Resultats de la cerca

Estudiós de la lògica matemàtica i professor a Breslau 1917-19, a Kiel i, des del 1928, a Münster, hi fundà el que ha esdevingut un dels principals centres d’investigació lògica Oposat al vitalisme i a l’irracionalisme, proposà una metafísica fonamentada en la lògica per tal com aquesta té en compte les qüestions d’ordre ontològic i és l’única capaç de desenvolupar una metafísica científica mathesis universalis que investigui els mons possibles La seva obra ha estat reunida a Mathesis Universalis 1961

Conegut des de temps antic Abelard, els escolàstics i G Bruno, entre altres, n'oferiren diverses formulacions, aquest principi fou enunciat en la seva forma més madura per Leibniz “cap fet no pot ésser ver o existent i cap enunciat no pot ésser vertader, si no es dóna una raó suficient perquè sigui així i no altrament” Relacionat amb el principi de causalitat —tant l’eficient com, sobretot, la final— i, per alguns, àdhuc amb el principi de no-contradicció contradicció, el principi de raó suficient inclou diversos aspectes un de logicognoseològic, un altre d’ontològic i fins i tot un tercer de…

Són dues les accepcións fonamentals de la categoria de possibilitat d’una banda, entesa com a possibilitat lògica o modalitat del judici, significa la qualitat de tot judici que no sigui contradictori, en contraposició a la necessitat lògica , la qual exclou sense més el contrari, mentre que la possibilitat, per definició, no ho exclou d’altra banda, la possibilitat real o física significa la capacitat o aptitud d’una cosa per a existir de fet i realment El sentit de la distinció entre ambdós tipus de possibilitat segons el qual el fet que un objecte pugui ésser concebut o pensat com a…

Segons Aristòtil, la modalitat, o mode com S i P s’uneixen en el judici, pot ésser de quatre tipus de possibilitat , d' impossibilitat , de contingència i de necessitat La similitud entre possibilitat i contingència contingent és allò que alhora pot donar-se i no donar-se, i àdhuc entre impossibilitat i necessitat necessari és allò que no pot no donar-se, ha estat factor determinant del fet que la lògica postaristotèlica hagi cregut necessari de corregir la taula d’Aristòtil, insistint en un ulterior estudi de la modalitat de possibilitat Més radical fou la postura de Kant en establir la…

També anomenat noció genèrica , idea i entitat abstracta i oposat a l’individual, particular i singular, el concepte universal ha estat objecte de les més vives polèmiques al llarg de la història de la filosofia des de Plató i Aristòtil, sobretot a l’edat mitjana, pel que fa a la determinació del seu estatus ontològic Així, l’anomenada qüestió dels universals determinà el que hom pot caracteritzar com a triple posició ontologicognoseològica davant el problema d’una banda, la del realisme exagerat sovint denominat simplement realisme , que estableix l’existència dels universals en…

Enunciat en la fórmula “A és A”, el principi d’identitat trobà en Parmènides la interpretació, segons sembla, més radical l'ésser és el que és, eternament i immutablement determinat intrínsecament Aristòtil considerà no solament la comprensió més immediata de la identitat identitat numèrica “una cosa és allò que és”, sinó també una altra de basada en la còpula del judici identitat específica, la qual exigeix identitat de qualitats, no pas d’objecte