Resultats de la cerca
Es mostren 28 resultats
z
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Vint-i-sisena lletra de l’alfabet català, anomenda zeta [pl zetes].
Aquesta lletra, que tenia els seus precedents en els alfabets del Pròxim Orient, passats als itàlics, fou incorporada a l’apèndix final de l'abecedari llatí, treta directament del grec clàssic oriental La Z romana clàssica es compon de dos traços horitzontals units per un traç oblic que va de dreta a esquerra Amb la velocitat cursiva, els traços horitzontals tendeixen a corbar-se És aquesta forma darrera, que esdevé característica d’un tipus d’uncial, la que passa a les principals escriptures nacionals insulars, merovíngies, visigòtica i beneventana i que recull també la carolina…
sibilant
Esquema fonètic de les sibilants catalanes segons A. Badia i Margarit
© fototeca.cat
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació fricativa, rarament posterior, que es caracteritza per un brogit més o menys agut com a conseqüència d’una fricció del corrent d’aire allí on el canal s’estreny més.
En certes llengües, el tret sibilant, estrident en la terminologia acústica, és rellevant en oposició a mat, des del punt de vista fonològic El català disposa, almenys fonèticament, de la sèrie sibilant més rica de tota la Romània s, z, s, z, ŝ, z, ŝ, z, s, z caça, casa, tots, dotze, caixa, corregir, metxa, metge
sonor | sonora
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que es realitza amb vibracions de les cordes vocals.
S'oposa als fonemes sords o tensos En la terminologia acústica, els fonemes sonors s’anomenen també fluixos, atès que l’energia articulatòria es distribueix entre la boca i la glotis En català, són sonores les vocals, les líquides i, entre les consonants, b, d, z, z, z, y, w, g
estrident
Fonètica i fonologia
Dit de la consonant caracteritzada per una absència total d’harmonia en la seva representació espectrogràfica.
En català, són estridents les realitzacions /f/ , /s/ , /z/ , /š/ i /ž/
fricatiu | fricativa
Fonètica i fonologia
Dit de la consonant articulada mitjançant una aproximació entre dos òrgans bucals, acompanyada o no de sons complementaris i de sonoritat.
En català, són fricatives, f, v, s, z, š, ž i els allòfons intervocàlics de b, d, g
j
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Desena lletra de l’alfabet català, anomenada jota [pl jotes].
La J de les llengües modernes deriva gràficament de la I , sovint prolongada al començament o al final de paraula en les escriptures gòtiques cursives i La lletra j és emprada com a grafia del fonema consonàntic /ž/ en posició inicial absoluta, intervocàlica o darrere de consonant joc žók, projecte pruzékte Forma part del grup gràfic “tj”, seguit de vocal no palatal, per a representar el fonema /ž/ corretja kuréže Dialectalment, sobretot a l’occident del domini, en posició inicial absoluta es realitza també com a africada jove , lleidatà žóbẹ, valencià apitxat šóvẹ i, més en general, en…
africada
Fonètica i fonologia
Dit del fonema propi d’algunes llengües, la realització genètica del qual es compon de dos moments, un d’oclusiu i un altre, subsegüent, de fricatiu, essent ambdós homorgànics i formats en un lloc d’articulació, si més no, molt proper.
El català, segons Antoni Maria Badia i Margarit Antoni Maria Badia i Margarit , presenta aquests fonemes africats /z/ do tz e, /s/ co tx e i /z/ plaja
palatal
Fonètica i fonologia
Dit de l’articulació que es caracteritza per un contacte o una constricció entre el dors de la llengua i una zona qualsevol del paladar dur.
En català, són generalment palatal els fonemes š , ž , s , z , y , l , n, i en mallorquí també k i g Dins el vocalisme, s’aplica aquest terme a la sèrie anterior i , ẹ , ę
oclusiva
Fonètica i fonologia
Dit del fonema que es caracteritza, articulatòriament, per una interrupció completa del corrent fònic.
En català, són fonemes oclusius p, t, k i b, d, g, al costat de ž, s, z, considerats també oclusius o, més descriptivament, africats, és a dir, com una successió d’un moment oclusiu i un moment fricatiu
corda vocal
Fonètica i fonologia
Anatomia
Cadascun dels quatre replegaments, dos a cada banda, de la mucosa de la laringe, els quals, disposats en sentit anteroposterior, tenen, com a inserció anterior, el cartílag tiroide i, posteriorment, el cartílag aritenoide.
Les cordes vocals superiors tenen esquelet membranós Les cordes vocals inferiors contenen un fascicle voluminós del múscul tiroaritenoïdal i són part essencial de la glotis com a òrgan de fonació A les cordes vocals hi ha els caps terminals del nervi recurrent regulador del moviment vibratori que caracteritza el to fonamental de la veu dels parlants i imprimeix la sonoritat bàsica al corrent aeri que procedeix dels pulmons Gairebé totes les llengües conegudes fan ús diferencial de la vibració vocàlica oposant l’absència a la presència d’aquest tret Així, en català hom distingeix les…