Resultats de la cerca

L’auge de l’arquitectura gòtica a Catalunya té el seu parallel, per no dir el seu antecedent, al Llenguadoc, en què, d’ençà de l’any 1270, es reconstrueixen moltes grans esglésies en un llenguatge arquitectònic clarament pres del nord de França Es tracta, sobretot, de les catedrals de Narbona, Carcassona, Tolosa i Rodés, i també de l’església cistercenca de Valmanha i d’algunes esglésies dels ordes mendicants, en especial a Tolosa El fenomen que es presta a la comparació de Catalunya amb el Llenguadoc és, en primer lloc, la ruptura clara i neta amb la tradició romànica Les tipologies i el…

L’estudi de la miniatura gòtica del segle XIII a Catalunya implica tenir present l’actual dispersió dels fons de manuscrits –la qual cosa en dificulta l’anàlisi–, però també conèixer els exemplars d’aquest període conservats a casa nostra, representants dels més variats corrents estilístics estrangers Els anys seixanta del segle XX, P Bohigas feu una classificació dels manuscrits gòtics que encara es troba en la bibliografia actual i és en part vigent Segons el seu estudi, els manuscrits es podien dividir en tres estils el primer, l’estil francès –entre la segona meitat del segle XIII i l’…

La collecció L’art gòtic a Catalunya , que d’una banda segueix la línia marcada per les visions de conjunt sobre l’art català i de l’altra és una continuació de la gran sèrie Catalunya romànica Enciclopèdia Catalana, 1984-98, pot ser interpretada, entre altres coses, com un monumental estat de la qüestió en què queden reflectits gairebé tots els temes i problemes plantejats actualment pels estudiosos de l’art de la baixa edat mitjana al país Malgrat que, parallelament a l’aparició d’aquesta obra que es va iniciar el 2002 i finalitza ara amb aquest volum de síntesi, el desenvolupament de la…

Els precedents del segle XIV Relleus en marbre, actualment reutilitzats com a balustrada de la capella gòtica del Remei, a la catedral d’Oristany Tot i que és difícil determinar la datació i l’estructura original de totes dues peces, que potser pertanyen a la predella d’un retaule del final del segle XIV, s’hi pot veure la influència de l’escultura catalana d’aquest segle ©SBAPPSAECO Quan el 1326 els catalans van ocupar el Castell de Càller, el gran període del romànic sardotoscà arribava a la seva fi i el gust es desplaçava cap al gòtic N’és testimoni la capella del braç esquerre del…

Interior vers ponent de la nau central de la Seu Vella de Lleida La primera pedra de la catedral es collocà el 1203 i l’edifici es va consagrar el 1278 Enciclopèdia Catalana – XGoñi El període que descriu aquest capítol és, en la història de l’art, una època de transició que s’intentarà explicar tenint en compte un ampli marge cronològic pel que fa a l’inici, i un límit final precís, el 1291, any en què finalitza el regnat d’Alfons II i comença el de Jaume II A partir d’aquest moment, durant el regnat de Jaume II 1291-1327, l’art gòtic es va desenvolupar a Catalunya en tota la seva plenitud…

A partir de la fi del segle XIV i al llarg de tot el segle XV, els claustres van adquirir una entitat autònoma, en el marc d’uns edificis que majoritàriament s’havien construït en períodes precedents Així, molt sovint es tracta d’àmbits duts a terme com a resultat de reformes o bé d’ampliacions de construccions iniciades amb anterioritat Aquest és el cas, per exemple, del monestir de Santa Maria de Ripoll, on el claustre es va erigir essencialment entre la fi del segle XIV i el començament del XVI, però seguint el mateix esquema i les característiques de l’única crugia aixecada en època…

L’aparició del mestre en el context artístic barceloní No es disposa de dades concretes dels seus orígens, però tot porta a creure que Pere Sanglada hauria nascut a la mateixa ciutat de Barcelona o que, si més no, s’hi hauria establert ben aviat A Mallorca s’ha trobat el testament d’un Pere Sanglada picapedrer 1326 Llompart, 1999b, pàg 60, que, més enllà de la proximitat de la professió, no podem relacionar de moment amb el nostre escultor homònim quelcom semblant succeeix amb un altre Pere Sanglada que el 1356 consta com a administrador de les drassanes de Barcelona, si bé en aquest darrer…