Resultats de la cerca

En català, els possessius són afectats pels morfemes de persona i nombre respecte al subjecte posseïdor, i pels de gènere i nombre respecte a l’objecte posseït Tots ells, llevat llur , anteposats al nom que determinen, han d’anar sempre precedits de l’article Llur es refereix sempre i únicament a més d’un posseïdor Les formes febles mon, ton, son, etc sempre sense article, són usades actualment només en el llenguatge parlat i gairebé exclusivament amb alguns mots de parentiu mon oncle, son avi, sa mare, tes germanes

L' article indefinit un, una, uns, unes , que molts gramàtics inclouen més aviat dins les formes adjectivals o pronominals, pot revestir matisos especials de significació, com és ara el de qualitat principal o característica és un gandul/és gandul , el d’allusió emfàtica a qualitats conegudes d’una cosa o persona caldria un Einstein per a resoldre aquest problema ha travessat tot un Pirineu , el d’aproximació quantitativa eren uns cinquanta a menjar i el de substitució emfàtica de l’article definit un home honrat no ho faria, això Entre els adjectius indefinits , alguns són invariables…

Els pronoms personals tenen una funció substantiva, constitueixen un sistema coherent, que expressa d’una manera directa els dos camps referencials enfrontats en el discurs locutor-interlocutor i d’una manera indirecta el tercer camp referencial allò de què es parla Els de menció directa 1a i 2a persones no necessiten la distinció de gènere Els de menció indirecta 3a persona necessiten especialització de formes, i són els únics pronoms en el sentit etimològic de “mot que substitueix el nom” Els pronoms personals són els únics mots que han conservat…

Aleshores hom canvia l’ordre dels pronoms talment, que el de cosa precedeix el de persona Al País Valencià, però, hom manté la forma li i l’ordre normal dels pronoms També, en el llenguatge colloquial, forma del mateix pronom li , quan concorre amb el pronom en

Els pronoms representen diverses característiques constitueixen una sèrie de sistemes morfològics tancats la majoria prenen morfemes de gènere i nombre, com els noms, i alguns són del gènere neutre en alguns usos poden neutralitzar l’oposició de gènere en singular en el discurs poden funcionar indistintament com els substantius, adjectius substantivats, adjectius o adverbis semànticament, no tenen significat ple, si no és relacionat amb el context Segons el mode de significació, els pronoms es poden agrupar en indicadors del camp referencial personal, possessiu,…

La declinació flexiva presenta les diverses possibilitats de flexió d’un article, substantiu, adjectiu o pronom mitjançant les desinències corresponents En llatí i en grec la declinació flexiva defineix totes les possibles variacions de forma i funció dels noms mitjançant els morfemes indicadors del gènere, del nombre i del cas En la majoria de les llengües indoeuropees modernes la declinació flexiva es conserva només fragmentàriament per a indicar el nombre i, de vegades, el gènere o el cas, aquest últim sobretot en els pronoms És conservada en alemany i en les llengües eslaves…

Formalment, el català només conserva com a restes del gènere neutre els pronoms demostratius això , allò i els arcaics açò , ço , els indefinits tot , alguna cosa , quelcom , l’interrogatiu que , el pronom feble ho formes referides a alguna cosa indeterminada o a un conjunt d’antecedents presos collectivament

En català els exemples més abundosos de contracció els presenten l’article en singular, masculí o femení, amb el substantiu que acompanyi, i els pronoms personals àtons amb els verbs que completin l’home el home, l’avi el avi, l’eina la eina porta'l porta el, m'ha vist me ha vist Del fenomen de la contracció ha nascut l’anomenat precisament article contracte

Algunes llengües, com el quítxua i les semítiques, tene modes recíprocs En català, només per l’estructura profunda podem distingir una oració recíproca d’una de reflexiva, car l’estructura superficial dels pronoms reflexius i la dels recíprocs és idèntica les estructures profundes de les frases A embruta B i B embruta A , així com les de les frases A s’embruta i B s’embruta , es manifesten en l’estructura superficial s’embruten

És usat en la unió d’un verb amb el pronom feble que el segueix, si no s’ha d’apostrofar per a unir entre ells pronoms febles darrere el verb, si no han d’anar també apostrofats pronom personal en la formació de numerals en les xifres vint-i-u a vint-i-nou , en l’expressió de desenes més unitats i d’unitats més centenes per a formar mots composts i, al final d’una ratlla, per a trencar un mot que no hi cap sencer