Resultats de la cerca
Es mostren 11 resultats
uvular
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació en la qual intervé, com a òrgan passiu, l’úvula, generalment en contacte amb el postdors de la llengua.
En català, poden ésser uvulars articulacions velars molt posteriors, com ku, gu
binarisme
Classificació pel mètode del binarisme dels fonemes oclusius catalans
©
Fonètica i fonologia
Mètode que consisteix a ordenar tots els trets distintius fonològics, i lingüístics en general, a feixos, que tendeixen a augmentar en progressió geomètrica, d’oposicions entre dos membres correlatius.
Fou introduït a la fonologia per Roman Jakobson per tal de traslladar les oposicions privatives del lloc d’articulació en els sistemes vocàlics al dels sistemes consonàntics Així, l’oposició que hi ha entre els ordres labial, dental, palatal i velar en les interruptes o oclusives catalanes, on la negació d’un so en dóna necessàriament un altre de determinat —al revés, per exemple, de l’oposició entre sonoritat i sordesa, on la negació de l’una implica l’altra—, pot ésser reduïda, en virtut de les conclusions espectrogràfiques del mateix Jakobson, a una classificació binària si oposem les…
velar
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació, anomenada també gutural o posterior, en la qual intervé, com a òrgan passiu, el vel del paladar en contacte o constricció amb el postdors de la llengua.
En català són velars les vocals o’, ọ, u i les consonants k, g, w amb articulacions de l, sobretot implosives
vocal cardinal
Fonètica i fonologia
Segons Daniel Jones, fonema vocàlic, les característiques articulatòries i acústiques del qual són ben definides dintre la llengua a què pertany.
En general, són cardinals les vocals palatals sense arrodoniment de llavis i, ẹ, ę i les velars amb arrodoniment u, ọ, ę, ultra la vocal medial a
labial
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació caracteritzada per la intervenció dels llavis.
En les realitzacions vocàliques la característica es manifesta per la prominència labial, típica en català dels fenomens velars o posteriors ǫ, ọ, u En les realitzacions consonàntiques es manifesta per un contacte o una constricció entre els llavis bilabials p, b, b o entre un altre òrgan i els llavis labiodentals f, m, etc
intermedi | intermèdia
Fonètica i fonologia
Segons la terminologia anglosaxona, dit dels sons vocàlics que se situen entre els palatals i els velars.
La vocal neutra catalana, per exemple, n'és un cas
greu
Fonètica i fonologia
Segons Jakobson, dit dels fonemes consonàntics labials i velars el ressonador bucal dels quals és llarg i no dividit.
S'oposen als palatals i als dentals, anomenats aguts
classe de localització
Fonètica i fonologia
En la terminologia de Trubeckoj, les variables articulatòries o acústiques dependents de la localització, el color, el timbre o la qualitat acústica.
Aquestes, serveixen per a definir, juntament amb unes altres variables, els sistemes fonemàtics de cada llengua en ordenar convenientment aquelles variables que hi són presents amb valor pertinentLes classes de localització depenen bàsicament de la posició anteroposterior de la llengua i de la prominència rellevant dels llavis Combinant els diversos valors diferencials d’aquestes dues escales surten vuit classes de localització pel que fa a les vocals, bé que cap llengua no n'empra, en general, més de quatre anterior agut, posterior greu, labialitzat bemoll, deslabialitzat sostingut, anterior…
bilabiovelar
Posició dels òrgans articulatoris en l’emissió dels sons bilabiovelars
© fototeca.cat
Fonètica i fonologia
Dit del so que participa, en la seva articulació i en els seus factors acústics, de les característiques dels sons bilabials i dels velars.
Aquesta dualitat és deguda a la coexistència simultània d’un component de prominència i constricció labial, i un altre de contacte o de constricció entre el postdors de la llengua i el vel del paladar En català hi ha fonemes bilabiovelars, com és ara /ǫ/ mola , /ọ/ gola , /u/ lluç , /ẉ/ diuen
l
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Dotzena lletra de l’alfabet català, anomenada ela [pl eles].
Com altres lletres de l’alfabet llatí, prové del fenici a través del grec occidental, i dels itàlics La L romana consta d’un pal vertical i d’un traç horitzontal que surt del seu extrem inferior i va cap a la dreta És freqüent que aquest segon traç tendeixi a baixar en diagonal Gairebé sempre té un reforç al damunt del pal vertical La velocitat ràpida féu que ben aviat els dos traços s’executessin junts, sense alçar la ploma, de manera que el segon es redueix de mides i es corba, de vegades, cap amunt Aquest traç corbat s’uneix sovint amb la lletra següent, sobretot amb la i La L mateixa…