Els darrers claustres monàstics gòtics

A partir de la fi del segle XIV i al llarg de tot el segle XV, els claustres van adquirir una entitat autònoma, en el marc d’uns edificis que majoritàriament s’havien construït en períodes precedents. Així, molt sovint es tracta d’àmbits duts a terme com a resultat de reformes o bé d’ampliacions de construccions iniciades amb anterioritat. Aquest és el cas, per exemple, del monestir de Santa Maria de Ripoll, on el claustre es va erigir essencialment entre la fi del segle XIV i el començament del XVI, però seguint el mateix esquema i les característiques de l’única crugia aixecada en època romànica, a la darreria del segle XII. Una mostra semblant és l’ala neoromànica realitzada al monestir de Vallbona de les Monges al segle XV, la qual és en connexió directa amb les dues crugies romàniques del segle XII per l’ús d’arcs de mig punt.

Aquesta voluntat de continuïtat estilística i d’atorgar una certa uniformitat és precisament un altre dels trets definitoris dels claustres d’aquesta època. Fins i tot es pot parlar d’una tendència a emprar fórmules tipològiques estereotipades, com ho testimonien les similituds estructurals i formals dels anomenats “claustres de mur prim”, segons el terme proposat per Alexandre Cirici (1979, pàg. 49). Sota aquest apel·latiu, s’engloben un conjunt d’espais claustrals que sistemàticament van recórrer a les mateixes solucions: galeries obertes amb arcades apuntades, de mur prim i lleuger, sostingudes per columnes disposades sobre un ampit. Aquesta homogeneïtat és encara més evident pel caràcter seriat de les columnes, les bases i els capitells. Habitualment les primeres tenen una secció quadrilobulada i acaben en capitells, concebuts com una mena de síntesi geometritzada del corinti, amb un registre o dos de fulles, i coronats per un àbac, decorat per roses o motius heràldics. Finalment, les bases tenen la forma de coixins quadrifoliats, amb una bola en cadascun dels angles. Tots aquests elements sovint es tallaven amb pedra nummulítica de Girona. De fet, en aquesta ciutat hi havia una indústria urbana especialitzada en el treball i la fabricació de materials destinats a la construcció, que s’exportaven, per terra i mar –des dels ports de Sant Feliu de Guíxols i Roses–, arreu de Catalunya i també a altres indrets de la Península Ibèrica i, sobretot, del sud d’Itàlia.

En alguns casos les intervencions no afectaren la totalitat d’un claustre sinó que es limitaren a afegir una galeria a la planta noble de claustres ja erigits amb anterioritat, com a Sant Pere de les Puelles, Sant Francesc de Barcelona, Santa Maria de Pedralbes, Sant Daniel de Girona o Santa Maria de Solsona.

En el present article farem un inventari i un estudi de tots els claustres monàstics catalans construïts entre els darrers anys del segle XIV i el primer terç del segle XVI, aquests últims encara continuadors en part de la manera de fer tradicional. No parlarem dels claustres de Sant Jeroni de la Murtra i de la cartoixa de Montalegre, dos monestirs que disposen de sengles monografies en aquest mateix volum, ni del claustre de Sant Pere d’Àger, al qual també es dedica un article monogràfic a part.

Els claustres de la ciutat de Barcelona

Barcelona exemplifica perfectament l’èxit dels claustres en què s’empren fórmules estereotipades. Dissortadament, però, circumstàncies de diversa índole n’han afectat directament la conservació. La desamortització de Mendizábal, la reordenació urbanística de la ciutat d’ençà del segle XIX i, en altres casos, la manca de respecte pel passat històric, han comportat la pèrdua total o parcial d’alguns d’aquests conjunts o, fins i tot, el trasllat a un emplaçament diferent.

En aquest sentit, el claustre del monestir de Sant Pere de les Puelles esdevé una de les mostres més clares de la dispersió del patrimoni artístic i arquitectònic. Malgrat ser aterrat el 1873, se’n van poder salvar alguns elements, que van anar a parar a diverses destinacions. Avui dia estan repartits entre el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el carrer de Sant Ignasi de Terrassa (abans al jardí de la casa Alegre de la mateixa ciutat), una masia de Sant Antoni de Vilamajor i el Museu Santacana de Martorell. Dividit en dues galeries superposades, la inferior era d’època romànica –segle XII–, mentre que la superior era gòtica. La primera notícia d’aquesta última es remunta al 1322, quan es va donar l’ordre de pagar “tres mille solidos barcinonensis in auxilium operes claustris superioris per ipsam abbatiam in coati providerimus tribuendis”, segons consta en un document de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Iranzo, s.d., pàg. 9). Estem, doncs, en unes dates primerenques del segle XIV, però, tot i això, aquest sobreclaustre es va fer d’acord amb les fórmules i característiques dels realitzats, majoritàriament, al XV; és, en aquest sentit, un dels més antics. Cadascuna de les galeries presentava una sola fila de columnes de fust quadrilobulat, que suportaven una sèrie contínua d’arcs apuntats sobre els quals carregava una coberta d’embigat. Al carrer de Sant Ignasi de Terrassa, es manté encara una part d’aquest claustre.

En altres ocasions, en canvi, tan sols disposem de referències documentals. Aquest és el cas del claustre del desaparegut convent de Santa Clara, del qual tenim constància des de l’any 1257. El 1388 encara s’hi treballava, bé que no es va finalitzar completament fins al segle XV, com ho testimonia l’adquisició de diverses partides de columnes de pedra de Girona amb destí a aquest espai. En primer lloc, el 1434, se’n compraren deu al picapedrer Arnau Sanç, a qui també trobem vinculat amb l’obra del sobreclaustre del convent de Sant Daniel de Girona. Més tard, el 1450, el picapedrer Miquel Martí vengué seixanta columnes més per al mateix edifici barceloní (Español, 1999, pàg. 96).

Una situació semblant es va produir al convent de Sant Francesc, on en una data indeterminada a cavall dels segles XIV i XV (si bé alguns autors el daten vers el 1349) també es va afegir un segon pis al claustre erigit en un període precedent (segles XIII-XIV).

El claustre del convent de les jerònimes de Sant Maties, al Raval, del final del segle XV i començament del XVI, va perviure fins a l’inici del segle XX, però va ser víctima de la Setmana Tràgica del 1909. Era un claustre rectangular de dos pisos amb arcs apuntats i columnes de secció poligonal.

Al marge d’aquests conjunts, però, cal fer esment d’altres claustres que, afortunadament, han romàs dempeus totalment o parcialment, i dels quals parlarem a continuació.

Santa Maria de Jonqueres

Claustre de l’antic convent de Santa Maria de Jonqueres, traslladat a la parròquia de la Concepció, en ple Eixample de Barcelona.

ECSA

La primitiva comunitat femenina de Jonqueres es va fundar el 1214 prop de Sabadell, al lloc conegut amb el nom de Sant Vicenç de Jonqueres, probablement sota la regla de sant Benet. Més tard adoptaren la regla de sant Jaume de l’Espasa i es van traslladar al molí d’en Carbonell, extramurs de Barcelona. A partir del 1293, passaren a ocupar un lloc dins de la ciutat, on van romandre fins a la seva desaparició al segle XIX.

El monestir era emplaçat a l’espai actualment delimitat per la plaça d’Urquinaona, el carrer de Jonqueres i la Via Laietana. Sabem com era el convent, en part, gràcies al concurs convocat el 1864 per la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País, per a la redacció de monografies sobre l’església de Jonqueres. Miquel Garriga i Roca fou l’autor premiat, amb un estudi històric i arquitectònic, que acompanyà de nou interessants plànols, a escala 1/100, de plantes i alçats de l’establiment. El treball, però, va restar inèdit fins a la seva publicació el 1899, en l’“Anuario de la Asociación de Arquitectos de Cataluña” (Garriga i Roca, 1899).

Només tres anys després del concurs, el bisbe de Barcelona, Pantaleó Montserrat Navarro, va fer una nova distribució parroquial de la ciutat, amb motiu de la qual es va crear la parròquia de la Immaculada Concepció. Aquesta quedà establerta a l’antiga església de Jonqueres, que d’ençà de l’exclaustració havia passat a ús militar. Poc després, entre el 1871 i el 1888, sota la direcció de Jeroni Granell, l’església i el claustre es van traslladar de l’antic monestir a la confluència dels carrers d’Aragó i de Roger de Llúria, on encara resten dempeus. Arran d’aquest canvi d’emplaçament, es van realitzar algunes reformes que van alterar, parcialment, l’aparença del conjunt primitiu. En qualsevol cas, gràcies a les esmentades plantes i alçats de Miquel Garriga i Roca, es poden constatar, ràpidament, aquestes modificacions (Camarero, 1988; Bassegoda i Nonell, 1993).

A partir d’aquests plànols, es pot precisar que el claustre, de planta rectangular, estava situat al peu de l’església, a l’extrem septentrional. Estructurat en dues plantes superposades, les galeries s’obrien al pati central mitjançant successions d’arcs apuntats, 21 als costats majors i 12 als menors, donant una xifra total de 132 arcades. En l’actualitat conserva el mateix esquema, encara que, arran del trasllat, es va reduir el nombre d’arcs a 76. Aquests recolzen damunt columnes quadrilobulades de pedra nummulítica de Girona, amb les respectives bases i coronades per capitells, amb la clàssica decoració amb dos rengles de fulles corínties. A sobre, els prominents àbacs presenten a cada costat dues rosetes, les quals flanquegen escuts heràldics corresponents a diversos llinatges que, d’una manera o d’una altra, van contribuir a la fàbrica del claustre: cérvols, ones, cards i monts amb una flor de lis. Quant a les galeries, són cobertes amb el sistema de bigues de fusta disposades horitzontalment i arcs de pedra als angles, sostinguts per mènsules, on hi ha representats l’emblema de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa i escuts reials d’Aragó i Sicília.

La seva construcció es va iniciar el 1366, quan el rei Pere III el Cerimoniós va destinar-hi 500 sous. Al marge d’aquesta notícia, però, són molt poques les dades que tenim a propòsit de l’evolució de les obres. El nivell inferior devia estar enllestit vers el 1400, encara que no d’una manera completament definitiva, atès que el 31 d’agost de 1425 encara es van pagar 22 lliures al mestre de cases Bartomeu Gual per la realització de dos arcs, a la planta baixa del claustre: “pro faciendo in claustro inferiori dicti monasterii duos archos cuiusdam claustroni” (Madurell, 1948, pàg. 148, doc. 2). El nivell superior, per la seva banda, es devia dur a terme en una data posterior, dins, això sí, del segle XV. Alguns autors la situen a la segona meitat d’aquest segle.

Santa Maria de Montsió

El convent de Santa Maria de Montsió de Barcelona era situat prop de l’actual carrer de Montsió. El convent va néixer arran de l’establiment al barri de Santa Anna, el 1308, dels canonges augustinians procedents de Santa Eulàlia del Camp, que aixecaren el monestir gòtic. El 1423, després de la fusió de la comunitat amb la de la propera canònica de Santa Anna, es concretà la cessió del conjunt a la branca femenina de l’orde dominicà. A partir de llavors el convent prengué el nom de Santa Maria de Montsió. Les monges hi van restar fins al final del segle XIX. D’ençà del 1880 l’arquitecte Joan Martorell dirigí les obres de desmuntatge de l’església, el claustre i la sala capitular i del seu trasllat a l’Eixample, concretament a la cantonada de la rambla de Catalunya amb el carrer del Rosselló, on s’establí el convent. A mitjan segle XX, el conjunt esdevingué seu de la parròquia de Sant Ramon de Penyafort i les monges abandonaren el lloc. El 1949 el claustre fou novament traslladat i reconstruït, en aquest cas al carrer de l’Església d’Esplugues de Llobregat, on la comunitat de monges dominicanes va establir la nova seu.

La importància i bellesa del claustre ja van ser exalçades per Pi i Arimon (1854, vol. I, pàg. 520), del qual deia, textualment, que “rivalizaba con los de Santa Catalina, virgen y mártir, y San Francisco de Asís”. Tot i que els dos trasllats n’han alterat parcialment l’aparença, a causa d’una restauració excessivament intervencionista, encara conserva l’esperit primitiu amb què va ser aixecat. Així mateix, existeixen alguns dibuixos, descripcions, fotografies antigues i plànols molt bàsics, anteriors a aquests canvis d’emplaçament, que en permeten conèixer més fidedignament la forma primitiva. El claustre, que dibuixa en planta un perímetre rectangular, consta de dos pisos de galeries. La inferior és molt semblant a les de la canònica de Santa Anna i del monestir de Jonqueres de Barcelona: arcs ogivals simples –vuit al costat curt i nou al llarg– sostinguts per columnes quadrilobulades, amb llurs respectius capitells i bases, tot de pedra nummulítica de Girona. Aquests capitells, ornamentats amb dos registres de fulles, estan coronats per àbacs, amb tots els costats decorats per dues rosetes que flanquegen un escut amb la flor de lis. Es tracta d’un motiu heràldic, propi de diversos llinatges catalans, que es podria vincular amb algun prior o qualsevol alt dignatari, que hauria sufragat la construcció del claustre. Malauradament, però, la manca d’evidències documentals impedeix una major concreció. La galeria superior manté un esquema similar al de la planta baixa, però amb columnes més petites.

Al marge d’aquestes consideracions, no coneixem cap dada documental concreta referent als treballs o artífexs que van participar en l’execució d’aquest claustre, si bé tant per les característiques com per la composició es pot datar a l’entorn de la fi del segle XIV i la primera meitat del XV. Sabem que l’església es dugué a terme per iniciativa de fra Bernat Jaubert, amb el suport del rei Joan I, segons queda reflectit en una notícia del 1388. Només un any més tard, el 1389, les estructures bàsiques ja estaven enllestides (Sánchez, 1994, pàg. 295), encara que molt probablement les obres es van allargar durant més temps. Quan el 1420, per indicació de la reina Maria d’Aragó, s’endegà el procés per a cedir el conjunt a les monges dominicanes, l’edifici conventual era format ja per l’església, el claustre, un cementiri, el refetor, el dormitori, cases, horts i altres dependències, tal com consta en la butlla del papa Martí V, signada el 26 d’octubre de 1421 i conservada a l’Arxiu Diocesà de Barcelona (Paulí, 1952, pàg. 46 i 141). Així doncs, la construcció del claustre s’hauria concretat, possiblement, entre els anys 1390 i 1420.

Santa Anna

La col·legiata de Santa Anna, situada al bell mig d’una de les àrees comercials més actives de Barcelona –al carrer de Santa Anna i a poc més de 100 m de la plaça de Catalunya–, és un dels indrets més evocadors d’època medieval que conserva la ciutat. Els seus orígens es remunten a l’any 1141, amb l’establiment a Barcelona de l’orde del Sant Sepulcre, l’origen i devoció del qual està directament vinculat amb les croades al Pròxim Orient. Ben aviat, fundaren una església dedicada a santa Anna, en una zona propera a les muralles. Reconstruir la història d’aquesta canònica és una tasca molt feixuga a causa de la pèrdua de part del seu arxiu. Alhora, la desaparició, en el transcurs de la Guerra Civil Espanyola, d’algunes de les obres més significatives ha estat un altre dels motius que han afavorit la manca d’atenció dels investigadors. De totes maneres, a l’Arxiu Diocesà de Barcelona hi ha diversos documents de gran interès que, juntament amb fotografies antigues, esdevenen, al marge del mateix edifici que encara resta dret, la font d’informació bàsica per al seu estudi (Valero, 1999, pàg. 87).

Aquest conjunt inicial fou reformat per primer cop al segle XIII, intervenció que es completà al segle XIV. El 1421 una butlla papal de Martí V confirmava la fusió de la comunitat de canonges regulars de Sant Agustí procedents de la canònica de Santa Eulàlia del Camp (que feia poc més d’un segle s’havien establert dins la ciutat i havien construït el convent que ara es coneix amb el nom de Santa Maria de Montsió), amb els canonges de Santa Anna. A partir d’aquest moment, la col·legiata tingué el doble títol de Santa Anna i Santa Eulàlia, i estigué constituïda per una comunitat de dotze canonges, fins a la dissolució de l’orde el 1489, per designi d’Innocenci VIII. Un segle després, el 1592, va tenir lloc la secularització que convertí l’església en col·legiata nullius diocesis, és a dir, dependent directament de Roma (Valero, 1999, pàg. 88).

La butlla de Martí V del 1421 determina, des del punt de vista cronològic, el començament d’un dels períodes de major prosperitat i esplendor del conjunt canonical. L’any següent, el 14 de gener de 1422, el cordovès Mateu Fernando fou nomenat prior en substitució del difunt Joan Prats. El seu govern es prolongà fins el 1465 i durant aquest període es van dur a terme importants obres, com ara el claustre baix, la sala capitular, algunes capelles i el cimbori –completat provisionalment al segle XVI–, tot i que més tard s’enrunà a conseqüència d’un incendi. Tenint en compte aquesta intensa activitat, és evident que l’esmentada fusió amb els canonges augustinians de Santa Eulàlia va condicionar la realització de reformes i l’ampliació i adaptació de les edificacions monàstiques a les noves necessitats de la comunitat.

El claustre és situat al peu de l’església, lleugerament esbiaixat en relació amb aquesta. En planta dibuixa un esquema rectangular, amb quatre galeries de dos nivells. L’inferior, que respon a la tipologia característica de l’arquitectura gòtica catalana del segle XV, es resol mitjançant senzills arcs apuntats sostinguts per columnes de secció quadrilobulada, amb llurs capitells decorats amb dos registres de fulles, àbacs amb les habituals rosetes i bases amb volutes als angles. Tots aquests elements, fets de pedra nummulítica de Girona, són un bonic exemple del treball seriat dels tallers gironins. Per al cobriment de les crugies es va recórrer a un sostre pla, a base de bigues de fusta sostingudes per mènsules, i arcuacions de pedra als angles. El conjunt destaca per l’extrema sobrietat i pel ritme i l’harmonia que desprenen les seves galeries.

Pel que fa al procés de construcció, tot fa pensar que fou erigit entre el 1422 i el 1465, encara que la manca de documentació no permet concretar més. En canvi, sí que tenim més dades de la planta noble. Aquesta presenta una successió d’arcades rebaixades i la seva execució se situa a la fi del segle XV i al principi del XVI, en temps del prior Bartomeu Cristòfol Gualbes. El 1494, el Consell de Cent va destinar una partida de pedra per a la seva fàbrica. Poc després, el 1504, es va determinar la concessió d’indulgències a tot aquell que contribuís econòmicament a l’obra del claustre.

Santa Maria de Jerusalem

A mitjan segle XIV el solar de l’anomenat mercat de Jerusalem de Barcelona, prop del de la Boqueria, era ocupat per unes cases conegudes amb el sobrenom de “cases d’en Porta”, on l’any 1351 es va establir una comunitat de monges dominicanes. El 1423 les monges es van traslladar al convent dels canonges de Santa Eulàlia del Camp (Santa Maria de Montsió), mentre que aquell indret restà abandonat fins el 1456, any en què fou cedit a una nova comunitat, en aquest cas franciscana, fundada el 1453 sota l’advocació de Santa Maria de Jerusalem (Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàg. 176). Immediatament s’endegaren les obres d’un nou conjunt monàstic, on s’ha pogut concretar la participació del mestre de cases Bartomeu Mas. Aquest, juntament amb el seu col·laborador, i també mestre, Bernat Nadal, signà el contracte per a la construcció de l’església el 1460 (Puiggarí, 1880, pàg. 287). Des d’un principi van rebre el suport municipal, com ho testimonia l’acord subscrit pels consellers de la ciutat el 24 de novembre de 1475, per a sufragar la pedra necessària per a la seva fàbrica (Pi i Arimon, 1854, vol. I, pàg. 522). Posteriorment, el 1478 i el 1479, hi ha novament constància documental de la bona predisposició del consell barceloní. El 1477 Sixt IV, d’origen franciscà, rubricà una butlla per a la concessió d’indulgències a tothom qui contribuís econòmicament a les obres de l’edifici monàstic (Bada, 1993, pàg. 11).

En enderrocar-se el convent el 1885, el claustre, com també els dels monestirs de Santa Maria de Jonqueres i Santa Maria de Montsió, va ser traslladat des del seu emplaçament original a una nova situació al convent dels pares missioners del Sagrat Cor de Jesús i col·legi de Sant Miquel, al carrer del Rosselló de Barcelona. En un principi, era de planta quadrada, amb dos cossos de galeries superposades, encara que només es van arribar a reconstruir-ne tres costats. El nivell inferior s’obre al pati amb arcs apuntats de grans dimensions, flanquejats per potents contraforts, mentre que l’interior de les crugies és cobert amb volta de creueria. La planta noble, per la seva banda, és més baixa i té el doble d’arcs, que, a diferència dels de la planta inferior, són rebaixats i recolzen damunt de columnes quadrilobulades, i el sostre és pla, sostingut per bigues de fusta. Des del punt de vista formal, segueix el mateix esquema que el claustre gran del convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, amb l’única diferència que les arcuacions i columnetes del sobreclaustre no són helicoïdals, sinó simplement motllurades.

Pel que fa a la seva construcció, les obres s’haurien iniciat el 1468, com es desprèn de la carta de pagament signada el 22 de novembre d’aquest any, pel ja citat Bartomeu Mas i a favor del mercader Gaspar Montmany, a compte del preu estipulat per la realització del claustre del monestir de Santa Maria de Jerusalem de Barcelona (Madurell, 1948, pàg. 153, doc. 9). Al marge d’aquesta notícia, no en tenim cap altra a propòsit de l’evolució dels treballs, si bé se sap que Bartomeu Mas encara hi actuava el 1494.

Sant Agustí Vell

Òcul del claustre de Sant Agustí Vell de Barcelona.

ECSA - G.Serra

Els agustins fundaren el 1309 el seu propi convent a Barcelona dins la parròquia de Santa Maria del Mar. Aquest quedà establert a l’espai llavors ocupat per unes cases que el ciutadà Jaume Basset tenia al carrer d’en Tantarantana. El conjunt es coneix popularment amb el nom de convent de Sant Agustí Vell, per tal de diferenciar-lo del nou, erigit al raval –entre els carrers de Sant Pau i de l’Hospital–. Aquest canvi de situació es va deure a la decisió de Felip V de construir la Ciutadella, el 1715, fet que comportà la destrucció de més de 800 edificis. El 1718 s’aprovà la demolició parcial de l’església i de moltes altres dependències i estructures del convent de Sant Agustí. Els enderrocs es van allargar almenys fins el 1750, moment en què l’edifici fou transformat en caserna i en oficines de la Reial Acadèmia de Matemàtiques, tot i que posteriorment, ja al segle XIX, encara es van dur a terme nous aterraments. Així, avui dia, tan sols resten dretes cinc capelles, una nau col·lateral i la crugia occidental del claustre principal.

Pi i Arimon (1854, vol. I, pàg. 505) proporciona la descripció més antiga del conjunt: “Formaba un rectángulo de 157 varas castellanas de largo por 125 de ancho. […] Tenía dos claustros: uno mayor de figura cuadrada, con bien trabajados machones, en cuyos intermedios una delgadísima columnita sostenía dos arcos en ojiva. En un ángulo se veía el escudo de armas de la noble casa de los Borgia, uno de cuyos individuos se sentó en la silla episcopal de Barcelona; dos lados del mismo están todavía en pié. […] El claustro menor tenía figura de trapecio, y aunque no tan magnífico como el anterior, era sin embargo más retirado y mostraba que se había hecho no tanto por ostentación como por el rigor de la clausura. Ofrecía en sus paredes hermosos retratos de santos y esclarecidos héroes de la religión. Fué concluído en 1589.” Al marge d’aquesta descripció, disposem de plantes i seccions antigues conservades a l’Institut Municipal d’Història i a l’Arxiu Diocesà de Barcelona, i també a l’Archivo General de Simancas, que ens donen una idea força aproximada de l’esquema general de l’establiment.

Ala de ponent de l’antic claustre de Sant Agustí Vell de Barcelona, l’única que en resta. En destaquen els òculs amb traceria calada flamígera.

ECSA - G.Serra

La construcció de l’església es va desenvolupar, aproximadament, entre els anys 1349 i 1506, mentre que la resta d’estances conventuals es va edificar, majoritàriament, entre la fi del segle XV i el segle XVII, inclosos els dos claustres esmentats per Pi i Arimon (Carbonell Buades, 1996, pàg. 130-132). El més gran, de línies gòtiques, era adossat al costat meridional del temple, mentre que el segon, de dimensions més reduïdes i de gust renaixentista, era situat encara més al sud, a continuació del refetor.

El primer, el claustre principal, responia a un esquema de planta quadrada. Com hem dit, de les quatre ales només es conserva la de ponent. Són cinc tramades més les dues que feien cantonada, cobertes amb voltes de creueria i les claus decorades amb figures de sants i escuts. També es veu ornamentació escultòrica de caràcter heràldic i narratiu a les impostes i a les mènsules que subsisteixen. Per la banda del pati central, la divisió dels trams d’aquesta galeria es remarca mitjançant contraforts, semblantment als claustres barcelonins de Santa Caterina i Sant Francesc. Cada tramada se subdivideix alhora en una doble arcada. Les columnes centrals d’aquestes arcades dobles responen a les característiques típiques de la producció seriada gironina: fusts de secció quadrilobulada, capitells ornamentats amb dos registres de fulles, àbacs amb rosetes i bases encoixinades amb volutes als angles. Per sobre de cada parella d’arcs, centrant les tramades, s’obren òculs amb traceries de caràcter flamíger.

Pel que fa a les dades documentals sobre la construcció d’aquest claustre, en primera instància ens hem de remetre al darrer quart del segle XV. Se sap que entre el 1473 i el 1478, en temps del bisbe de Barcelona Roderic de Borja, es va acabar un dels angles, i que una segona crugia es va sufragar amb les rendes del mateix convent. Poc després, el 1481, essent-ne prior Mateu Rella, es van erigir la llibreria vella i una capella al claustre. A partir d’aquest moment, ja no es té cap altra referència fins a mitjan segle XVI. El 1555, es va signar una concòrdia entre el canonge de la seu barcelonina Jaume Oliveres, Gaspar Jofré de Borja i el mestre de cases Bartomeu Roig per a continuar l’obra del claustre gran, que havia quedat inacabat per defunció de l’anterior mestre, Andreu Matxí. Si bé no s’ha pogut concretar amb exactitud en què va consistir la seva intervenció, tot fa pensar que en aquesta època només s’havien erigit dues ales, de manera que faltaven les altres dues. Aquestes, a partir dels dibuixos que s’han conservat, haurien mantingut el mateix esquema gòtic inicial, per tal de garantir la uniformitat visual de la fàbrica. Així ho confirma un contracte signat el 29 de març de 1559 entre la comunitat agustina i el mestre de cases Jeroni Matxí –fill d’Andreu Matxí–, on se li encarrega fer “en les claustres del dit monestir y en la part de la portaria, una clau o volta de pedra picada ab ses arcades en creu y travesés, segons estan fabricades les altres stan en dita claustra”. Amb posterioritat, se sap que les obres es van allargar, almenys fins el 1580, que es va dur a terme l’ala de llevant (Carbonell Buades, 1996, pàg. 132). L’ala occidental que s’ha conservat pertany al primer període d’execució, com ho confirma la presència d’escuts del bisbe Roderic de Borja (1473-78) en tres claus de volta de l’interior de la galeria.

Santa Maria de Pedralbes

El claustre d’aquest monestir està compost per tres nivells. Els dos pisos baixos, resolts mitjançant l’ús d’arcs apuntats i columnetes tetralobulades de Girona, daten del segle XIV. En canvi, el pis més alt no es va concloure fins al començament del XV. Aquest, a més a més, a diferència dels altres, consisteix en una galeria de poca alçada que circumda tot el perímetre claustral, coberta amb bigues de fusta sobre columnes prismàtiques, damunt la qual destaca una teulada amb un imponent ràfec. Pel que sembla, cal situar l’inici de la seva execució a l’entorn del 1412, any en què s’ha pogut documentar que el picapedrer Antoni Nató tallà vint-i-sis somades de pedres de Montjuïc per a fer els pilars del claustre. El 1414 encara s’hi treballava. La finalització definitiva potser s’ha de vincular amb les obres d’una altra dependència de gran rellevància, la sala capitular, acabada entre el 1415 i el 1419.

Sant Jeroni de la Vall d’Hebron

La fundació del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron o de Collserola, que data del 1393, va comptar amb el vistiplau del rei Joan I i la seva dona Violant de Bar i el del papa Climent VII. El lloc escollit per a la seva realització fou una zona abrupta i de fort desnivell. La fàbrica de l’església es va iniciar el 1394, d’acord amb les directrius del conegut mestre d’obres Arnau Bargués. Tot i que els treballs es van aturar el 1397, a conseqüència de la mort del monarca, la mateixa Violant va continuar destinant-hi diners, des de la seva reclusió al monestir de Pedralbes.

A mitjan segle XV, el conjunt va rebre l’impuls d’una altra reina, en aquest cas Maria de Castella, muller d’Alfons el Magnànim. A aquesta època pertanyia el claustre; Josep M. Madurell (1948, pàg. 152, doc. 7) en va donar a conèixer el contracte subscrit pel mestre Jaume Alfonso de Baena per a la seva edificació, datat el 28 de desembre de 1467. Jaume Alfonso de Baena també va participar en la construcció dels claustres de Montserrat i Sant Jeroni de la Murtra, i esdevingué una de les figures cabdals de l’arquitectura del segle XV en la fàbrica i consecució dels espais de clausura. A partir d’aquest moment, la regesta documental a propòsit de l’evolució d’aquest àmbit es redueix a unes poques notícies. El 29 de gener de 1468 el mateix mestre va subscriure una carta de pagament, per valor d’un total de 182 lliures, per treballs al claustre. Alhora acreditava haver rebut 45 lliures i 10 sous en concepte del primer venciment estipulat i corresponent a la quarta part del preu convingut en un principi (Madurell, 1948, pàg. 127). Més tard, els anys 1498 i 1499, el Consell de Cent va facilitar pedra per a poder continuar les obres (Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947, pàg. 185-186).

Malauradament, arran de l’exclaustració del 1835 el monestir entrà en un període de progressiva decadència, que comportà l’enrunament de totes les estructures. Només disposem d’uns dibuixos publicats per Barraquer i Roviralta (1906, vol. II, pàg. 246 i seg.) i d’unes poques restes conservades en cases particulars veïnes a la carretera de l’Arrabassada (actual terme municipal de Barcelona), que talla pel mig l’antic recinte. Del claustre, doncs, sols sabem pel mateix Barraquer i Roviralta (1906, vol. II, pàg. 251) que tenia un pis alt, ja que en un acord capitular del 29 de juliol de 1807 s’esmenten “dues cel·les juntes que es troben a mig fer en els claustres alts”. En qualsevol cas no se’n poden precisar les característiques formals. Simplement l’atribució a Jaume Alfonso de Baena i una comparació directa amb els citats conjunts de Montserrat i Sant Jeroni de la Murtra, on també va treballar, permeten fer-nos una idea aproximada de l’esquema que hauria tingut aquest claustre en un primer moment.

Sant Joan de les Abadesses

El monestir de Sant Joan de les Abadesses va ser fundat pel comte Guifre el Pelós cap al 887. La seva església esdevé un dels punts de referència fonamentals de l’arquitectura romànica catalana del segle XII, tot i que l’aparença actual es deu, en bona part, a les restauracions i intervencions de la fi del segle XIX i el començament del XX.

Dels dos claustres romànics que s’han pogut documentar en aquest conjunt monàstic, el de Sant Mateu, emplaçat al costat meridional del temple, fou destruït el 1620. De l’altre, situat a l’extrem septentrional, tampoc no en sabem gairebé res pel que fa a l’estructura, ja que al segle XV fou substituït per un de gòtic. Aquest fet està directament relacionat amb els efectes dels terratrèmols que van tenir lloc a Catalunya des del 1427, i sobretot a causa del sisme del dia 2 de febrer de 1428. L’impacte fou especialment negatiu en centres com Ripoll i Sant Joan de les Abadesses. Aquí, per exemple, es van haver de reconstruir les voltes de l’església romànica –que en van alterar, parcialment, l’aspecte original–. Alhora, l’enrunament del claustre de tramuntana obligà a fer-ne un de nou. Així, el 13 de maig de 1442, l’abat Pere de Montcorb contractava amb els mestres Joan de Bar i Joan Girart, per 220 florins d’or, la construcció de l’actual claustre, les obres del qual devien endegar-se tot seguit (Junyent, 1976, pàg. 92).

Presenta una curiosa planta trapezoïdal, ja que va haver d’adaptar el perímetre als edificis que van restar drets després de la sotragada sísmica. Per aquest motiu, el nombre d’arcades de cada crugia és diferent: dotze a l’ala paral·lela a l’església, tretze a l’oposada, deu a l’oriental i només sis a l’occidental. Tots els arcs, però, reprodueixen les mateixes característiques: lleugerament apuntats i resseguits exteriorment i interiorment per una senzilla motllura. Recolzen damunt de columnes quadrilobulades, disposades sobre un ampit i coronades pel mateix model de capitell, decorat amb dos rengles de fulles i un àbac amb dues rosetes a cada costat. Aquests elements, realitzats amb pedra nummulítica, provenen dels tallers gironins. Finalment, el sistema de cobriment de les galeries es va resoldre amb bigues de fusta disposades un xic inclinades i arcs de pedra als angles.

Al marge de la notícia donada a conèixer per Eduard Junyent, pel que fa als artífexs del claustre, no tenim cap altra dada referent a la construcció, els treballs o l’evolució d’aquest àmbit. En qualsevol cas, ni Joan de Bar ni Joan Girart no s’identifiquen com habitants de Girona, per la qual cosa sembla deduir-se que la seva participació afectà exclusivament el projecte arquitectònic del claustre, però no el treball dels elements prefabricats –columnes, capitells i bases– que s’hi havien d’integrar i que es van adquirir directament a picapedrers gironins (Español, 1999, pàg. 99).

Santa Maria de Ripoll

El monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll és, sens dubte, un dels conjunts monumentals més rellevants de l’art i la cultura catalans medievals. Situat al centre de la vila, l’origen es remunta a la fi del segle IX. Malauradament, però, són molts els inconvenients amb què es troba l’historiador per a fer un estudi detallat de l’establiment, primer per la pèrdua dels arxius arran de l’exclaustració i desamortització del 1835 –aspecte que impedeix tenir una visió més acurada de la seva evolució al llarg del temps– i segon perquè l’única planta, tot i les seves imprecisions, que ens ofereix l’esquema essencial del complex abans de la seva destrucció és la publicada per Barraquer i Roviralta el 1906. De fet, avui dia només resten drets l’església i el claustre, que, a més a més, són resultat en gran part de la reconstrucció global duta a terme per Elies Rogent d’ençà del 1886. Coincidint amb aquest procés de recuperació de l’antic monestir, es van netejar les runes de la resta de dependències que s’havien ensorrat, de manera que tan sols una exhaustiva excavació arqueològica de l’àrea de tot el recinte monàstic aportaria més dades sobre l’estructura medieval. El paper desenvolupat per Elies Rogent a Ripoll, pel seu profund caràcter intervencionista, tingué una gran repercussió quant als criteris de restauració i d’actuació sobre el patrimoni arquitectònic.

El claustre es devia començar en temps de l’abat Arnulf (938-970), si bé la major part de la fàbrica romànica no es va realitzar fins ben entrat el segle XII. La galeria inferior del costat septentrional, és a dir, l’adossada a l’església, és l’única pertanyent a aquesta primera època, i s’ha pogut datar gràcies a una inscripció i un relleu situats en el pilar nord-oriental, on es representa l’abat Ramon de Berga (1172-1206). En qualsevol cas, aquesta no devia ser l’única erigida en aquests moments i és possible que almenys n’hi hagués hagut una altra, com ho confirma la presència de capitells d’origen romànic reaprofitats en les altres galeries baixes, dutes a terme ja al segle XIV. Sigui com sigui, però, la galeria no s’ha conservat.

Des del punt de vista estructural, el claustre té dos nivells superposats, que reprodueixen el mateix esquema formal: quatre ales obertes amb arcades de mig punt, recolzades sobre parelles de columnes llises, dreçades sobre un ampit, amb els corresponents capitells i bases. Un dels aspectes que sorprèn d’entrada és la uniformitat del conjunt, tot i haver-se erigit en diferents períodes cronològics. De fet, la voluntat dels abats fou la de respectar i continuar la fàbrica, d’acord amb un pla unitari i prenent com a referent immediat la galeria d’època romànica. Un dels motius pels quals es van allargar o endarrerir els treballs deu estar vinculat a la presència d’altres edificis preexistents, emplaçats a la zona destinada al claustre. Aquests devien ser ocupats i usats en la vida diària de la comunitat monàstica, i per aquest motiu es van anar enderrocant segons les seves necessitats.

El 1933, Eduard Junyent va proposar una periodització de les obres d’aquest àmbit, prenent com a punt de partença unes notes sobre la història del cenobi a càrrec de Roc d’Olzinelles, monjo de la primera meitat del segle XIX. El manuscrit, basat fonamentalment en documents desapareguts, es coneix amb el títol d’Apuntes para el abaciologio i, sortosament, es va salvar de la ruïna del conjunt el 1835 (Junyent, 1933, pàg. 185-225). A partir d’aquí, sabem que la construcció no es va reprendre fins ben avançat el segle XIV. En una notícia del 30 de novembre de 1383, a propòsit de la fundació del benefici de Sant Macari per l’abat Galceran Besora (1380-83), es fa esment del pis superior del claustre. Tenint en compte que, amb posterioritat a aquesta data, hi ha constància de la realització de les ales del nivell inferior, el més versemblant és pensar que aquest esment faci referència a la galeria alta del costat nord, és a dir, la situada damunt de l’erigida en temps de l’abat Ramon de Berga.

Immediatament després, amb l’abat Ramon Descatllar (1384-1408) es donà l’impuls definitiu per a l’acabament de la planta baixa del claustre, respectant fidedignament el programa seguit fins aquell moment. Les obres es van continuar per la galeria de llevant, i d’aquí, successivament, a les dels extrems meridional i occidental. Per a la primera, que d’acord amb el plànol de Barraquer i Roviralta comunicava amb la sala capitular, Olzinelles proposava una datació entre els anys 1387 i 1390. Alhora, concretava l’activitat d’un tal mestre Colí –possiblement el mestre Colí de Marvella, procedent de la diòcesi de Cambrai (Bracons, 1983, pàg. 39)–, a qui s’ha atribuït l’execució dels elements decoratius dels capitells, els àbacs i les bases.

Més tard, el 9 de febrer de 1390, Pere Gregori, picapedrer de Perpinyà, es comprometia a treballar, polir i transportar cinquanta-sis columnes de la millor pedra de Vilafranca de Conflent, per 330 florins. Aquest material, caracteritzat pel seu color rosa, és el mateix que s’havia emprat a la galeria romànica. Poc després, l’11 de maig, es contractava al reconegut escultor Jordi de Déu la realització de cinquanta capitells, vint-i-vuit bases i vint-i-vuit cornises, per un import de 150 florins. Malgrat l’evidència d’aquest contracte, Pere Beseran considera que tan sols un capitell de l’ala meridional s’adiu amb el repertori de Jordi de Déu, mentre que la resta són resultat de mans diferents de la seva. En aquest sentit, és possible que el citat mestre hagués renunciat a l’encàrrec, a favor d’artífexs menys dotats (Beseran, 1996, pàg. 566-567).

Josep Clara va aportar una mica més de llum en donar a conèixer dos nous documents, inèdits, conservats a l’Arxiu Històric de Girona (Clara, 1983, pàg. 123-128). El primer, amb data 16 d’abril de 1401, correspon a la signatura d’una àpoca per valor de 20 florins, subscrita pel picapedrer Pere Torra, antic habitant de Girona i llavors ciutadà de Barcelona, on reconeixia haver cobrat en un altre pagament anterior una quantitat idèntica per obrar trenta columnes, amb llurs capitells i bases, per al claustre del monestir de Ripoll. Més tard, el 19 d’octubre de 1401, Guillem Barrera i Francesc Joan, picapedrers de Girona, van firmar un rebut de 27 lliures per haver fet diverses columnes, capitells i bases per al mateix conjunt monàstic. Ambdues notícies corroboren les paraules d’Olzinelles, segons el qual el 1401 s’estava treballant en l’obra claustral i, afegia, la direcció de la fàbrica estava en mans del mestre major Pere Mieres. Aquestes dades permeten confirmar l’estreta relació del conjunt monàstic, pel que fa a les tasques constructives, amb mestres i picapedrers gironins. I en darrera instància, documenten tres nous artistes en l’execució del claustre.

Al marge d’aquestes consideracions, hi ha una altra dada que crida l’atenció. Com hem vist, entre el 1390 i el 1401 es va contractar la realització de vuitanta-sis columnes, nombre que coincideix amb el de les columnes que componen les galeries occidental, meridional i oriental. Així doncs, tot apunta que a l’inici del segle XV el nivell inferior del claustre ja estava completament tancat pels quatre costats, desenvolupant en planta un esquema trapezoïdal, com el veiem avui. Alhora, a aquestes estructures calia afegir la galeria alta septentrional, construïda en temps de l’abat Besora. En canvi, restaven per fer les altres tres crugies del pis superior, que no es van portar a terme fins al segle XVI. En un primer moment, la idea era continuar les obres immediatament i acabar definitivament el sobreclaustre. Però el terratrèmol del 1428 hi devia influir negativament, ja que provocà l’ensorrament de la nau principal de la basílica i importants danys en el campanar, la sagristia i altres dependències del monestir. Aquest contratemps condicionà, lògicament, que els principals esforços econòmics s’adrecessin a la recuperació i restauració de les estructures malmeses.

Arran d’aquesta nova situació, el claustre no es pogué finalitzar, com hem dit, fins al segle XVI. Si bé es desconeix la data exacta en què es van reprendre els treballs, aquests devien prosseguir per la galeria superior oriental i des d’aquí a la meridional, que comunicava directament amb el refetor. Segons les notes d’Olzinelles, la realització d’aquesta darrera crugia es va contractar en temps de l’abat Jaume –cardenal de Sant Climent, 1506-17–, el 14 d’agost de 1509, i només uns pocs mesos després, al gener del 1510, se signaven les àpoques pel lliurament de l’obra. En últim lloc, es va dur a terme l’ala del sector de ponent. En aquest sentit, la manca de dades documentals impedeix precisar amb major exactitud l’evolució i fins els mestres que van participar en tot aquest procés constructiu.

Santa Maria de Montserrat

Les dues ales que resten del claustre de Montserrat reconstruïdes a la plaça del monestir.

ECSA

El claustre del monestir de Montserrat, tot i l’aspecte escapçat que té en l’actualitat perquè hi manquen dues de les quatre ales originals, és un dels exemples de major sobrietat i delicadesa dels darrers moments del gòtic català. La seva construcció es deu a la iniciativa del cardenal Giuliano Della Rovere, abat entre el 1472 i el 1482 i futur papa Juli II –a partir del 1503–. Tot i que mai no va estar físicament al monestir, va encarregar, des de Roma, l’erecció del citat claustre. El 20 de setembre de 1476, el pare Llorenç Maruny va signar el contracte de l’obra amb els mestres d’obres Jaume Alfonso de Baena i Pere Bacet. Tots dos apareixen vinculats igualment a l’obra del claustre del monestir de Sant Jeroni de la Murtra (1470-72), mentre que a Jaume Alfonso de Baena, a més a més, també se li va encomanar, el 1467, el claustre dels jerònims de la Vall d’Hebron.

Pel que fa al de Montserrat, com hem dit, només conserva dues crugies, les corresponents als costats septentrional i occidental. Estructurades en dos nivells, l’inferior es resol amb arcs ogivals, que estan ornamentats amb una senzilla motllura i descansen sobre fines columnes quadrilobulades de pedra calcària. Aquestes són dreçades damunt d’un ampit i coronades per capitells que combinen la decoració vegetal amb figuracions humanes i animals. En altres, en canvi, es poden veure els emblemes de Montserrat –una muntanya de diversos turons tallada per una serra– i del cardenal Della Rovere –un roure–. Els carcanyols són presidits, al punt d’intersecció de les arcuacions, per caps d’homes i dones, que potser representen els estaments de la societat (Laplana, 1998, pàg. 64). Finalment, les crugies són cobertes amb sostre pla de fusta i arcs de pedra als angles. La planta noble, com en altres claustres dels segles XV i XVI –per exemple, Santa Maria de Jerusalem o Sant Bartomeu de Bellpuig–, és de menor alçada i consisteix en una successió d’arcs rebaixats de formes molt simples.

El conjunt fou malmès en el transcurs de la guerra del Francès. Afortunadament, però, tot i que quedà en un estat semiruïnós, se’n van salvar moltes peces, de manera que l’any 1955, amb l’assessorament de Camil Pallàs, es van poder refer les dues ales que hem comentat.

Sant Daniel de Girona

Ala est del sobreclaustre del monestir de Sant Daniel de Girona.

ECSA - G.Serra

El monestir de monges benedictines de Sant Daniel de Girona és a l’extrem nord-occidental de la ciutat, a la vall de Sant Daniel i a la riba esquerra de la riera de Galligants. Declarat monument historicoartístic el 1931, és, juntament amb el de Sant Pere de les Puelles de Barcelona, l’únic d’aquesta branca de l’orde benedictí que ha perdurat des de l’edat mitjana. Va ser fundat per la comtessa Ermessenda l’any 1015, juntament amb el seu marit Ramon Borrell. En un principi només hi havia sis monges, encara que amb el temps se’n va incrementar el nombre, fins arribar a dotze al segle XIII i a la vintena el 1342 (Roig i Jalpí, 1678, pàg. 385-392; Monsalvatje, 1904, pàg. 305-308).

El monestir va patir la desamortització del 1835, però afortunadament l’exclaustració fou temporal, ja que la comunitat, que mai no es va dispersar del tot, va retornar-hi molt aviat. L’emplaçament als afores de la ciutat, extramurs del burg de Sant Pere, en va afavorir el progressiu deteriorament, a conseqüència dels estralls dels esdeveniments bèl·lics succeïts a Girona al llarg de la història. Gràcies, però, a les obres de restauració dutes a terme a mitjan segle XX es va poder recuperar, en bona part, l’esperit original del recinte.

El complex consta d’una església romànica (segles XI i XII), a l’extrem meridional de la qual s’erigeix el claustre. De planta rectangular, està estructurat en dues galeries. La del nivell inferior es va aixecar al principi del segle XIII. Té quatre braços que s’obren al pati central, mitjançant una successió d’arcs de mig punt, recolzats damunt de parelles de columnes dreçades sobre un ampit que són decorades amb senzills capitells vegetals i geomètrics. Els trams centrals i les cantonades, en canvi, es resolen amb pilars quadrats de grans dimensions.

La galeria superior data del segle XV, concretament dels anys 1427-30. Monsalvatje fou el primer a dir-ne alguna cosa i, encara que no la va poder veure in situ a causa del rigorós règim de clausura, va contemplar-la de lluny, des d’un tossal a l’altra banda del Galligants. Malgrat aquests inconvenients, va proposar, encertadament, una datació dins el segle XV (Monsalvatje, 1904, pàg. 308). A diferència de la planta baixa, aquest sobreclaustre només consta de dues ales, les corresponents al sector de llevant i el septentrional. La seva realització se situa en temps de l’abadessa Ermessenda de Vilamarí, al segon quart del segle XV, moment en què s’hi van realitzar importants reformes. Afortunadament s’ha pogut determinar la seqüència evolutiva d’aquests treballs, mitjançant les notícies incloses en diversos manuals notarials, conservats a l’Arxiu Històric de Girona (Freixas, 1981, pàg. 113-116).

La primera evidència es remunta al 1427, quan l’ardiaca major de la seu de Girona, Dalmau Raset, i l’esmentada Ermessenda, juntament amb el capítol del convent, es van reunir per avaluar l’estat de conservació de les dependències monàstiques, així com la possibilitat d’ampliar-les. En aquesta trobada es va parlar de remodelar completament el dormitori –desaparegut en el transcurs de la guerra del Francès–, a base de desmuntar la teulada, reparar els arcs, obrir noves finestres i establir una comunicació directa amb el sobreclaustre, que s’havia d’iniciar d’immediat, “ab beles colones e arquets e maqui e padrís tot de pedra e ab volta de rajola”. Aquest, a més, s’havia d’unir amb el claustre inferior per mitjà d’una escala, igualment de nova construcció. Poc després, el 8 de març del mateix 1427, se signava el contracte entre el procurador del monestir, Pere de Capmany, i els mestres d’obres de Girona Arnau Sanç, Bernat Periques, àlies Forani, i Bernat Escuder, sota la supervisió del fuster i també mestre Pere Ciprés.

La intervenció més activa en aquest programa d’obres sens dubte va recaure en mans d’Arnau Sanç, que no es va limitar exclusivament a tasques arquitectòniques, sinó també a treballs d’escultura. Així es desprèn de les àpoques subscrites al seu favor per a tallar i llaurar la pedra de les arcades, les columnes, els capitells i les bases, així com per a fer la volta de l’escala d’accés des de la planta baixa. De fet, les seves habilitats com a imaginaire no són desconegudes, atès que se sap que el 1415 va realitzar la làpida sepulcral d’Antoni de Vilaclara, al claustre del desaparegut convent gironí de Sant Francesc. Tanmateix, pel que sembla, era un autèntic especialista en el treball seriat amb pedra nummulítica de Girona. El 1434, per exemple, se li van comprar deu columnes d’aquest material, per al també desaparegut convent de Santa Clara de Barcelona.

Com hem dit, el sobreclaustre només consta de dues ales. S’obren a l’espai central mitjançant arcs apuntats, resolts en grups de tres separats entre si per un pilar quadrat. No tenen cap mena de motllura ornamental i estan desenvolupats sobre columnes quadrilobulades recolzades damunt d’un ampit, excepte a l’espai corresponent a la part superior de l’escala, que dona a la galeria septentrional. Pel que fa als capitells, de factura molt senzilla, presenten una decoració floral a base de dos registres de fulles corínties, mentre que llurs àbacs contenen rosetes de quatre pètals, dos a cada costat, habituals en aquest tipus de composicions. El conjunt està executat íntegrament amb pedra nummulítica de Girona, d’acord amb el cànon habitual de l’arquitectura dels claustres catalans del segle XV. Tanmateix, l’ala nord està coberta amb voltes de creueria fetes de rajol i guix.

Tot fa pensar que, vers el 1430, les obres ja devien estar acabades. Aquest any, el fuster Joan Cervià, també d’origen gironí, va cobrar una suma de diners per la realització i la collocació de les portes de fusta que comunicaven el sobreclaustre amb el dormitori i el cor. La primera s’ha perdut, però en canvi se n’ha conservat la segona. Reprodueix un arc carpanell i està acabada, exteriorment, per una motllura que dibuixa un arc conopial, recolzat damunt senzilles mènsules i coronat per un floró. La traça d’aquesta porta ha estat atribuïda al mestre Arnau Sanç.

Sant Vicenç de Cardona

Claustre de la canònica de Sant Vicenç de Cardona, molt transformat per les successives reformes i restauracions.

ECSA - G.Serra

La canònica de Cardona és coneguda, fonamentalment, per la seva església, un dels episodis més reeixits de l’arquitectura romànica catalana, i per la imponent i espectacular visió que ofereix el conjunt monumental, al cim del puig que domina la vila. Més desapercebut, en canvi, ha passat el claustre, no solament pel seu estat força malmès, sinó també perquè amb el temps n’ha estat alterada greument l’aparença original. En aquest sentit, destaca el desafortunat afegiment de noves estructures, com ara la construcció al costat occidental d’una galeria de servei amb motiu de l’adaptació del conjunt com a parador nacional, el 1970. Així, avui dia sembla haver esdevingut, als ulls de l’espectador, un mer espai transitori previ a l’accés a l’interior del temple.

El 1975 fou restaurat per primer cop, intervenció que també comportà l’aterrament dels sostres de les galeries i altres elements del sector meridional, de manera que el claustre quedà isolat i reduït als quatre porxos inferiors. Posteriorment, el 1986, es dugueren a terme nous treballs adreçats a la consolidació i recuperació de l’esquema primitiu, tot combinant les peces de pedra conservades amb la col·locació d’arcs i pilars metàl·lics que imitaven els originals.

A desgrat de tots aquests condicionants, es poden precisar amb exactitud les característiques essencials del claustre canonical. De planta rectangular i de petites dimensions, presentava tres arcs apuntats als costats curts i cinc als llargs, recolzats damunt de columnes quadrilobulades disposades sobre un ampit i coronades per sengles capitells resolts amb una senzilla decoració floral. Pel que fa als angles, es van aixecar pilars raconers. Solament les dues columnes de la banda meridional pertanyien a la fàbrica medieval, encara que a causa del progressiu deteriorament l’any 1998 van ser substituïdes per unes altres, en aquest cas de pedra i no de ferro. Quant als arcs, els únics originals són els de l’extrem septentrional, ja que la resta són fruit de les successives restauracions que s’hi han realitzat.

La manca d’estudis i l’absència de referències documentals a la seva construcció, juntament amb les modificacions que hem enumerat, plantegen constants dubtes a propòsit de la seva evolució. Així, per exemple, no podem dir res de les característiques formals ni de la cronologia del sobreclaustre, aterrat en el transcurs de les obres del 1975, ni tampoc de la seva possible relació amb la tribuna de l’interior de l’església, a la qual, possiblement, es podria haver accedit directament des d’aquest pis superior.

El nivell inferior del claustre, que és el que més ens interessa, palesa una sèrie de trets definidors que ens adrecen, inexcusablement, a la tradició arquitectònica de la fi del segle XIV i el començament del segle XV. Joan Albert Adell ha apuntat que la seva erecció podria coincidir amb un moment de profunda reforma, efectuada a les dependències del castell al segle XV, en el transcurs de la qual també s’hauria fet el gran pati adossat al costat occidental del claustre, amb la corresponent escala, que permetia la comunicació amb les sales dels pisos alts (Adell, 1994, pàg. 57).

Al marge d’aquestes consideracions, però, un dels aspectes que més crida l’atenció del claustre és la seva situació. És lleugerament esbiaixat en relació amb la façana de l’església, fet que podria estar determinat per l’existència d’altres dependències canonicals, que no s’han conservat. En aquesta mateixa línia, la proximitat amb el pati del castell adjacent i el seu caràcter com a intermediari entre aquest i el mateix temple el converteixen més en una mena d’atri d’unió dels recintes civil i religiós que no pas en un claustre canonical. A més a més, la seva situació just davant de la porta principal de l’església és una solució poc habitual que, pel que fa a les canòniques, només es troba repetida en estil gòtic al claustre de Sant Pere d’Àger.

Sant Bartomeu de Bellpuig

El convent de franciscans de Sant Bartomeu de Bellpuig, i en concret el claustre major, és un dels exemples més interessants de la introducció d’influències renaixentistes a l’arquitectura del país. La seva construcció, que es va desenvolupar al llarg de diverses fases, va començar el 1507 per iniciativa de Ramon Folc de Cardona, baró de Bellpuig i virrei de Nàpols. Entre els anys 1507 i 1510, es feu un claustre de petites dimensions i es va aterrar l’antiga capella de Sant Bartomeu per poder-hi erigir altres estructures. Més tard, el 1514, el mateix Ramon Folc de Cardona va enviar des de Nàpols una carta i un model de l’obra del convent a Lluís de Sedó, procurador general de les baronies de Bellpuig i Linyola. El document, conservat a l’Arxiu Comarcal de Cervera, diu: “[…] por lo que le enviaba el modelo de la obra, encargándole que se tuviese todo cuidado en que se hiciesen las obras correspondientes a él, y muchas otras dependencias. Nápoles, 25 de junio de 1514” (Bach, 1990, pàg. 16).

Aquest model, que devia ser una maqueta o potser millor un traç dibuixat, sembla improbable que s’hagués dut a terme amb total fidelitat. D’una banda, entre el 1515 i el 1529, no s’han documentat despeses per treballs constructius. De l’altra, quan a partir del 1529 el mestre Joan Llopis s’encarregà de dirigir les obres del segon claustre, més gran que el primer i situat al costat oriental d’aquest, va recórrer a nombrosos elements de tradició gòtica, molt poc habituals en la moda italiana de l’època. Així –encara que la traça enviada per Ramon Folc de Cardona mostrés una influència provinent de Nàpols i no de Roma, el centre més avançat llavors quant a la pràctica de l’arquitectura classicista– el fet és que el convent de Bellpuig no desentona en el conjunt de construccions contemporànies catalanes (Carbonell Buades, 1994, pàg. 18-19).

El claustre major del convent de Sant Bartomeu de Bellpuig (Urgell), on l’estil gòtic encara és ben present a les galeries inferiors i els pinacles que s’alcen damunt els contraforts. Les plantes baixa i noble eren acabades vers el 1535, mentre que el pis superior s’hi afegí el 1614.

ECSA - G.Serra

El claustre major, adossat a l’extrem meridional de l’església, és de planta quadrada (de 15 m cada costat) amb paviment enllosat i construït amb carreus de pedra tallada. Les galeries inferiors s’obren al pati per quatre arcades gòtiques, de perfil apuntat i amb grans dovelles, emmarcades per contraforts acabats en pinacles eriçats de frondes i coronats per un floró al nivell del primer pis, excepte als angles, on es prolonguen fins al segon pis. Tot i tractar-se de reforços força notables, des del punt de vista estructural són completament innecessaris com a contraforts de les voltes de creueria de les galeries baixes, i potser s’han d’entendre com una mostra de desconfiança dels constructors. Afortunadament resten alleugerits gràcies a la decoració.

Joan Llopis hi va treballar aproximadament fins el 1535, any en què el claustre ja devia estar acabat (el segon pis s’afegí més tardanament, el 1614). D’aquest claustre és especialment rellevant la galeria de la planta noble, composta per deu arcs rebaixats, recolzats damunt capitells de tradició gòtica i columnes helicoïdals, l’intradòs dels quals reprodueix el mateix motiu ornamental en espiral. Diversos autors han intentat argumentar la procedència directa d’aquest recurs decoratiu. Alexandre Cirici (1979, pàg. 98) remet a models castellans i portuguesos, concretament a edificis classificats sota l’epígraf d’isabelins, manuelins, hispanoflamencs o del gòtic dels Reis Catòlics. En canvi, Joaquim Garriga (1986, pàg. 21) planteja una hipotètica procedència de la Itàlia meridional, on alguns portals de la ciutat de Palerm presenten solucions semblants a les d’aquestes arcuacions.

En qualsevol cas, l’interès d’aquests elements no estaria tant en el seu caràcter entorxat o helicoïdal com en la seva utilització en les galeries d’un claustre, aspecte que sí que hem de considerar excepcional en el marc de l’arquitectura catalana del segle XVI. En aquest sentit, només hi ha un exemple relativament semblant al nivell superior del claustre de l’antic hospital de Santa Magdalena de Montblanc, també del començament del segle XVI. El convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, però, va més enllà, ja que és més estranya, encara, la solució, igualment en espiral, de l’intradós dels arcs rebaixats. De fet, entre els establiments de Montblanc i Bellpuig, tot i les similituds formals, s’hi aprecien notables diferències de caràcter plàstic. Les columnes de la galeria alta de Sant Bartomeu, així com els respectius arcs, sí que poden ser qualificats a tots els efectes d’helicoïdals. En canvi, les de l’hospital de Montblanc són una imitació, ja que en realitat es tracta de pilars hexagonals decorats amb una successió de fines arestes prismàtiques disposades en diagonal, que reprodueixen un efecte similar però no igual.

En canvi, més habitual és la solució d’emprar arcs rebaixats en la planta noble. Trobem una fórmula molt semblant al monestir de Santa Maria de Jerusalem de Barcelona –a excepció de l’ús del recurs helicoïdal–, on fins i tot l’esquema de les arcades apuntades flanquejades per contraforts, del nivell inferior, és igualment similar al de Sant Bartomeu. A Montserrat també s’usaren les arcuacions rebaixades al pis superior, però la solució de les galeries baixes és, en aquest cas, força diferent.

Altres claustres

Hi ha encara alguns altres claustres que foren construïts, ampliats o reformats durant el segle XV o els primers anys del XVI. En primer lloc, cal esmentar el sobreclaustre bastit damunt les ales de ponent i de migdia del claustre de la canònica de Santa Maria de Solsona, resolt mitjançant columnes prismàtiques vuitavades, amb els corresponents capitells, i cobert amb bigues de fusta.

Galeria de ponent del claustre de Vallbona de les Monges. L’heràldica de la família Caldes als capitells confirma que és una obra del període de govern de les abadesses Blanca de Caldes (1422-46) o Aldonça de Caldes (1455-68).

ECSA - G.Serra

Més rellevants són els treballs d’ampliació i acabament del claustre del monestir cistercenc de Vallbona de les Monges, que s’havia iniciat a la darreria del segle XII. Les ales meridional i oriental corresponen a aquest primer període d’edificació i s’adiuen amb les fórmules arquitectòniques del romànic. La septentrional, per la seva banda, pertany al gòtic de plenitud i fou bastida al segle XIV. Consta de dos grans arcs apuntats, que n’emmarquen alhora uns altres quatre, sostinguts per columnes vuitavades. Finalment, la crugia occidental es va dur a terme al segle XV, com ho testimonia la presència d’escuts heràldics de les abadesses Blanca de Caldes (1422-46) i Aldonça de Caldes (1455-68). Es tracta d’una galeria força excepcional, ja que, tot i la data tardana de construcció, es feu imitant l’estil romànic de les ales meridional i oriental, amb l’ús d’arcs de mig punt i una coberta resolta amb voltes de creueria. Possiblement, l’objectiu era recuperar l’esperit sobri i auster de l’orde del Cister.

Un altre establiment interessant és l’antic santuari de Santa Maria del Puig del Tallat, fundat el 1354. Situat dalt de la serra del Tallat, dins l’actual terme de Vallbona de les Monges (Urgell), en un primer moment consistí en una senzilla església, ampliada a partir del 1475, en temps de Joan II. El nou santuari fou inaugurat pels Reis Catòlics, els quals, el 1509, disposaren que els monjos del monestir de Poblet es fessin càrrec de la seva gestió, atorgant-li alhora el títol de priorat. El conjunt consistia en un edifici de planta rectangular, estructurat al voltant d’un pati central, obert a l’extrem septentrional per una galeria porticada, un exemple força significatiu del darrer gòtic català. Recentment, el santuari ha estat sotmès a nombroses restauracions, que li han restituït, en part, l’aspecte original, tot i la dispersió de molts dels seus elements arquitectònics. Les portes, finestres i l’esmentada galeria es van aprofitar en l’ampliació i remodelació del castell neomedieval de Santa Florentina, situat a la part superior de la vall de Canet –a Canet de Mar–, dutes a terme sota les directrius de l’arquitecte modernista Domènech i Montaner. També podem trobar altres restes procedents del Tallat al Museu del Cau Ferrat de Sitges i al mas de la Misericòrdia de Reus.

Finalment podem fer esment d’una altra galeria de claustre interessant –encara que no és de caràcter monàstic–, la de la capella de la Mare de Déu de l’Esperança, a Gurb (Osona). Aquesta capella es va començar a construir el 1399 pel devot Pere Prixana, però no es va acabar fins poc després del 1402, quan se’n pactà la conclusió. El 1406 fou cedida als carmelitans calçats, que hi residiren fins el 1418, any que s’establiren a la ciutat de Vic (Bofill, 1921-24, pàg. 173-182). Aleshores la capella passà a domini del bisbat, sota la cura d’un sacerdot. Gràcies a alguns devots s’amplià amb una capella lateral, però segons fonts del 1446 consta que estava en un estat força llastimós, aspecte constatat de nou el 1462, que s’engrandí amb una altra capella. Això va fer que es remodelés a partir del 1507, data en què es convertí en un espai de planta quadrada, amb quatre trams de voltes d’aresta, dos per banda, sostingudes per un pilar central. El 1510 el mestre d’obres provençal Joan Cavallers n’acabà el petit campanar i va construir dos arcs per a les capelles amb les mènsules esculturades i dos portals de pedra picada. L’any 1513, es va pactar amb el picapedrer francès Girau Erard la construcció d’una galeria a la part de migdia, composta de nou arcs, obra en què també va treballar l’esmentat Joan Cavallers, autor, igualment, del gran finestral gòtic de la Sala de la Columna de la casa de la ciutat de Vic. Aquestes nou arcades, que van subsistir fins a la primera dècada del segle XX –segons testimoni fotogràfic–, eren altes i estretes, amb arc apuntat i un contrafort al mig, tot igual a una galeria de claustre. Tenien capitells molt treballats amb ornamentació de cards i altres fullatges, temes de bestiari i àngels que sostenien cartel·les amb escuts, entre ells el de Vic, i una flor de lis. L’abandonament que patí al llarg del segle XIX feu que la capella perdés el culte i l’edifici amenacés ruïna. Aquests fets afavoriren la seva espoliació entorn del 1920 i la dispersió dels seus elements, sobretot quan l’edifici fou arrasat després del 1924 i sobre el seu solar es va construir una edificació amb decoració neogòtica, destinada a oficines de la granja experimental de l’Esperança. En l’actualitat només en resten quatre arcades formant una pèrgola davant de l’antic pou i una porta feta també amb elements de l’antiga galeria. Pel que fa a la resta de capitells i elements treballats, alguns s’han perdut i altres es conserven al lapidari del Museu Episcopal de Vic (Junyent, 1968-71, pàg. 129-143; Bracons, 1983, pàg. 59-60).

Bibliografia consultada

Iranzo, s.d.; Roig i Jalpí, 1678; Villanueva, 1821; Piferrer – Parcerisa, 1839; Pi i Arimon, 1854; Puiggarí, 1880; Casademunt – Casademunt, 1886; Anzizu, 1897, pàg. 71-104; Garriga i Roca, 1899; Monsalvatje, 1904; Barraquer, 1906; Bofill, 1921-24; Capmany, 1929; Junyent, 1933; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; Madurell, 1948; Paulí, 1952; Pladevall, 1968; Junyent, 1968-71; Cirici, 1973; Costa, 1973; Meyvaert, 1973; Junyent, 1976; Cirici, 1979; Martí, Juncà, Bonet, 1980; Freixas, 1981; Marquès i Planagumà, 1981; Bracons, 1983; Clara, 1983a; Freixas, 1983; Dalmases – José, 1984, pàg. 66; Garriga, 1986; Llorens, 1987, pàg. 335-336; Camarero, 1988; Bach, 1990; Bada, 1993; Bassegoda i Nonell, 1993; Adell, 1994; Barral, 1994a, pàg. 145 i 152; Carbonell Buades, 1994; Sánchez, 1994; Albareda – Ferrer, 1995; Carbonell Buades, 1996; Beseran, 1996; Laplana, 1998; Bracons, 1999, pàg. 170-171; Español, 1999; Valero, 1999; Punsetí, 2000.