Resultats de la cerca

En oracions subordinades és regit per verbs que expressen incertesa, dubte, temor, possibilitat, desig, voluntat i d’altres de semblants Els temps del mode subjuntiu són el present i l’imperfet, amb els corresponents temps composts indicatiu

És el mode declaratiu de l’objectivitat, que en oracions subordinades és o pot ésser regit per verbs que expressen certesa, com saber, afirmar , etc, diferentment del mode subjuntiu, que és regit per verbs d’incertesa, dubte, temor, possibilitat, desig, voluntat i altres de semblants, que expressen, tots ells, una particular actitud subjectiva del parlant davant l’acció del verb Els temps del mode indicatiu són present, imperfet, perfet, futur i condicional, amb els temps composts corresponents

És usat en la unió d’un verb amb el pronom feble que el segueix, si no s’ha d’apostrofar per a unir entre ells pronoms febles darrere el verb, si no han d’anar també apostrofats pronom personal en la formació de numerals en les xifres vint-i-u a vint-i-nou , en l’expressió de desenes més unitats i d’unitats més centenes per a formar mots composts i, al final d’una ratlla, per a trencar un mot que no hi cap sencer

Les més importants són les perífrasis verbals o conjugacions perifràstiques , que consisteixen en la unió d’un verb auxiliar o modificatiu i l’infinitiu, el gerundi o el participi del verb que conté el nucli del significat En aquestes perífrasis el verb auxiliar sol perdre la significació particular i gramaticalitzar-se en la funció d’auxiliar En català, és típic l’anomenat perfet perifràstic perfet Les perífrasis de verb auxiliar més infinitiu tenen un caràcter progressiu haig d’anar-hi les de verb auxiliar més gerundi, duratiu anem fent les de verb auxiliar més participi, perfectiu…

Són perfets el pretèrit perfet d’indicatiu i tots els temps composts, que reben del participi llur aspecte perfectiu El català forma el perfet afegint en els verbs regulars al radical verbal les desinències següents 1a conjugació -í, -ares, -à, -àrem, -àreu, -aren 2a conjugació -í, -eres, -é, -érem, -éreu, -eren 3a conjugació -í, -ires, -í, -írem, -íreu, -iren Però molts verbs irregulars sofreixen alteracions del radical abans d’aquestes terminacions o presenten altres irregularitats especials Al costat del perfet simple dels verbs, el català té la peculiaritat de l’anomenat…

Dins la bàsica distinció temporal de l’acció verbal en pretèrit, present i futur, a la qual la categoria gramatical de l’aspecte afegeix els punts de vista positius o negatius sobre el desenvolupament i la fi del procés, els temps imperfets o imperfectius indiquen la continuïtat del procés sense precisar-ne el terme, en oposició als perfets o perfectius, que l’expressen Són imperfets tots els temps simples de la conjugació catalana, llevat del pretèrit perfet d’indicatiu cantí o vaig cantar canto, cantava, cantaré, cantaria, canti, cantés Són perfets el pretèrit perfet d’indicatiu,…

D’aquí l’oposició del present , moment de l’enunciat, amb el no-present, que pot ésser el passat , abans del moment de l’enunciat, i el futur , després del moment de l’enunciat Aquests són els tres temps absoluts fonamentals Perquè el present és no-passat i no-futur, pot expressar veritats intemporals els homes són mortals Però el temps gramatical no respon sempre al temps real o natural, dividit en tres moments, ja que el passat i el futur poden ésser considerats com a instants acabats o com en duració respecte al present en l’enunciat d’aquí l’oposició entre el perfet sortí i l' imperfet…

verb Paradigma de la conjugació regular És la categoria del fenomen, la que situa el subjecte en el temps, accident o morfema característic del verb a més, el verb també és marcat pels morfemes de persona, nombre, aspecte, mode i veu Aquests morfemes fan del verb una part variable de l’oració i constitueixen la seva conjugació, en flexionar-se el radical element que conté la significació lexical del mot o el tema verbal amb les desinències o terminacions, que donen lloc a les distintes formes de cada paradigma Els modes personals del verb són indicatiu, subjuntiu i imperatiu, més les formes…

L’ablatiu indoeuropeu expressava el punt de partida i l’allunyament i només presentava morfemes propis en la flexió singular dels temes en -o/-e la desinència -d i l’allargament de la vocal temàtica En els altres temes, la desinència d’ablatiu es confonia, en singular, amb la de genitiu en plural, coincidia sempre amb la de datiu, i en dual, amb les de datiu i instrumental-sociatiu L’ablatiu llatí és resultat del sincretisme de tres casos indoeuropeus l’ablatiu d’aquesta llengua, l’instrumental-sociatiu i el locatiu Els temes de la segona declinació llatina conservaren la forma -od…