Resultats de la cerca

L’instrumental lingüístic que utilitza el metallenguatge procedeix d’un llenguatge natural determinat i serveix per a descriure aquest mateix llenguatge o un altre de qualsevol El lingüista que escriu la gramàtica d’una llengua, el lexicògraf que redacta un diccionari, l’informàtic que descriu un llenguatge de programació, o el lògic que estudia la validesa o correctesa formal d’un enunciat, tots ho fan en metallenguatge El metallenguatge es manifesta també en el llenguatge colloquial frases tals com “Què vol dir llibertat en basc", “Per a vosaltres "'mestre’ i “…

Hom en diu, també, subjecte-objecte i equival a objecte mateix

Sovint identificable amb l'antinòmia i àdhuc amb l'aporia, la paradoxa, que té un significat més ampli que l’una i l’altra, sol ésser tipificada en l’afirmació del mentider, quan diu “ara dic mentida” si és veritat que diu mentida, és que menteix, però està dient la veritat, o sia que no està mentint i, si no és veritat que diu mentida, menteix, però no és veritat que digui mentida Les paradoxes d’aquesta mena, consistents en una autoreferència i que solen ésser típiques en les anomenades paradoxes semàntiques o lingüístiques, han estat estudiades des de…

Aquest principi fou enunciat en el cas del càlcul de proposicions, de forma explícita, per primera vegada, a l’escola estoica de Megara lògica i, concretament, per Crisip, si bé ja Aristòtil en De Interpretatione l’havia analitzat i discutit àmpliament Sintàcticament parlant implica les lleis del tercer exclòs, de no-contradicció i de la doble negació, les quals, en lògiques no bivalents, poden esdevenir falses

Quan tots els elements d’una lògica de proposicions són crisipians, hom diu que la lògica és crisipiana Tota lògica bivalent principi de bivalència és necessàriament crisipiana, però no a l’inrevés La qualitat d’ésser crisipiana una lògica és de caire sintàctic Des d’un punt de vista semàntic hom pot dir que una lògica és crisipiana quan satisfà el principi de bivalència

És un concepte fonamental en la lògica moderna Els elements d’una classe són anomenats membres Hom diu que dues classes són idèntiques quan tenen els mateixos membres És anomenada classe universal la que comprèn tots els membres de l'univers del discurs, i classe buida la que no té cap membre El conjunt de tots els elements de l’univers del discurs que no són membres d’una classe forma el complement d’aquesta classe

Hom en diu trivalent, tetravalent, etc , segons que siguin tres, quatre, etc , els valors que hi siguin admesos d’altra banda, si aquest nombre de valors és finit, hom parla de lògica finitament polivalent i de lògica infinitament polivalent, si el dit nombre de valors és infinit La lògica polivalent, pròpia del s XX bé que hom en cerca antecedents en Aristòtil i en Guillem d’Occam, amb relació al problema dels futurs i futuribles, s’oposa al principi tradicional del non datur tertium i és típicament exemplificable en l’acceptació que, per exemple, una proporció pot ésser “no…

El relativisme és entès en sentit estricte pel que fa a l’ètica, en què el valor moral d’una acció o decisió és vist com a dependent de les circumstàncies, tant internes com externes, i relatiu a elles En un sentit logicoepistemològic, en canvi, hom en diu sovint subjectivisme quan aquest, tanmateix, no és entès com a referència a l’individu humà així l’expressió de Protàgores que “l’home és la mesura de totes les coses”, sinó en relació amb un subjecte humà genèric, hom parla més pròpiament d' antropologisme o relativisme antropològic D’altra banda, el relativisme rep altres…

Hom en diu sovint també enunciat , bé que a vegades aquest terme és pres en un sentit neutral, del qual el terme judici reflecteix l’aspecte subjectiu i el terme proposició expressa l’aspecte objectiu La diferenciació entre judici i proposició, necessària en l’ordre lògic, pot ésser omesa en l’ordre epistemològic, com és ara el cas de Kant Entre les diverses divisions que hom n'ha establert cal destacar la corresponent a la distinció entre proposició simple també anomenada categòrica, predicativa o enunciativa , en què un concepte s’uneix a un altre mitjançant la còpula, i…

Atès que les premisses poden ésser universals afirmatives A, universals negatives E, particulars afirmatives I i particulars negatives O, les possibilitats de combinacions entre premissa major i menor en el sillogisme són de 16 modes AA, AE, AI, AO, EA, EE, etc i, com que aquests 16 modes es donen en cadascuna de les quatre figures que el sillogisme pot tenir segons la posició del terme mitjà en les premisses, el nombre total de figures que els modes assoleixen en el sillogisme és de 64 D’aquestes, tanmateix, només unes quantes són considerades com a lògicament vàlides concretament, 19 4 de…