Resultats de la cerca

S'oposa a sonor o fluix En la terminologia acústica, els fonemes sords s’anomenen també tensos, atès que l’energia articulatòria es concentra a les cavitats supraglòtiques En català, són sordes les consonants p, f, t, s, š š, k

El terme es basa en l’energia bucal relativament superior que ofereix la seva pronunciació

En català hi ha les bilabials següents oclusives /p/, sorda pau, copa, cop , i /b/, sonora base, ombra fricatives b, sonora roba, sabre , i /m/ nasal, sonora mentida, cama, pam

Dins el grup fònic té una complexa distribució representativa d’allòfons i fonemes Així, doncs, si està en posició inicial, es realitza com a b oclusiva sonora bec , boig si es troba en posició medial en un context intervocàlic, implosiu davant fricativa o explosiu, es manifesta amb la variant b fricativa sonora ràbia , sabre , alba si compareix en posició medial implosiva davant consonant sorda o en posició final absoluta, es realitza com a p oclusiva sorda sobtar , cub , i, en fi, si es troba en posició implosiva davant consonant sonora, es manifesta com a b, oclusiva sonora cabdell…

Fou introduït a la fonologia per Roman Jakobson per tal de traslladar les oposicions privatives del lloc d’articulació en els sistemes vocàlics al dels sistemes consonàntics Així, l’oposició que hi ha entre els ordres labial, dental, palatal i velar en les interruptes o oclusives catalanes, on la negació d’un so en dóna necessàriament un altre de determinat —al revés, per exemple, de l’oposició entre sonoritat i sordesa, on la negació de l’una implica l’altra—, pot ésser reduïda, en virtut de les conclusions espectrogràfiques del mateix Jakobson, a una classificació binària si oposem les…

La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la…

La Q llatina majúscula prové del fenici a través del grec occidental de Beòcia el grec clàssic no mantingué aquesta lletra, que passà a l’etrusc i altres alfabets itàlics La Q clàssica romana consta d’un cercle i d’un traç inferior oblic descendent d’esquerra a dreta, una mica corbat amunt El cercle es traçava en dos temps començant per dalt Amb la velocitat el primer traç s’uní amb la cua obliqua en un sol temps ben aviat, però, el cercle, esdevingut ovoide, fou fet tot en un sol temps i aleshores la cua obliqua arrencava de la part superior esquerra i era pràcticament recta En canviar l’…

L’estructura inicial de la P passà al llatí d’unes formes gregues arcaiques arribades a Itàlia abans del període clàssic La P llatina es compon d’un traç vertical i d’un semicercle adossat a la part superior dreta Té reforços estètics a dalt i a baix del traç vertical En l’escriptura comuna clàssica el reforç interior tendeix a unir-se d’un sol traç amb el vertical formant una corba més o menys marcada El segon traç, com a record de la forma original arcaica, sovint no tanca per sota, ans tendeix a obrir-se totalment en una línia diagonal Amb el pas a l’escriptura comuna nova o semiuncial, la…

Diacrònicament, aquest fenomen pot afectar tota una classe de consonants, com és ara les sibilants en dialecte apixat platja, cat oriental pláze, apitxat plá*ẹ, etc