Resultats de la cerca

D’aquí l’oposició del present , moment de l’enunciat, amb el no-present, que pot ésser el passat , abans del moment de l’enunciat, i el futur , després del moment de l’enunciat Aquests són els tres temps absoluts fonamentals Perquè el present és no-passat i no-futur, pot expressar veritats intemporals els homes són mortals Però el temps gramatical no respon sempre al temps real o natural, dividit en tres moments, ja que el passat i el futur poden ésser considerats com a instants acabats o com en duració respecte al present en l’enunciat d’…

En lingüística moderna, un paradigma és tot conjunt d’unitats lingüístiques que mantenen una relació de possible commutació dins la cadena parlada, a diversos nivells possibles fonològic casa, capa, cala, cara, cama morfològic ensenyar, ensenyo, ensenyaré ensenyar, cantar, menjar semàntic ensenyar, educar, instruir, formar Les relacions paradigmàtiques anomenades associatives per Fde Saussure pertanyen al domini del sistema de la llengua, són virtuals i en absència oposen unitats lingüístiques presents dins un enunciat de parla donat amb d’altres unitats absents en aquest…

També s’anomenen així la proposició negativa i els termes negatius Un enunciat negatiu pot ésser absolut Ho sabeu —No o constituir proposició en aquest cas la negació pot recaure sobre el verb negació nexual No ha estat una tasca curta o sobre una altra part de la proposició negació nuclear Ha estat una tasca no gens curta

Representa l’enregistrament d’un dels recursos que ofereix, primàriament, el llenguatge oral i que consisteix a reforçar la tonalitat de la veu a fi d’indicar l’interès especial que hom vol atribuir a un enunciat En la llengua escrita el caràcter exclamatiu és assenyalat amb el signe admiratiu al final del període d’aquest caràcter no hi vull anar

És el cas del nom, merament enunciat, sense declinar És anomenat també cas recte , per oposició als altres de la declinació, anomenats oblics , que exerceixen altres funcions complementàries en l’oració El nominatiu, com els altres casos, no té pràcticament raó d’existir en les llengües romàniques, havent substituït aquestes les funcions que exercien els casos pel règim de preposicions En català, com en altres llengües romàniques, hi ha restes del nominatiu llatí i dels altres casos de declinació en els pronoms personals jo, tu, nos, vós , en oposició als casos oblics me, mi, te…

L’oració dubitativa forma part d’una classificació feta segons un criteri que analitza el contingut significatiu d’un enunciat, i no pas d’acord amb punts de vista estrictament gramaticals Així, la frase Potser no vindrà és dubitativa, perquè manifesta un dubte Per a atribuir el caràcter dubitatiu a una frase, la llengua empra formes adverbials, el significat de les quals condiciona l’existència del dubte adverbis dubitatius a la frase anterior, potser n'és un De vegades, el període dubitatiu va interrelacionat amb un altre període, del qual depèn sintàcticament aleshores, l’…

Aplicat a la cosa designada pel substantiu que completa, expressa una qualitat, o bé determina o limita l’extensió d’aquest substantiu precisa amb una nota la significació del substantiu i es caracteritza per la seva dependència respecte a aquest La funció de l’adjectiu és d’ésser incident a un substantiu en conseqüència, es referirà a un accident que no és en si, sinó que és dependent és a dir, que expressa conceptes dependents, referits als conceptes independents expressats pels substantius D’aquesta manera es fa més clara la diferència de perspectiva entre el substantiu i l’adjectiu, i…

Aquesta nova funció subordinada pot ésser indicada per la posició del nou element respecte a la unitat conjunta o mitjançant alguna partícula de lligam una casa / una casa gran, la pista / la pista de patinatge, escriu / escriu molt malament, treballa / treballa sense ganes Una modalitat de subordinació es dóna en l’oració composta, quan l’anomenada oració o proposició principal —que equival estructuralment a una oració simple— té per expansió, com un dels seus elements integrants, una altra oració o proposició, anomenada subordinada, que en depèn lògicament i gramaticalment Així, atès que l…

Per exemple, en una proposició com confiar en tu, en tu és adverbal per la seva dependència respecte al verb confiar En llatí era freqüent el genitiu adverbal , que depenia del verb i era objecte, alhora, d’aquest memento mei , ‘recorda't de mi’

Els pronoms representen diverses característiques constitueixen una sèrie de sistemes morfològics tancats la majoria prenen morfemes de gènere i nombre, com els noms, i alguns són del gènere neutre en alguns usos poden neutralitzar l’oposició de gènere en singular en el discurs poden funcionar indistintament com els substantius, adjectius substantivats, adjectius o adverbis semànticament, no tenen significat ple, si no és relacionat amb el context Segons el mode de significació, els pronoms es poden agrupar en indicadors del camp referencial personal, possessiu, demostratiu, determinatius…