La il·lustració de manuscrits al segle XIII

L’estudi de la miniatura gòtica del segle XIII a Catalunya implica tenir present l’actual dispersió dels fons de manuscrits –la qual cosa en dificulta l’anàlisi–, però també conèixer els exemplars d’aquest període conservats a casa nostra, representants dels més variats corrents estilístics estrangers.

Els anys seixanta del segle XX, P. Bohigas feu una classificació dels manuscrits gòtics que encara es troba en la bibliografia actual i és en part vigent. Segons el seu estudi, els manuscrits es podien dividir en tres estils: el primer, l’estil francès –entre la segona meitat del segle XIII i l’inici del segle XIV– suposava la transformació del romànic tardà i l’estil del 1200, i la incorporació dels nous models dels tallers de París; el segon –ja dins el segle XIV–, l’art italià i seguia les formes dels manuscrits sorgits a l’entorn de l’Estudi de Bolonya, i el tercer, l’estil català –exemplificat per Bohigas amb obres de ben entrat el tres-cents.

Aquesta catalogació ha estat enriquida gràcies a investigacions recents (Avril i altres, 1982-83; Alcoy, 1998-99 i 2000b), que han donat a conèixer altres escoles pictòriques que influïren les obres catalanes: la del món mediterrani, a través del Migdia francès, o bé la de la Península Ibèrica. També dins de l’anomenat estil francès, I. Escandell ha pogut discernir, en alguns aspectes concrets, la influència d’un llenguatge no solament parisenc sinó també de més al nord, de la França septentrional i d’Anglaterra.

Recentment, la datació d’algunes de les obres derivades del llenguatge bolonyès ha estat revisada i discutida (Coll, 1995b; Alcoy, 2000b), i s’ha tendit, almenys en una part dels casos, a avançar-la, com també proposem aquí.

La difusió dels nous corrents artístics a través de les universitats

Les universitats, o studia generalia, fundades per autoritats eclesiàstiques i civils, introduïren un nou mètode d’ensenyament, basat en uns continguts unificats en l’àmbit “universal”. Aquest aprenentatge permetia la consecució d’un títol d’estudi vàlid a tot Europa. Fins a aquell moment, l’ensenyança estava supeditada, majoritàriament, a les escoles catedralícies o als monestirs locals, raó per la qual el títol d’estudi tenia validesa només dins aquella jurisdicció.

El creixement de les universitats afavorí el desplaçament dels estudiants des de les escoles locals als nuclis forans. L’Església afavoria aquests intercanvis amb ajuts als seus escolars. Un cas pioner és el del bisbe Guillem Monells de Girona, que el 1173 establí en una constitució que se subvencionés, parcialment, l’estada dels canonges que cursaven carrera en alguna universitat estrangera. Uns anys més tard, cap al 1193, el bisbe Arnau d’Urgell dictà unes disposicions semblants a les anteriors, i el 1229 Guillem de Tavertet, bisbe de Vic, i el capítol catedralici aprovaren un estatut en què s’establia que qualsevol canonge que volgués estudiar a la Llombardia o en alguna ciutat de França rebria un sou quotidianament. Aquestes proves documentals testimonien els favors de l’Església vers els escolars i també la nombrosa presència d’estudiants del Principat a l’estranger.

Dins de l’ambient universitari, la compra de manuscrits era una activitat molt corrent com a via econòmica i ràpida d’adquirir els llibres. A Catalunya la miniatura gòtica del dos-cents s’ha d’explicar a través d’aquests nombrosos exemplars estrangers pervinguts a les biblioteques catalanes. Cal esperar que el 1300 Jaume II creï l’Estudi General de Lleida, que atraurà professors i estudiants de tots els països de la Corona, perquè es doni una proliferació de tallers productors de manuscrits al Principat.

Les novetats del nord i les propostes del migdia francès

Els testimonis més interessants de la miniatura d’arrel parisenca provenen d’un conjunt de bíblies en pergamí, datades al tercer terç del segle XIII. Els volums presenten una decoració homogènia pel que fa a la composició de les caplletres il·lustrades, de les quals neixen fines antenes vegetals que sovint amaguen figures híbrides a l’interior. Aquestes tiges vegetals estilitzades, estretes i acabades en formes arrodonides solen estar incloses dins elements geomètrics de contorns tallants i voltats de petits botons daurats. Els marginalia, en el sentit més estricte del terme, es concentren només en poques inicials ricament il·luminades, com en la del Gènesi o la de l’Evangeli de Mateu, amb la inclusió d’escenes de caça, de lluita, d’éssers fantàstics o d’altres. En la caplletra del Gènesi sovint es representa la creació del món sobre les espatlles de la Crucifixió, mentre que en la inicial de l’Evangeli de Mateu es fa referència a l’arbre de Jessè. Els miniaturistes que s’inclouen dins aquest corrent freqüentment treballen el perfil de les figures amb tinta negra i utilitzen la tècnica de la pintura a l’aquarel·la en les miniatures. Els colors més emprats per a representar les figures, les arquitectures o els elements decoratius són el vermell ataronjat, el rosa pàl·lid, el grana, el blau clar i l’encès i el verd, mentre que per als acabats i els retocs es recorre al negre o al blanc. Els fons de les caplletres solen ser monocroms, d’or brunyit, o bé són reticulats i combinen diferents colors. Les encarnacions es realitzen partint d’un rosa pàl·lid, al qual se li apliquen alguns tocs blancs i roses o vermells.

Els esquemes força rígids de la iconografia de les bíblies franceses, juntament amb alguns trets estilístics, han ajudat, en alguns casos, a individuar les fonts de les quals beuen els miniaturistes i el context a què pertanyen les obres. La historiografia considera les Bíblies sacres de la Bibliothèque Nationale de France, ms. Lat. 30 i 39, d’origen català en funció de l’estil i d’algunes notes manuscrites, afegides posteriorment a la confecció dels còdexs. Així mateix, pels seus trets estilístics, també es pensa que és una obra feta al Principat la Bíblia sacra del 1300 de la cartoixa d’Escaladei.

Un cas excepcionalment ben documentat és el de la Bíblia de Vic del 1268 (ABEV, ms. 7538-39-40-41), de la qual es coneix la cronologia, el comitent i el mestre que la realitzà, gràcies a la conservació del colofó, situat en el foli 291v del IV volum, que diu: “Anno Domini MCCLXVIII, XIII kalendas marcii. Ego magister Raimundus scriptor de burgo Sancti Saturnini super Rodanum scripsi et perfeci istam Bibliam de mandato domini Peironis de Ayreis vicencis canonici suis propiis missionibus et expensis”. Els historiadors han catalogat aquesta Bíblia dins els manuscrits catalans perquè, tot i que el mestre Ramon és un escrivà provençal, l’encàrrec sortí de mans del canonge de Vic Pere d’Eres. Ara com ara, resta obert el dubte d’una possible localització d’aquest taller del mestre Ramon dins els territoris de la Corona d’Aragó.

L’afiliació d’aquestes obres a Catalunya pressuposa l’existència de centres productors de manuscrits, d’escrivents i de miniaturistes de relleu. Tot i així, avui dia es desconeix documentalment l’existència i localització de tallers d’il·luminadors al Principat en aquest període. En canvi, sí que es té constància escrita d’alguns mestres a partir d’encàrrecs per a il·lustrar còdexs dels monarques Alfons II i Jaume II, al final del segle XIII i l’inici del XIV, com per exemple la comanda a Berenguer Fullit (1287) per tal d’escriure i tenir cura de la il·luminació d’una Bíblia, o l’ordre d’efectuar el pagament a fra Pere Alegre i fra Bernat per la còpia i la il·luminació d’un salteri, un antifonari i altres llibres (1301). El fet que la documentació citi noms d’artistes concrets, dels quals tenim notícia només per alguns anys (per exemple, mestre Bernat s’esmenta el 1301 i el 1313), juntament amb el fet que les miniatures conservades introdueixen nous corrents innovadors francesos i anglesos, indueix a pensar en l’arribada als països de la Corona de mestres forans que importaren les noves tendències. Això permetria explicar com dins d’un mateix taller d’il·luminadors subsistiren diferències d’estil tan grans, paleses en les diferents miniatures dels còdexs.

La Bíblia de Vic del 1268, escrita en la versió llatina coneguda com la Vulgata, destaca entre les altres bíblies francogòtiques conservades a Catalunya per la qualitat de la il·luminació i per la conservació de l’esmentat colofó. La miniatura es concentra a l’inici dels pròlegs i dels diferents llibres de cadascun dels quatre volums que la constitueixen. Els més interessants artísticament són el segon, el tercer i el quart, ja que el primer volum és incomplet i li manca l’inici del Gènesi, amb la corresponent miniatura.

La il·luminació d’aquesta Bíblia es pot subdividir en inicials decorades, caplletres historiades i decoració marginal. La major part de les miniatures tenen antenes vegetals habitades per animals fantàstics, ocells i escenes de caça. En l’Evangeli de Mateu, foli 4, volum IV, els marginalia s’estenen a tota la pàgina a partir de la inicial historiada que representa l’arbre de Jessè. Els colors emprats majoritàriament són l’or com a fons de les caplletres en els dos últims volums, el rosa, el vermell ataronjat, el blau, el groc i el marró. El cànon de les figures varia segons la importància dels personatges, i es ressalta el cap, més gran amb relació a la resta del cos. La narrativitat de l’escena i la interacció entre els personatges es manifesta a través de la convencional gestualitat de les mans. Els plecs dels vestits, de formes tallants i geomètriques, confereixen volum a les figures. Per donar la sensació de tridimensionalitat, les composicions sovint recorren a l’arquitectura d’arc ogival o a un paisatge molt sumari. Rarament els personatges sobresurten del seu marc estipulat i això fa augmentar la sensació de realisme, com succeeix en el Llibre de Tobies.

Després de la defunció del canonge Eres, el 1278, la Bíblia i un breviari passaren a formar part de la biblioteca capitular, segons consta en el Martirologi de l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, D, foli 2 (Gudiol i Cunill, 1925-34, vol. VI, pàg. 57). La Bíblia apareix esmentada també en l’inventari de la biblioteca capitular vigatana del 1368 (números 77, 78, 79 i 80).

Pel que fa a l’estil de la Bíblia de Vic del 1268, G. Coll assenyala que l’artista coneix els models francesos de la cort de Lluís IX, fet que es dedueix del treball de les drôleries –escenes grotesques i episodis còmics marginals– (Millenum, 1989, pàg. 240-241). I. Escandell (1990, pàg. 109) creu possible la formació del miniaturista en obradors parisencs, entre els quals destaca, per afinitat amb l’artista de la Bíblia, l’anomenat taller de Bari –actiu segons R. Branner cap als anys 1250-60– i subratlla la coneixença dels models septentrionals. D’altra banda, R. Alcoy dóna, com a probable via de penetració dels models septentrionals al Principat, els centres occitans, que degueren actuar com a mitjancers dels corrents del nord (Alcoy, 2000b, pàg. 62).

Els quatre volums s’adjudiquen a una sola mà. A partir de la frase del colofó “scripsi et perfeci istam Bibliam” (“escrigué i completà aquesta Bíblia”), s’ha volgut individualitzar-ne l’autor en la figura del mestre Ramon, procedent, segons la identificació d’I. Escandell, del monestir cluniacenc de Lo Pont-Sant-Esperit, prop d’Avinyó.

Una de les qüestions més interessants és la possible localització del taller on treballà el mestre Ramon. Fins al moment, es desconeix si l’encàrrec d’aquesta Bíblia es feu a distància o bé a la mateixa ciutat de Vic. E. Junyent documentà un tal “magister Raimundus”, copista amb un taller propi a la ciutat de Vic des del 1254, capaç de tenir aprenents com Pere de Comerma, el 1260 (Junyent, 1974; Escandell, 1990, pàg. 106). El 1264 el mateix artista apareix fent per encàrrec una Bíblia per als framenors de Barcelona. La identificació de “magister Raimundus” amb el mestre Ramon, de la Bíblia de Vic del 1268, significaria tenir una certesa documental de la localització d’un taller de manuscrits a la ciutat de Vic a mitjan segle XIII. Amb tot, s’obririen encara nous interrogants, com per exemple, si s’hauria de parlar d’un taller o només d’un mestre, o si l’obrador era la continuïtat d’un centre anterior o bé era de nova fundació.

Alguns historiadors han confrontat la Bíblia de Vic del 1268 amb altres manuscrits de factura catalana, com les esmentades Bíblies sacres ms. Lat. 30 i 39 conservades a París (BNF).

La Bíblia sacra ms. Lat. 39, datada per l’equip de François Avril al tercer terç del segle XIII, presenta 78 caplletres historiades i 83 inicials decorades. Segons els historiadors, es distingeixen tres o quatre mans en la il·luminació (A, B, C i D; hi ha autors que assimilen la mà D a la mà B), dues de les quals (B i D) coneixen molt de prop l’estil parisenc i una és deutora dels models del gòtic septentrional (C). Per aquest motiu Avril pensa que es pot tractar d’artistes provinents de la capital francesa que treballen al Principat. La mà A, també anomenada Mestre del Pentateuc (Dalmases – José, 1985; Alcoy, 2000b), mostra un perfil més pròxim al romànic tardà, influït encara pels models bizantinitzants.

La Bíblia sacra ms. Lat. 30, datada entre el tercer i l’últim quart del segle XIII, consta d’un únic volum, en el qual destaquen 83 lletres historiades i 84 inicials decorades. Avril ha determinat la factura catalana d’aquesta Bíblia per la proximitat estilística entre l’artista i el miniaturista septentrional (mà C) de la Bíblia ms. Lat. 39.

A la Biblioteca del Seminari Pontifici de Tarragona es conserven dues bíblies d’ascendència francesa, procedents del fons de la cartoixa d’Escaladei. La primera és la Bíblia glossada de l’arquebisbe Joan d’Aragó, formada per 11 volums i donada a la cartoixa a la mort d’aquest arquebisbe, el 1333. L’origen d’aquesta Bíblia és incert, tot i que no és possible atribuir-la a l’escriptori del monestir. J. Villanueva esmenta que anteriorment pertanyia a Lluís d’Anjou, bisbe de Tolosa i oncle de Joan d’Aragó. Seguint aquesta hipòtesi, Escandell proposa que el llibre arribà indirectament a les mans de l’arquebisbe potser gràcies a l’interès d’aquest per les lletres i a la seva educació religiosa (Escandell, 1994). En els primers quatre volums la decoració es limita a les rúbriques, mentre que els altres llibres presenten una il·luminació miniada i han estat individualitzats set il·luminadors. Cadascun dels volums ha estat identificat com a obra d’un o més artistes, però pertanyents tots ells a un context estilístic proper als tallers parisencs. La segona bíblia és una Bíblia sacra de vers el 1300, en dos volums. En el foli 1 una inscripció testimonia la seva pertinença al mateix monestir cartoixà. Segons I. Escandell, en el primer volum la miniatura ha estat realitzada, almenys, per dues mans molt semblants d’estil francogòtic, fet que també es dona parcialment en el segon volum, tot i que hi és més clara la intervenció d’una mà influïda per la miniatura bolonyesa.

Finalment, cal esmentar un últim grup de bíblies d’influència francogòtica, poc estudiades pels historiadors, datades entre el final del segle XIII i l’inici del segle XIV. Formen part d’aquest conjunt la Bíblia de Jaume I (venuda a Londres el 1948, a Sotheby’s), amb un nombre considerable de caplletres historiades, la Bíblia de la biblioteca privada Casanova Vives, la Bíblia de Sant Cugat (ACA, ms. 28), amb unes setanta inicials il·luminades, i la Bíblia sacra (BUB, ms. 856), de petit format i ricament il·lustrada, procedent amb força seguretat, segons Villanueva, del convent de Santa Caterina de Barcelona.

Tot i que tenen un nombre inferior de miniatures i menys qualitat artística respecte a les bíblies, cal esmentar dins d’aquest corrent d’arrel francesa un conjunt heterogeni de còdexs eclesiàstics, jurídics i filosòfics conservats a la Bibliothèque National de France. Un exemplar dels més antics de factura catalana és el petit manual Compendium historiae in genealogia Christi, de Petrus Pictavensis (BNF, ms. Lat. 3438), de mitjan segle XIII, amb 5 medallons historiats. De ja entrat el segle XIV, cal esmentar una il·lustració amb tinta de l’arbre de Jessè.

Pertanyents al tercer quart del segle XIII, les Decretals del papa Gregori IX (BNF, ms. Lat. 3950) contenen 5 il·lustracions i dues caplletres historiades amb antenes a la presentació i a l’inici de cadascun dels llibres. En el foli 301 hi ha una menció posterior de la compra del manuscrit on se cita el convent dels predicadors de Girona.

També dins aquest corrent cal incloure Opera, d’Aristòtil (BNF, ms. Lat. 6322), datat al tercer quart del segle XIII. El manuscrit té dues caplletres historiades amb antenes a l’inici del De coelo et mundo i del segon llibre de les Metaphysicae.

La versió catalana de la Llegenda àurea (BNF, ms. Esp. 44), del final del segle XIII o l’inici del XIV, és una de les primeres edicions conservades d’aquest text. El volum mostra una rica decoració, amb 161 lletres historiades al començament de les diferents històries de Crist, dels sants i dels màrtirs. En les caplletres s’han distingit dos miniaturistes pertanyents a un mateix taller, que es caracteritzen per la forta emotivitat i violència amb què resolen les escenes.

Tot i ser cronològicament força posterior als manuscrits estudiats fins ara –de vers el 1315 segons una inscripció–, cal citar dins del corrent francogòtic el Sacramental de Sant Cugat del Vallès (ACA, ms. 24), que ha estat relacionat estilísticament amb l’esmentada Bíblia de Vic del 1268.

Un nombre important de manuscrits del Principat s’inclouen dins del corrent pictòric del Migdia francès, que es caracteritza per l’assimilació dels elements decoratius italians amb formes franceses molt estilitzades. Entre aquests manuscrits destaca el Tractatus de electionibus (BNF, ms. Lat. 8926), de Guillem de Mangadot. Una vinyeta mostra l’autor del text lliurant el volum a Berenguer de Fredol, sotsxantre de la catedral de Besiers. En els intercolumnis del mateix foli es desenvolupa un element decoratiu fitomòrfic que desemboca en quatre roleus vegetals, amb personatges i elements fantàstics a l’interior. És possible datar el volum, amb força precisió, al final del segle XIII, concretament després del 1294, per la representació de Berenguer de Fredol com a bisbe.

El Corpus iuris civilis de Justinià (BNF, ms. Lat. 4428), datat al final del segle XIII i realitzat, segons F. Avril, a Catalunya, conté 9 miniatures i 9 lletres decorades corresponents a cadascun dels llibres. Les il·lustracions representen l’emperador Justinià presidint una assemblea formada per laics i religiosos. Aniel (1992) creu possible que la glossa i les decoracions marginals siguin de mà anglesa. Dos manuscrits més que afegim a aquest corrent de la França meridional són un Decret de Gracià (ACT, ms. 3) i un Comentari al Decret de Gracià (ACT, ms. 65). Ambdós casos contenen caplletres historiades, bé que el ms. 3 en conserva només, malauradament, un nombre reduït. Els personatges són de gestos vius i de traç nerviós, de cos estilitzat i gesticulant. Es presenten amb un fort perfil negre, retallats sobre el fons daurat i amb algunes dificultats per ser inserits a l’interior de la caplletra. El ms. 3 té afegit un bifoli de factura bolonyesa, relligat dins el text, en què es distingeixen clarament dues mans. Tot i que el lloc d’origen d’aquests dos decrets és incert, per poder relacionar-los estilísticament amb altres miniatures cal tenir en compte com es fundà la biblioteca capitular de Tortosa, creada gràcies a les donacions de manuscrits pels canonges de Sant Ruf d’Avinyó. Per tant, és raonable pensar que aquesta relació degué perdurar en el temps i que es reflectí en la donació i adquisició d’altres obres o en l’intercanvi d’artesans.

Les escoles italianes i la supremacia de Bolonya

Un dels pocs exemples coneguts que testimonien la continuïtat dels contactes entre Itàlia i la Península Ibèrica és el Missal dels templers (BAV, ms. Reg. Cat. 3547), posterior al 1245. El missal conté dues miniatures a pàgina sencera i una inscripció en el foli de guarda, del 1249, que el relaciona amb la casa del Temple de Palau del Vallès.

Pel que fa a les obres bolonyeses i afins, n’ha pervingut un nombre més gran. La miniatura d’origen bolonyès té la seva aparició a Catalunya al tercer terç del segle XIII i a l’inici del segle XIV, amb l’arribada dels primers exemplars i la coneixença dels models que permeteren, a la segona i la tercera dècada del segle XIV, la creació d’uns tallers autòctons amb un estil propi, relacionats amb el casal dels Montcada (Alcoy, 1991d i 2000b, pàg. 73-76).

Els exemplars d’aquesta escola bolonyesa o de les seves derivacions, conservats en els diferents fons arxivístics catalans, responen gairebé exclusivament a obres de temàtica jurídica. La cronologia va del tercer quart del segle XIII fins al tombant d’aquest mateix segle, vers el 1300. Els manuscrits estan fets amb un pergamí espès. La il·lustració dels textos jurídics es concentra a l’inici de cada llibre i normalment tenen poques miniatures, a excepció dels decrets de Gracià, amb una rica decoració (38 o 39 escenes). Les caplletres sovint s’allarguen per mitjà d’antenes vegetals formades per tiges estretes amb nusos, de les quals neixen carnoses fulles arrodonides i botons d’or. Els còdexs més àmpliament il·lustrats desenvolupen els marginalia entre el cos del text i el de la glossa, fins a confluir a l’extremitat inferior del foli, dividint-se en dos braços gairebé paral·lels, formats per elements vegetals en què solen niar rodelles amb figures humanes o animals. Aquesta disposició és present també en manuscrits bolonyesos datats al tercer quart del tres-cents, com per exemple en la Bíblia sacra (BNF, ms. Lat. 22).

Les escenes són perfilades amb tintes marrons. Els colors dominants són el taronja vermellós, el rosa pàl·lid, el grana, el blau pàl·lid i el blau marí, el marró, el gris, el groc, el blanc i el negre, amb filigranes i retocs en blanc i altres tonalitats més fosques respecte del color de partença. Sovint la tècnica emprada en l’aplicació dels colors és l’aiguada o gouache. Les encarnacions es realitzen a partir d’una base de tinta verda, a la qual s’afegeixen les altres tonalitats. Aquesta primera capa surt sovint a la llum, a causa de l’oxidació de la pintura, i crea taques força visibles. Els fons de les caplletres i de les miniatures són principalment de diferents tonalitats de daurat o blau marí amb filigrana blanca.

Un dels primers testimonis de l’arribada a Catalunya del corrent bolonyès és el Codex iuris civilis de Justinià amb els comentaris de Francesco Accursio (BUB, ms. 1157). El volum sembla procedir del fons de la catedral de Girona (Miquel, 1958-69). El tipus d’il·lustració és força simple, i conté nou miniatures i una inicial il·lustrada. En cadascun dels llibres es representa l’emperador Justinià vestit com un jurista d’època medieval i una caplletra habitada amb decoració zoomòrfica o fitomòrfica. Al costat de la imatge és clarament llegible el mot “imperator”. La il·lustració és propera a la de les miniatures d’altres còdexs de Justinià conservats, com el Digestum vetus (BNUT, ms. E.I.16), el Codex libri I-X cum Accursii glossa (BNF, ms. Lat. 4531) o el Codex, libri I-X, cum glossa ordinaria (BNF, ms. Lat. 4535), cosa que fa pensar en una datació primerenca respecte als altres manuscrits estudiats en aquest apartat, vers la segona meitat o el tercer quart del dos-cents.

Altres llibres que es poden considerar de factura bolonyesa són el Decret de Gracià (BUB, ms. 1164), del final del segle XIII o l’inici del XIV, al qual malauradament li han estat robades totes les miniatures, a excepció d’una. Tot i això, encara hi resta parcialment la interessant decoració marginal, que permet apreciar la intervenció de diferents mans. Destaca, per la iconografia i per l’estil, la il·lustració del foli 287, en el qual es representa Cupido, l’arquer cec, apuntant una dama. El còdex prové de Girona, com explica una nota manuscrita del segle XIX que es conserva dins del volum.

El manuscrit BUB 1952 és un recull de pergamins de dret eclesiàstic, entre els quals destaca els Commentaria super Decretalibus (els folis 44-70v corresponen al final del primer llibre i a l’inici del segon), que conté una inicial miniada al començament del segon llibre. La il·luminació es compon d’aquesta inicial historiada amb una antena vegetal que es desenvolupa pels extrems superior i inferior del foli i acaba en una figura antropomòrfica encerclada pels elements vegetals. En la caplletra es representa un home de lleis comentant el text jurídic als seus alumnes. Aquesta il·lustració marginal té punts de contacte amb un altre còdex conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, el Tractatus varii, d’Albertanus Brixensis (ACA, ms. 68), que mostra una senzilla inicial amb un personatge de lleis, a sobre de la qual reposa un ocell de llargues extremitats. Desafortunadament, el marge superior del foli ha estat guillotinat i per tant no sabem com prosseguia la decoració marginal. L’antena inferior de la inicial acaba amb roleu vegetal a l’angle inferior esquerra del foli.

El manuscrit ABEV 144 és un volum miscel·lani, del fons catedralici de Vic, format per tres textos de dret canònic: les Decretals de Gregori IX, les Decretals d’Innocenci IV, ambdues glossades, i les Decretals de Gregori X, sense glossa. El còdex conté un total de sis miniatures realitzades per tres mans diferents. Les il·lustracions són riques en decoració marginal de figures grotesques que es perllonguen en les antenes de les inicials i els intercolumnis del foli, desembocant en alguns casos en roleus vegetals que tenen éssers humans i fantàstics. La novetat del manuscrit resideix en el fet que, en un mateix manuscrit, treballen dues mans de filiació bolonyesa, del final del segle XIII, juntament amb una tercera que presenta un estil francoflamenc, de l’inici del XIV, i encapçala el segon llibre (Coll, 1995b). Estilísticament el volum es pot relacionar amb manuscrits com la Bíblia sacra (BNF ms. N.a.l. 3100), de mitjan segle XIII, i l’obra de Ramon de Penyafort Summa de casibus et summa de matrimonio, cum glossa Guillelmi Redonensis (BNF, ms. Lat. 3253), del tercer quart del segle XIII. Dins d’aquest apartat cal esmentar també el segon miniaturista de la Bíblia francesa de la cartoixa d’Escaladei, de cap al 1300, de maneres bolonyeses. Entre les nombroses caplletres il·luminades destaca la inicial de l’Evangeli segons Mateu pel desenvolupament de les antenes vegetals. En una única escena es representa l’arbre de Jessè a través del personatge de Jessè i del bust d’una figura coronada. Tot i que els colors i els perfils recorden els de la miniatura bolonyesa, en la manera de remarcar les línies del nas i dels ulls es fa evident el pes d’una cultura lineal.

Estilísticament, aquest conjunt de manuscrits italians presenten punts de contacte amb dues obres més d’origen incert. La primera és un Decret de Gracià (ACT, ms. 239), del final del segle XIII o l’inici del XIV, que conserva 38 il·luminacions, de les quals destaca les Distinctiones, en el foli 4, pel desenvolupament dels marginalia i la qualitat en l’execució de la miniatura. És un manuscrit en què podem distingir diverses mans. Els perfils dels personatges, l’interès per les encarnacions i els elements marginals l’acosten als tallers bolonyesos, però la simplicitat en l’ús cromàtic, l’estil vivaç i el traç ràpid en contradiuen aquesta tendència. Per aquest motiu és possible pensar en la intervenció de mestres de segon ordre, coneixedors de l’estil bolonyès, que treballaren en un altre ambient artístic més afrancesat, al Migdia francès o al Principat. El que sembla força segur és que el manuscrit es trobava a Catalunya al segle XV, com es desprèn de l’anàlisi del calendari, escrit en català i afegit al volum per comptar les festes mòbils, és a dir, les festes que varien de posició en el calendari d’any en any. Les miniatures del ms. 239 recorden un altre Decret de Gracià (BNF, ms. Lat. 16899) inclòs per Avril dins el volum de manuscrits espanyols de la Bibliothèque National de France, tot i ser catalogat d’origen incert.

El Codex repetitae praelectionis (ACB, ms. 51), de Justinià, és un volum que conté 9 llibres en pergamí. La il·luminació és a l’inici de cadascun dels llibres, amb l’afegit d’una miniatura que representa el misteri de la Trinitat. Aquesta miniatura segueix l’estil italianitzant, però és de mediocre qualitat, com es percep a través del cànon dels personatges i de la seva composició en l’espai.

La recepció dels models peninsulars i balears

L’estudi de la influència dels corrents pictòrics peninsulars i balears en la miniatura catalana del dos-cents i l’inici del tres-cents és una de les línies d’investigació obertes recentment i de la qual, fins al moment, en coneixem un únic exponent: el Decret de Gracià (BAV, ms. A. 25). Aquest volum es relaciona, segons R. Alcoy, amb obres catalanes i mallorquines del voltant del 1300, com les taules de santa Úrsula, conservades al convent de Sant Francesc a Palma, i les pintures murals civils dels casals de Barcelona, del final del segle XIII. Del manuscrit destaca la rica il·lustració, 38 il·lustracions, realitzada per un taller del gòtic lineal. La importància concedida als motius arquitectònics, la recerca del volum a través del contrast de colors, el cànon dels personatges, juntament amb el seu elevat nombre en les composicions, i la gamma de colors han portat a altres historiadors a la comparació d’aquest decret amb les Cántigas d’Alfons X el Savi (RBE, ms. T-I-1). Tot i que R. Alcoy percep diferents mans en l’execució, la unitat en la il·luminació li permet parlar d’un únic taller (Alcoy, 1998-99, pàg. 318). El promotor del manuscrit és incert, però si es relaciona amb les taules de santa Úrsula, el possible comitent podria ser o de l’orde franciscà o de l’orde del Temple, relacionats amb els cistercencs. Posteriorment, el còdex passà a mans del cardenal Orsini, l’escut del qual és representat en el foli 3. Probablement el cardenal devia aconseguir el manuscrit cap al primer quart del segle XV, gràcies al seu lligam amb la cort d’Alfons el Magnànim i el regne de Nàpols.

…

Com s’ha vist, a partir dels testimonis físics resulta difícil situar, en un lloc concret, el taller on s’ha dut a terme la il·lustració i és gairebé impossible poder afirmar el nom de l’artista i del comitent. A França i a Bolonya es coneix el pas, vers mitjan segle XIII, dels tallers monàstics i catedralicis cap als obradors laics. A Catalunya cal tenir present que les mostres d’il·luminació que han arribat fins a nosaltres evidencien una ruptura estilística amb les escoles anteriors romàniques existents al Principat. Es fa evident dins de la miniatura gòtica de la segona meitat del segle XIII una primera fase de recepció de models procedents de l’estranger, sigui perquè s’instal·len a Catalunya durant uns quants anys artistes d’altres contrades que introdueixen les més variades tendències del moment, sigui gràcies als intercanvis culturals i comercials dels països de la Corona d’Aragó que afavoreixen la importació dels exemplars directament d’altres centres. Aquesta hipòtesi permetria explicar per què, uns quants anys després, a l’inici del segle XIV, aquests corrents estilístics francesos i bolonyesos, arrelats amb força al nostre territori i sumats a altres iniciatives, són assimilats i revisats en el que es defineix com a segon gòtic lineal.

Bibliografia consultada

Villanueva, 1803-51; Rubió i Lluch, 1908-21; Beer – García, 1915; Miret i Sans, 1915; Destrez, 1924; Gudiol i Cunill, 1925-34; Domínguez Bordona, 1933; Miquel, 1934; Destrez, 1935; Gudiol i Ricart, 1955; Domínguez Bordona – Ainaud, 1958, pàg. 147-153; Miquel, 1958-69; Bohigas, 1960-67, vol. I i II; Bayerri, 1962; Junyent, 1974; Batlle i Prats, 1979; Avril i altres, 1982-83, pàg. 71-88; Avril, 1984; Dalmases – José, 1985; García, 1985; Millenum, 1989, pàg. 240-241; Escandell, 1990 i 1991; García, 1991; Catalunya medieval, 1992; Pallium, 1992; Escandell, 1994; Coll, 1995b; Alcoy, 1998-99; Vidal, 1998; Tamburri, 1999; Alcoy, 2000b, pàg. 60-80; Alturo, 2000; Fidei speculum, 2000; Bertran, 2002-03; Escayola, 2003; Alcoy, 2004a.