Resultats de la cerca

La J de les llengües modernes deriva gràficament de la I , sovint prolongada al començament o al final de paraula en les escriptures gòtiques cursives i La lletra j és emprada com a grafia del fonema consonàntic /ž/ en posició inicial absoluta, intervocàlica o darrere de consonant joc žók, projecte pruzékte Forma part del grup gràfic “tj”, seguit de vocal no palatal, per a representar el fonema /ž/ corretja kuréže Dialectalment, sobretot a l’occident del domini, en posició inicial absoluta es realitza també com a africada jove , lleidatà žóbẹ, valencià apitxat šóvẹ i…

La I llatina deriva de la iota grega occidental a través dels alfabets itàlics Des de l’època clàssica la I és constituïda per un sol pal vertical Té reforços estètics inferior i superior, que desapareixen, però, en les formes cursives En aquestes formes apareix, per un costat, l’atac inicial, que prové sovint del nexe amb la lletra anterior per l’altre, la cueta inferior cap a la dreta, que no és, però, constant La forma allargada superior, simplement estètica de primer, esdevé amb el temps privativa de la inicial de paraula en les escriptures nacionals i precarolines La I allargada per sota…

Els llatins heretaren dels grecs i dels etruscs únics que la tenien la forma d’aquesta lletra, que passà a l’apèndix de l' elementum o segona part de l' abecedari llatí, acabat amb les lletres gregues X, Y, Z La X romana clàssica consisteix en dos traços creuats en aspa, el primer dels quals amb un reforç a la base i a vegades un altre a l’extrem superior Tots dos traços eren executats en direcció descendent, encara que el segon a vegades ho fou de baix a dalt això darrer fou sobretot degut a la velocitat ràpida, que produí la posició gairebé horitzontal del primer i l’allargassament del…

La S llatina majúscula ve del fenici i hebreu antic forma jacent passada als grecs forma erecta i als etruscs on perd un dels quatre traços originaris i a la majoria d’alfabets itàlics, on d’angular passa a sinuosa La S romana clàssica consta de tres traços el primer, sinuós, de dalt a baix i els altres dos corbats als extrems superior i inferior del primer Per la velocitat es cursivitza ben aviat i pren unes formes més simples en executar-se el primer i segon traç en un sol temps, en direcció gairebé vertical i només corbat lleugerament a l’extrem inferior cap a l’esquerra El tercer traç, en…

La forma més antiga i més simple d’obtenir l’efecte estètic era d’escriure-la al marge del text, sistema que perdurà llargament manuscrits de Ripoll i d’altres escriptors catalans L’ornament més antic s VI consisteix en entrellaçaments i elements geomètrics Ben aviat s’exornaren amb figuracions florals, zoomorfes i antropomorfes sovint les figures són monstruoses o estrafetes per tal de donar-los la forma de la lletra corresponent La caplletra aparegué més tard, emmarcant una escena allusiva al text o bé inclosa dins l’escena mateixa Amb la impremta les caplletres continuaren representant un…

L’estructura inicial de la P passà al llatí d’unes formes gregues arcaiques arribades a Itàlia abans del període clàssic La P llatina es compon d’un traç vertical i d’un semicercle adossat a la part superior dreta Té reforços estètics a dalt i a baix del traç vertical En l’escriptura comuna clàssica el reforç interior tendeix a unir-se d’un sol traç amb el vertical formant una corba més o menys marcada El segon traç, com a record de la forma original arcaica, sovint no tanca per sota, ans tendeix a obrir-se totalment en una línia diagonal Amb el pas a l’escriptura comuna nova o…

Gràficament no és sinó dues vv juxtaposades, ben aviat unides i sovint encreuades v Als països del N d’Europa, on aparegué segle VIII, i a Catalunya segle IX, de primer era escrita amb dues uu Ben aviat segle X passaren a VV majúscules, pel fet de tractar-se d’inicial de mot, especialment en els antropònims gòtics i germànics derivats, per exemple, de Walt - Gualter, War - Guarner, Garí, Wil - Guillem, Wig - Guifré, etc La W , w uu , vv també apareix esporàdicament en alguns noms com Wivas i mots com ewangelium , per ultracorrecció gràfica, que no perdurà La grafia w compareix només en…

La D majúscula llatina prové de l’alfabet grecooccidental, forma arrodonida de la grega clàssica, provinent, al seu torn, de l’alfabet fenici de Biblos i de l’egipci demòtic L’estructura primitiva llatina consisteix en dos traços el primer, vertical, gruixut el segon, semicircular, prim-gruixut-prim, a la dreta Com la B , també la D capital de les inscripcions llatines tenia reforços o petits elements estètics que decoraven l’atac superior i la base de la lletra La inclinació de la ploma i la velocitat del traçat contribuïren a la transformació del ductus de la D capital clàssica majúscula…

L’àrab, com altres llengües semítiques, s’escriu de dreta a esquerra L’escriptura es caracteritza per l’abundància de lligams la major part de les lletres són unides a la precedent i a la següent, fet que motiva que la majoria d’elles tinguin quatre formes segons que la posició sigui aïllada, inicial, medial o final Només són indicades les consonants i les vocals llargues, bé que per a determinats texts l’Alcorà, edicions científiques i infantils, etc, on es fa necessària una correcta lectura, són notades també les tres vocals a, i, u, l’absència vocàlica sukūn , les consonants…

La T llatina majúscula prové de les formes de creu i d’aspa del fenici i de l’hebreu antic, formes que perderen el braç superior de la creu en passar al grec, a l’etrusc i als alfabets itàlics La T romana clàssica consta de dos traços, l’un vertical, acabat amb un reforç, i l’altre horitzontal, que cobreix el primer Les formes cursives clàssiques i noves romanes han incorporat el reforç al traç vertical arrodonint-ne l’extrem cap a la dreta El traç horitzontal superior té tendència a desplaçar-se cap a la dreta No és rara l’ondulació que, en desenvolupar el punt d’atac, tendeix a formar una…