Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
u
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-unena lletra de l’alfabet català, anomenada u [pl us].
La forma actual de la U és una evolució de la v La grafia u representa el fonema vocàlic /u/ en posició tònica i l’arxifonema /U/ en posició àtona, en tots els dialectes cub kúp, salut selút, muntanya muņtáne A vegades, forma part, sense valor fonològic, de seqüències gràfiques, com ara ‘gu’, ‘qu’ seguides de vocal palatal guiar giá, quisso kísu o, com a primer element d’un diftong creixent, quan aquelles seqüències van seguides de vocal no-palatal o en el cas de ‘gü’, ‘qü’ guany gwán, quatre kwátre, güellar gwelá, qüestió kwetió Pot comparèixer igualment com a…
allargament
Fonètica i fonologia
Augment de la durada d’una realització fonemàtica produïda per algunes causes regulars i normalment solidari al to, a la intensitat i també a l’èmfasi emotiu.
En general, totes les llengües presenten aquest fenomen en les seqüències fonemàtiques subjectes al fonema de cadència per exemple, al final d’una proposició asseverativa, que es caracteritza per una relaxació progressiva i un augment compensatori de la durada Així, en català, els últims fonemes de “en Pere sortia de casa”, tant com “de casa sortia en Pere”, manifesten una durada molt superior als que ocupen els primers llocs de la proposició, en les mateixes condicions fonètiques En llengües com és ara el llatí, el grec i el sànscrit, on la durada té caràcter distintiu, l’…
fonema
Fonètica i fonologia
Unitat funcional mínima en l’anàlisi de la segona articulació.
Pertany a un sistema clos, generalment no superior a 45 membres, amb el qual es configuren tots els significats d’una llengua qualsevol Així, l’oposició significativa que hi ha entre casa /káze/ i rosa /róze/ demostra que les seqüències sillàbiques /ka/ i /rǫ/ tenen caràcter funcional en català però si hom hi aplica una permuta successiva fins que arriba als elements més petits, com ara entre casa /káze/ i cosa/ kóze/, la part mínima permutable, és a dir /a/ i /ó/, correspon al fonema Aquest procediment de commutació, emprat usualment pels fonòlegs estructuralistes, permet d’…
fonologia
Fonètica i fonologia
Disciplina particular de la lingüística que estudia el valor funcional dels sons en les llengües.
Per a les escoles estructuralistes, i en primer lloc la del Cercle Lingüístic de Praga 1920-38, hom parteix de la noció de fonema, del qual són analitzats els trets distintius que permeten de copsar l’estructura fonològica de cada llengua Tot just determinada la capacitat funcional dels fonemes, a través del criteri de commutacions, en són establertes les propietats combinatòries per a formar unitats més complexes, com ara la síllaba, el mot, el sintagma i l’expressió o, en termes fonètics, l’emissió fònica normal limitada per dues pauses Així, al nivell de seqüències que…
q
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Dissetena lletra de l’alfabet català anomenada cu [pl cus].
La Q llatina majúscula prové del fenici a través del grec occidental de Beòcia el grec clàssic no mantingué aquesta lletra, que passà a l’etrusc i altres alfabets itàlics La Q clàssica romana consta d’un cercle i d’un traç inferior oblic descendent d’esquerra a dreta, una mica corbat amunt El cercle es traçava en dos temps començant per dalt Amb la velocitat el primer traç s’uní amb la cua obliqua en un sol temps ben aviat, però, el cercle, esdevingut ovoide, fou fet tot en un sol temps i aleshores la cua obliqua arrencava de la part superior esquerra i era pràcticament recta En canviar l’…
vocal
Fonètica i fonologia
Element fonològic bàsic en l’articulació de la parla.
S'oposa a sonant i a consonant , que d’alguna manera són interrupcions vocàliques Des de la més antiga tradició, les vocals han estat considerades sons purs amb veu pròpia i capaços de formar síllaba per ells mateixos Des del punt de vista fonològic, aquest és el tret que distingeix les vocals dels altres elements necessàriament o potencialment no sillàbics La distinció fonètica i experimental, en canvi, ha estat posada en entredit fins fa relativament poc temps, sobretot en constatar que algunes diferències són només quantitatives Així ocorre, per exemple, en comparar la sonoritat o el…
r
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Divuitena lletra de l’alfabet català, anomenada erra [pl erres].
La R llatina majúscula prové de la forma que havia pres en el grec occidental, el qual havia afegit un traç oblic a la forma primitiva del fenici, de l’etrusc cercle cap a l’esquerra i del grec clàssic, que no presentaven encara aquell traç oblic La R clàssica romana és formada per tres traços un de llarg vertical, un altre de semicircular a la meitat superior dreta del primer, i un traç recte oblic que surt de la base del semicercle cap a la dreta i acaba quelcom corbat Cadascun d’aquests traços era executat en un temps El primer traç acostuma a tenir un reforç a la base En intervenir la…