra combinació de trets ü, o, etc és una derivació secundària d’aquell grup cardinal que, segons Jones, es troba a la base de tots els vocalismes naturals

El català disposa dels fonemes |p|, |b|, |t|, |d|, |s|, |z|, etc, com a consonants anteriors

La h llatina prové gràficament de les escriptures gregues orientals i occidentals, que escrivien l’aspiració en forma d' eta grega clàssica Arribà al llatí, però, a través de certs alfabets itàlics La H clàssica llatina és formada per dues línies verticals paralleles unides per un traç horitzontal a mitja alçada L’ordre dels traços en l’escriptura capital romana era primer, vertical segon, horitzontal tercer, vertical Amb la velocitat ràpida que provoca la cursivitat hom tendí a unir els traços 2 i 3, de primer formant el segon traç cap amunt sense arribar, però, a l’altura que li…

Aquest darrer no és general a tot el domini lingüístic manca als parlars occidentals i a l’alguerès La distribució d’ambdues solucions al català central i als altres parlars orientals és relativa i depèn de l’accent d’intensitat, per tal com si la grafia compareix en posició tònica avi, bufar, sal es dóna el primer fonema, mentre que en posició àtona pera, cosa, fusta , es produeix el segon vocal neutra La pronúncia del fonema a presenta màxima obertura maxillar, no gens de labialització i llengua plana, fets que determinen un formant bucal d’un volum superior al de qualsevol altre fonema…

Des de la tradició índia i grecollatina, la consonant ha estat considerada com un element articulatori dependent de la vocal d’això li ve el nom de consonant Al començament del segle XX, la fonètica experimental posà temporalment en dubte aquesta oposició que, tanmateix, s’ha conservat sempre en els manuals escolars La fonologia addueix que la consonant forma la part marginal en la constitució sillàbica, mentre que la vocal n’és la part nuclear Hom pot comprovar aquesta diferència de marge i nucli en mots com ara co-sa, a-la, fus-ta, etc Això no obstant, de molt ençà, hom reconeix també l’…