Resultats de la cerca
Es mostren 23 resultats
mes solar mitjà
Astronomia
Interval de temps que resulta en no considerar les fraccions de dia corresponents a les durades exactes dels mesos solars.
El mes solar mitjà resulta, així, sempre de la mateixa durada
ombra
Astronomia
Física
Regió de l’espai que, pel fet d’ésser situada al darrere d’un cos opac il·luminat per una font lluminosa, és totalment o bé parcialment privada de la llum.
En el cas que la font lluminosa sigui puntual, l’ombra té uns límits ben definits sense considerar els fenòmens de difracció En el cas que la font lluminosa sigui extensa, hi ha una regió de l’espai que resta totalment privada de llum ombra , mentre que una altra regió resta parcialment illuminada penombra eclipsi
equant
© fototeca.cat
Astronomia
Punt imaginari emprat en una modificació del sistema ptolemaic
que explica les anomalies que presentaven els moviments planetaris en el model primitiu d’aquell sistema.
La millora consistia a considerar que un planeta recorre amb velocitat uniforme una circumferència epicicle el centre A de la qual recorre al seu torn una circumferència de centre C deferent, però el moviment angular de A no és uniforme respecte a C sinó respecte a un punt E situat a una distància de C igual a la distància que hi ha entre la posició T de la Terra i C , bé que a la banda oposada Aquest punt E és l' equant
Victor Puiseux
Astronomia
Matemàtiques
Astrònom i matemàtic francès.
Fou professor de matemàtiques a Rennes 1841 i Besançon 1846 i d’astronomia a la Universitat de París 1857 Fou també astrònom adjunt de l’observatori astronòmic de París Efectuà nombrosos estudis sobre la mecànica celeste i és autor d’una teoria respecte a l’origen de l’orografia lunar, segons la qual aquesta és deguda a les forces internes En el camp de les matemàtiques hom el pot considerar com el fundador de la moderna teoria de les funcions algèbriques de variable complexa
Giovanni Domenico Cassini
Astronomia
Astrònom italià.
Fou professor d’astronomia a la Universitat de Bolonya El 1667 fou cridat per Colberty com a director de l’observatori de París En 1671-84 descobrí quatre satèllits de Saturn, així com la divisió de l’anell d’aquest planeta que duu el seu nom divisió de Cassini Estudià el moviment dels satèllits de Júpiter i en publicà unes taules aplicables a la navegació Féu una determinació força acurada de la parallaxi solar Fou el primer a considerar científicament el fenomen de la llum zodiacal Les Éléments d’astronomie vérifiés , 1693
estel nan marró
Astronomia
Objecte estel·lar gasós, ric en hidrogen i de massa inferior a 0,08 masses solars i superior en unes poques desenes a la massa de Júpiter.
Els nans marrons s’originen d’aquells protoestels que, en tenir una massa inferior a un 8% de la massa solar, no han pogut desenvolupar la pressió i la temperatura necessàries al seu interior per a iniciar reaccions de fusió d’hidrogen La contracció del protoestel produeix un objecte ric en hidrogen que radia en infraroig, però que no es pot considerar un estel pròpiament dit per la manca de reaccions nuclears internes El llindar entre un nan marró i un planeta gasós gegant és confús De totes maneres, es considera que els planetes de gas provenen de núclids sòlids que han acretat…
digressió
© fototeca.cat
Astronomia
Màxima desviació angular d’un astre amb relació a un pla de referència, generalment el pla meridià del lloc d’observació.
Aquest mot és especialment emprat en tractar del moviment dels estels circumpolars En considerar el moviment diürn d’un d’aquests estels al voltant d’un dels pols celestes, hom observa l’existència de dues posicions en les quals la seva separació respecte a aquest pol és màxima en azimut coordenades astronòmiques horitzontals i horàries, l’una cap a l’est digressió oriental , i l’altra cap a l’oest digressió occidental En aquestes dues posicions el pla vertical que passa per l’estel cercle vertical és tangent a la trajectòria aparent de l’estel i perpendicular al seu cercle…
principi cosmològic antròpic
Astronomia
Principi segons el qual, d’entre tots els conjunts de condicions inicials de la formació de l’Univers que hom pugui pensar, resten exclosos aquells que no haguin pogut conduir casualment al desenvolupament de la vida humana intel·ligent.
El principi antròpic té diverses formulacions La versió forta indica que les lleis de qualsevol Univers han de ser de tal manera que permetin l’existència d’observadors El principi dèbil indica que els valors de determinades constants que marquen les característiques de l’Univers no poden tenir qualsevol valor, sinó només aquell que permeti el desenvolupament de l’ésser humà Ambdues definicions han suscitat una gran controvèrsia científica, que va des de l’afirmació que el principi és tautològic fins que implica la presència d’un programador que hagi ajustat els paràmetres físics Així doncs,…
pertorbació
Astronomia
Correcció que cal aplicar a l’òrbita d’un planeta (d’un satèl·lit) quan aquesta òrbita ha estat calculada considerant només l’efecte gravitatori del Sol (del seu planeta), prescindint de l’efecte gravitatori dels altres astres.
El camí que hom segueix normalment és el d’escriure l’equació del moviment per als dos cossos principals, és a dir Sol-planeta, o bé planeta-satèllit, i considerar la influència dels altres astres com a correccions que hom aplica a la solució de l’equació dels dos cossos Per a introduir aquestes correccions existeixen dos mètodes principals el mètode de les pertorbacions generals i el de les pertorbacions especials El primer mètode ha estat emprat des del començament del s XIX, i un dels seus èxits principals fou la predicció de l’existència de Neptú i de la seva trajectòria El…
amplitud
Astronomia
Arc d’horitzó comprès entre el punt cardinal est o oest i el vertical de l’astre considerat.
És el complement de l’azimut quan aquest és mesurat per quadrants L’amplitud és tabulada en les taules nàutiques en funció de la declinació i la latitud quan l’astre es troba en el moment de la seva posta o en el moment de la seva sortida, instant en el qual en el triangle de posició, pel fet d’ésser l’altura zero graus, hom obté sin A p = sin d sec l , essent A p l’amplitud, d la declinació de l’astre i l la latitud de l’observador Per aquesta raó hom acostuma a considerar només l’amplitud en el moment de la sortida o de la posta d’un astre en el primer cas rep el nom d’amplitud…