Resultats de la cerca

La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica majúscula…

La S llatina majúscula ve del fenici i hebreu antic forma jacent passada als grecs forma erecta i als etruscs on perd un dels quatre traços originaris i a la majoria d’alfabets itàlics, on d’angular passa a sinuosa La S romana clàssica consta de tres traços el primer, sinuós, de dalt a baix i els altres dos corbats als extrems superior i inferior del primer Per la velocitat es cursivitza ben aviat i pren unes formes més simples en executar-se el primer i segon traç en un sol temps, en direcció gairebé vertical i només corbat lleugerament a l’extrem inferior cap a l’esquerra El tercer traç, en…

La R llatina majúscula prové de la forma que havia pres en el grec occidental, el qual havia afegit un traç oblic a la forma primitiva del fenici, de l’etrusc cercle cap a l’esquerra i del grec clàssic, que no presentaven encara aquell traç oblic La R clàssica romana és formada per tres traços un de llarg vertical, un altre de semicircular a la meitat superior dreta del primer, i un traç recte oblic que surt de la base del semicercle cap a la dreta i acaba quelcom corbat Cadascun d’aquests traços era executat en un temps El primer traç acostuma a tenir un reforç a la base En intervenir la…

La forma actual de la U és una evolució de la v La grafia u representa el fonema vocàlic /u/ en posició tònica i l’arxifonema /U/ en posició àtona, en tots els dialectes cub kúp, salut selút, muntanya muņtáne A vegades, forma part, sense valor fonològic, de seqüències gràfiques, com ara ‘gu’, ‘qu’ seguides de vocal palatal guiar giá, quisso kísu o, com a primer element d’un diftong creixent, quan aquelles seqüències van seguides de vocal no-palatal o en el cas de ‘gü’, ‘qü’ guany gwán, quatre kwátre, güellar gwelá, qüestió kwetió Pot comparèixer igualment com a segon membre d’…

La N majúscula llatina és derivació directa de la lletra grega i etrusca corresponent d’origen fenici La N clàssica romana constava de tres pals traçats en tres temps el primer baixava vertical el segon arrencava de la part superior del primer i baixava en diagonal cap a la dreta el tercer traç, parallel al primer, finia a l’extrem inferior del segon El primer traç tenia un reforç estètic a l’extrem inferior, i el tercer el tenia a sobre Amb la velocitat, aquests traços originaris es redueixen a dos 1,2+3 i fins a un de sol ondulat en l’escriptura més cursiva dels segles I i II La duresa del…

La C llatina deriva gràficament de la C etrusca, transformació de la Γ grega, arrodonida i inclinada cap a l’esquerra Prescindint de la confusió de sons oclusius palatals sord i sonor, comesa inicialment pels etruscs i resolta després per aquests i pels llatins amb la distinció de C , K , Q , d’una banda, i de G , de l’altra, l’evolució gràfica de la C és bastant simple, comparada amb la d’altres lletres La C clàssica és un semicercle una mica tancat, obert a la dreta només presenta reforços estètics en l’escriptura capital romana d’inscripcions monumentals En l’escriptura comuna clàssica,…

La E majúscula llatina deriva directament de la E grega, procedent, al seu torn, dels alfabets fenicis La E clàssica de les inscripcions romanes consta d’un traç vertical i de tres traços horitzontals situats, l’un a la base del pal vertical, l’altre al damunt, i l’altre al centre El ductus de la E capital rústica elegant segueix l’ordre dels quatre traços descrit, el primer, prim, i els altres tres, gruixuts Aquesta E no té reforços estètics si no és en l’escriptura monumental d’inscripcions Ben aviat els primitius traços un i dos es feren units en un sol temps, i en resultaren una corba a l…

L’estructura inicial de la P passà al llatí d’unes formes gregues arcaiques arribades a Itàlia abans del període clàssic La P llatina es compon d’un traç vertical i d’un semicercle adossat a la part superior dreta Té reforços estètics a dalt i a baix del traç vertical En l’escriptura comuna clàssica el reforç interior tendeix a unir-se d’un sol traç amb el vertical formant una corba més o menys marcada El segon traç, com a record de la forma original arcaica, sovint no tanca per sota, ans tendeix a obrir-se totalment en una línia diagonal Amb el pas a l’escriptura comuna nova o…

El llatí la prengué de l’alfabet grec a través dels itàlics La O romana és un cercle format per dos trets arcuats que es toquen pels extrems Era traçada en dos temps, començats per dalt, bé que, a causa de la velocitat, les formes cursives i les derivades posteriors consten sovint d’un sol traç circular tancat per sobre De vegades els nexes amb les lletres anterior i posterior apareixen com uns segments superiors que li donen l’aspecte d’unes banyes El doble traç, però, es manté durant tota l’edat mitjana de vegades el segon semicercle esdevé una línia diagonal recta i fins i tot còncava o…

La T llatina majúscula prové de les formes de creu i d’aspa del fenici i de l’hebreu antic, formes que perderen el braç superior de la creu en passar al grec, a l’etrusc i als alfabets itàlics La T romana clàssica consta de dos traços, l’un vertical, acabat amb un reforç, i l’altre horitzontal, que cobreix el primer Les formes cursives clàssiques i noves romanes han incorporat el reforç al traç vertical arrodonint-ne l’extrem cap a la dreta El traç horitzontal superior té tendència a desplaçar-se cap a la dreta No és rara l’ondulació que, en desenvolupar el punt d’atac, tendeix a formar una…