Resultats de la cerca

Mesura l’interval de temps mitjà entre dues crestes consecutives d’un moviment oscillatori representat per una corba sinusoidal Rep també el nom de període o vibració doble

La C llatina deriva gràficament de la C etrusca, transformació de la Γ grega, arrodonida i inclinada cap a l’esquerra Prescindint de la confusió de sons oclusius palatals sord i sonor, comesa inicialment pels etruscs i resolta després per aquests i pels llatins amb la distinció de C , K , Q , d’una banda, i de G , de l’altra, l’evolució gràfica de la C és bastant simple, comparada amb la d’altres lletres La C clàssica és un semicercle una mica tancat, obert a la dreta només presenta reforços estètics en l’escriptura capital romana d’inscripcions monumentals En l’escriptura comuna clàssica,…

Aquesta lletra, que tenia els seus precedents en els alfabets del Pròxim Orient, passats als itàlics, fou incorporada a l’apèndix final de l'abecedari llatí, treta directament del grec clàssic oriental La Z romana clàssica es compon de dos traços horitzontals units per un traç oblic que va de dreta a esquerra Amb la velocitat cursiva, els traços horitzontals tendeixen a corbar-se És aquesta forma darrera, que esdevé característica d’un tipus d’uncial, la que passa a les principals escriptures nacionals insulars, merovíngies, visigòtica i beneventana i que recull també la carolina, bé que…

La k llatina deriva directament de les escriptures gregues i itàliques Gairebé no presenta evolució de les formes originals Consta d’un traç vertical descendent, d’un de diagonal ascendent o descendent, NE-SW que arriba a mig pal vertical, i d’un altre de diagonal descendent NW-SE, que parteix de mig pal vertical El segon traç és el que ofereix més mobilitat pot ésser allargat amunt en certes cursives romanes més sovint torça la cabota superior cap avall rarament amunt en alguns tipus d’escriptura arriba a tancar-se en forma oval d’origen cursiu El traç vertical pot sobresortir…

La pronúncia del fonema |ə| admet moltes possibilitats articulatòries, i és difícil de copsar amb precisió les condicions fisiològiques que requereix L’obertura maxillar, relativament més petita que en a, l’absència, de vegades no absoluta, de labialització i la posició de la llengua, més aviat plana, determinen un formant bucal de moltes menes També el formant faringi presenta un marge d’oscillació considerable, resultat, tot, d’una forta capacitat d’adaptació al seu entorn fonètic particular La posició més genuïna dels òrgans articulatoris s’acosta molt a la que adopten en la respiració en…

Dins el grup fònic té una complexa distribució representativa d’allòfons i fonemes Així, doncs, si està en posició inicial, es realitza com a b oclusiva sonora bec , boig si es troba en posició medial en un context intervocàlic, implosiu davant fricativa o explosiu, es manifesta amb la variant b fricativa sonora ràbia , sabre , alba si compareix en posició medial implosiva davant consonant sorda o en posició final absoluta, es realitza com a p oclusiva sorda sobtar , cub , i, en fi, si es troba en posició implosiva davant consonant sonora, es manifesta com a b, oclusiva sonora cabdell…

La S llatina majúscula ve del fenici i hebreu antic forma jacent passada als grecs forma erecta i als etruscs on perd un dels quatre traços originaris i a la majoria d’alfabets itàlics, on d’angular passa a sinuosa La S romana clàssica consta de tres traços el primer, sinuós, de dalt a baix i els altres dos corbats als extrems superior i inferior del primer Per la velocitat es cursivitza ben aviat i pren unes formes més simples en executar-se el primer i segon traç en un sol temps, en direcció gairebé vertical i només corbat lleugerament a l’extrem inferior cap a l’esquerra El tercer traç, en…

La F llatina deriva gràficament de la digamma etrusca i grega no pas de la Φ, forma passada a través dels alfabets itàlics prellatins La F clàssica romana consisteix en un primer traç vertical i en dos traços horitzontals a dalt i al mig, cap a la dreta Presenta reforços estètics als extrems dels tres traços en l’escriptura d' inscripcions monumentals romanes L’escriptura comuna clàssica només manté el reforç base interior de la F , que es desenrotlla notablement, alhora que els altres dos traços, mitjà i superior, ultrapassen també a l’esquerra el traç vertical Per evitar la confusió amb la…

Com altres lletres de l’alfabet llatí, prové del fenici a través del grec occidental, i dels itàlics La L romana consta d’un pal vertical i d’un traç horitzontal que surt del seu extrem inferior i va cap a la dreta És freqüent que aquest segon traç tendeixi a baixar en diagonal Gairebé sempre té un reforç al damunt del pal vertical La velocitat ràpida féu que ben aviat els dos traços s’executessin junts, sense alçar la ploma, de manera que el segon es redueix de mides i es corba, de vegades, cap amunt Aquest traç corbat s’uneix sovint amb la lletra següent, sobretot amb la i La L mateixa…