Resultats de la cerca

Normalment, hom fa coincidir aquest concepte amb el de determinat , evidenciant com a definit tot allò que, d’una manera o altra, és completat Igualment, l’oposició definit-indefinit és establerta per a algunes formes pronominals Ara, aquesta oposició es reserva per a l’article tanmateix, cal assenyalar que molts gramàtics no se sotmeten a aquesta oposició perquè només admeten l’existència d’una sola classe d’article l’anomenat definit les formes de l’article anomenat indefinit passen, aleshores, a ésser incloses dins la categoria de pronom indefinit Segons Trubetskoj, és anomenada també…

L' article indefinit un, una, uns, unes , que molts gramàtics inclouen més aviat dins les formes adjectivals o pronominals, pot revestir matisos especials de significació, com és ara el de qualitat principal o característica és un gandul/és gandul , el d’allusió emfàtica a qualitats conegudes d’una cosa o persona caldria un Einstein per a resoldre aquest problema ha travessat tot un Pirineu , el d’aproximació quantitativa eren uns cinquanta a menjar i el de substitució emfàtica de l’article definit un home honrat no ho faria, això Entre els adjectius indefinits , alguns són invariables…

Més estrictament, aquest terme ha estat reservat per al substantiu Hom s’ha acostumat a dividir-lo en comú , que designa tots aquells éssers als quals pot ésser aplicat de la mateixa manera, tant els éssers reals com tot allò que hom pot concebre com una entitat, encara que sigui abstracte, i propi , aplicat només a un ésser considerat en particular noms de persona, geogràfics, d’éssers personificats La definició de nom propi no apareix prou clara a molts lingüistes pel fet que sovint els noms propis tenen o poden tenir també una pluralitat de referents Alguns…

En català, a partir del segle XVIII, tendeix a ésser usat damunt vocals obertes, bé que alguns gramàtics del segle XIX Antoni Febrer i Cardona, Pau Estorch i Siqués, etc l’han emprat damunt les vocals tancades En català modern és aplicat a les vocals obertes à, è, ò, seguint la pronúncia de la ciutat de Barcelona

En grec prenia també la forma ´` i era aplicat a les vocals de les síllabes última o penúltima per indicar un accent melòdic descendent En francès serveix per a indicar particularitats fonètiques, etimològiques, morfològiques, o bé per a distingir determinats homònins És emprat també en serbocroat i en eslovè En català fou emprat pel menorquí Antoni Febrer i Cardona al començament del segle XIX per a indicar la vocal neutra després ha estat usat fins a ben entrat el segle XX per a indicar una contracció prô , cân , però l’ortografia catalana moderna n'ha prescindit totalment

En català, a partir del segle XVIII, tendeix a ésser usat damunt vocals tancades, bé que alguns gramàtics del segle XIX l’han emprat damunt vocals obertes Antoni Febrer i Cardona, Pau Estorch i Siqués, etc En català modern és aplicat a les vocals tancades é, ó, í, ú, seguint la pronúncia de la ciutat de Barcelona És un dels casos excepcionals en què el parlar barceloní ha determinat l’ortografia de la llengua literària, la qual, en els casos de divergència, ha seguit en general el vocalisme dels parlars occidentals i meridionals i el consonantisme dels parlars meridionals o…

Aplicat a la cosa designada pel substantiu que completa, expressa una qualitat, o bé determina o limita l’extensió d’aquest substantiu precisa amb una nota la significació del substantiu i es caracteritza per la seva dependència respecte a aquest La funció de l’adjectiu és d’ésser incident a un substantiu en conseqüència, es referirà a un accident que no és en si, sinó que és dependent és a dir, que expressa conceptes dependents, referits als conceptes independents expressats pels substantius D’aquesta manera es fa més clara la diferència de perspectiva entre el substantiu i l’adjectiu, i…

Sovint se sol usar com a sinònim d'indefinit

L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu Els temes de la segona declinació llatina conservaren la forma -od…

Arriba cap al N fins al pic de Sant Cristau, on hi ha l’antic castell d’Albera pic anomenat mons Albera a l’edat mitjana, el qual ha donat nom a tot el massís, als dos pobles de Sant Joan i de Sant Martí d’Albera que formen el municipi de l’Albera i als de Vilanova d’Albera actualment anomenat Montesquiu i de la Roca d’Albera Els geògrafs i historiadors catalans, ja des del s XV, han aplicat aquest nom per a designar tota la serralada entre el coll de Lli al camí de la Vajol a les Illes i el mar a l’altura de Cervera de la Marenda, anomenada també Pirineu d’Empordà, ampliació que, abusivament…