Resultats de la cerca
Es mostren 12 resultats
oració de possiblitat
Gramàtica
Proposició que expressa un fet com a possible o probable, sense existència real d’allò que hom formula.
Es construeixen en mode subjuntiu els verbs dependents d’un verb principal que signifiqui possibilitat o impossibilitat és possible que arribi demà no pot ser que costi tant pots pregar-li que t'ho faci Amb verbs independents hom forma una perífrasi amb el verb deure devien ser les vuit deuen haver-ho fet avui degueren trobar-ne moltes deurà ser un negoci molt lucratiu Sovint s’acosten molt a les oracions dubitatives dubitatiu o a les interrogatives interrogatiu
condicional
Gramàtica
Temps verbal que expressa la possibilitat d’un fet o d’una acció que depèn explícitament o implícitament d’una altra circumstància o acció prèvia o passada.
La formació històrica d’aquest temps per aglutinació de l’infinitiu amb les formes contractes de l’imperfet d’indicatiu cantar+havia, cantar hia, cantaria , semblantment a la formació del futur, conferí al temps un sentit d’obligació o d’intencionalitat de realització des del passat D’aquí el seu valor significatiu de la possibilitat, que ha justificat el seu nom de potencial o bé el de futur hipotètic o simplement condicional amb què el designen preferentment els gramàtics moderns, atesa la seva subordinació explícita o implícita a un passat En tot cas, no pot considerar-se com un mode…
mode optatiu
Gramàtica
Mode que en el sistema verbal d’algunes llengües expressa el desig o la possibilitat.
Apareix conservat en diverses llengües indoeuropees antigues en indoirànic, tokhari, grec i, en part, en el bàltic i en l’eslau En altres llengües ha estat assimilat al subjuntiu com és el cas del llatí, on el subjuntiu té un valor desideratiu o potencial Ofereix dos morfemes característics pel tipus atemàtic i pel temàtic
mode subjuntiu
Gramàtica
Mode verbal, marcat per l’actitud subjectiva del parlant davant l’acció del verb.
En oracions subordinades és regit per verbs que expressen incertesa, dubte, temor, possibilitat, desig, voluntat i d’altres de semblants Els temps del mode subjuntiu són el present i l’imperfet, amb els corresponents temps composts indicatiu
pròtasi
Gramàtica
Dins una oració composta, la proposició subordinada que és completada per la principal: el que em dius | no m’agrada gens
.
Normalment, però, aquest terme és usat sobretot en les oracions compostes condicionals per a representar la proposició subordinada condicional que és completada per la principal, anomenada apòdosi si vols pròtasi, hi anirem apòdosi La pròtasi pot presentar en la seva significació una possibilitat de realització més o menys intensa, segons que el seu verb estigui en el mode indicatiu o en el mode subjuntiu si veniu tots, estarem molt contents si vinguéssiu tots, estaríem molt contents
mode indicatiu
Gramàtica
Mode verbal, no marcat per l’actitud subjectiva del parlant i usat per a formar oracions asseveratives (afirmatives o negatives) i interrogatives.
És el mode declaratiu de l’objectivitat, que en oracions subordinades és o pot ésser regit per verbs que expressen certesa, com saber, afirmar , etc, diferentment del mode subjuntiu, que és regit per verbs d’incertesa, dubte, temor, possibilitat, desig, voluntat i altres de semblants, que expressen, tots ells, una particular actitud subjectiva del parlant davant l’acció del verb Els temps del mode indicatiu són present, imperfet, perfet, futur i condicional, amb els temps composts corresponents
mode
Gramàtica
Accident o morfema verbal —alhora amb els de persona, temps i veu— que dóna lloc a modificacions del verb per influx o règim d’algun mot o alguna frase a què estigui o pugui estar subordinat i que manifesten l’actitud subjectiva del parlant respecte a allò que diu.
El mode es defineix sobretot en relació amb una classe no marcada de proposicions que expressen simples situacions de fet, prescindint de l’actitud del parlant envers allò que diu Aquestes oracions simplement declaratives són, en sentit estricte, no modals o no marcades pel que fa al mode Però, existint la possibilitat, en unes llengües determinades, de construir oracions marcades per l’actitud del parlant sobre allò que diu, hom sol considerar les oracions no marcades com si fossin dotades també d’un mode El de les oracions no marcades és l'indicatiu el de les marcades és el…
Joan Petit i Aguilar
Gramàtica
Medicina
Literatura catalana
Gramàtic i autor dramàtic.
Doctorat en medicina a Cervera 1775, compongué una Gramàtica catalana predispositiva per a la més fàcil intelligència de l’espanyola i llatina , inacabada, que es conserva manuscrita en diversos estadis redaccionals entre el 1796 i el 1829, i que fou editada el 1998 Deixà també inèdit un diccionari de la rima, el Diccionari poètic català , conservat en diversos manuscrits en versions diferents Li ha estat atribuïda una Ortografia catalana , manuscrita i perduda, però és probable que s’alludeixi a una part de la Gramàtica S’ha especulat amb la possibilitat que intervingués en la…
,
deliberatiu | deliberativa
Gramàtica
Dit del caràcter de la unitat gramatical que serveix per a indicar un contingut amb l’expressió de pregunta sobre ‘‘què cal fer, davant més d’una possibilitat’’.
El subjuntiu deliberatiu és aquell que apareix en un context tot implicant una actitud deliberativa
oració
Gramàtica
Unitat mínima de comunicació completa, autònoma sintàcticament, que relaciona i concerta un subjecte (o sintagma nominal) amb un predicat (o sintagma verbal).
És l’element bàsic del llenguatge, la unitat més gran de descripció gramatical D’altres gramàtics l’anomenen també frase, proposició, nexe Pot ésser simple o composta , segons que tingui un o més d’un predicat un verb Les oracions simples , des d’un punt de vista gramatical, poden ésser de predicat nominal predicat atributives atributiu o de predicat verbal predicat predicatives predicatiu aquestes darreres poden ésser de verb sol o predicació completa intransitives intransitiu i de verbs d'estat i de verb amb complement o predicació incompleta transitives transitiu —actives actiu o passives…