Resultats de la cerca
Es mostren 10 resultats
deisme
Religió
Doctrina religiosa que reconeix l’existència d’un Déu personal, principi i causa de l’univers, però sense cap influx ulterior sobre el món i sense possibilitat de revelació.
Aquest Déu, conegut només per la raó, pot ésser identificat amb cadascun dels déus de les diferents religions, mentre aquests siguin despullats de llurs elements històrics i positius Aquesta doctrina aparegué a Anglaterra, a la segona meitat del s XVI, i, sota l’impuls de lord Cherbury, s’estengué també a França, on se'n feren ressò, entre altres, Voltaire, Rousseau, Montesquieu i la major part dels enciclopedistes A Alemanya tingué seguidors des de mitjan s XVIII i en fou representant l’escola wolfiana
edat
Religió
Cadascun dels períodes en què els antics dividien el món, en ordre regressiu.
L' edat d’or , segons els poetes clàssics, fou l’època millor de la vida dels homes a la terra, i correspon al regnat de Cronos, en què els homes vivien com a déus i la justícia i la pau regnaven entre ells Seguí l' edat d’argent , època en la qual l’home conegué el treball, i que correspon al destronament de Cronos per Zeus fou l’edat en què els homes començaren a ésser injusts, l’any fou dividit en estacions i calgué treballar la terra Després vingué l' edat de coure , en la qual l’home començà a fer guerres, els costums es relaxaren i arreu aparegué la injustícia En el darrer…
benedicció
Judaisme
Cristianisme
Acte o fórmula ritual que té com a finalitat consagrar persones o objectes al servei de Déu o bé impetrar de Déu beneficis espirituals o temporals.
Hom troba la benedicció ja a l’Antic Testament, com a pregària d’acció de gràcies pels béns que Déu concedeix a l’home i com a lloança amb què aquest reconeix que només Ell és bo i origen de tot bé Fou en el marc de la benedicció jueva berakah que Crist instituí l’Eucaristia en grec, eukharistía, 'acció de gràcies’ En la litúrgia catòlica hom distingeix les benediccions constitutives , que concedeixen a les persones, els objectes o els llocs un caràcter sagrat i els sostreuen de tot ús profà per exemple, benedicció d’abats, d’ornaments, d’oratoris, i les invocatives , que demanen la…
caraisme
Judaisme
Branca del judaisme que proclama la lliure interpretació de la Bíblia i rebutja la tradició rabínica i oral (Mišnà i Talmud).
El moviment aparegué a Pèrsia al segle VIII amb ‘Anan ben Dawid, els seguidors del qual s’anomenaren ananites La seva doctrina fou consolidada per Binyamin de Nähāvänd segle IX, autor del primer llibre d’observances que donà el nom definitiu de caraisme de l’hebreu qara’ , ‘recitar’ Famosos per l’austeritat de llurs costums i per l’observança estricta de les prescripcions de l’Antic Testament, els caraïtes sofriren constantment els atacs del judaisme ortodox Sa‘adya ben Yosef Abraham ibn Dā‘ūd Yěhudà ben Yosef ibn ‘Ezra Yosef ibn Ferrusel S’estengueren de Pèrsia a Palestina i,…
devocionari
Religió
Llibre que conté les oracions amb què els fidels exerciten llur devoció.
Fins al s XIII el llibre més usual fou el saltiri Des del s XIII, per influència dels ordes mendicants, hom emprà el llibre d’hores, que contenia fonamentalment els oficis de la Mare de Déu i de difunts i unes altres oracions especials La invenció de la impremta facilità la difusió de devocionaris, que tingueren com a característica, a la fi del s XVI, una part didàctica o doctrinal per influència de la Contrareforma, dels quals devocionaris els jesuïtes prengueren la iniciativa Al s XVII abunden les obres que contenen pràctiques devotes de caràcter popular i sovint ingenu novenes, rellotges…
càbala
Judaisme
Conjunt de teories metafísiques, místiques i exegètiques, de caràcter esotèric, desenvolupades en el judaisme.
La càbala especulativa , o càbala pròpiament dita l’anomenada pràctica -ma’sīt- degenerà en màgia i ocultisme, disposa d’uns procediments exegètics propis guematria, notarikōn, temurà per a llurs interpretacions del món, del seu origen i dels seus misteris Déu és considerat infinit, principi de totes les coses i desconegut i incomprensible per a les criatures De la divinitat procedeixen per emanació deu atributs, anomenats sefirot L’ànima, emanació d’una sefirà , existeix abans del naixement, té diversos graus i consta d’un element masculí i d’un altre de femení hom admet la metempsicosi…
polèmica
Religió
Controvèrsia per escrit entre defensors de doctrines teològiques oposades (com és ara les qüestions trinitàries, cristològiques, etc., que suscitaren una literatura molt abundant) o, sobretot, entre membres de confessions o religions diverses.
En aquest sentit tingueren molta ressonància, especialment durant l’edat mitjana, les polèmiques entre cristians i jueus i entre cristians i musulmans Les dures relacions entre cristians i jueus a l’edat mitjana produïren que qualsevol escrit que mencionava l’altra religió, encara que es proposés solament d’afirmar la pròpia, esdevingués polèmic, especialment en tractar el tema de les profecies messiàniques en són exemples, al segle XIV, el Primer del Crestià , de Francesc Eiximenis, i el comentari a Isaïes de Šělomó Astruc Entre els cristians la literatura antijueva, anònima o d’autor,…
sacerdoci
Religió
Ofici, dignitat de sacerdot.
Institució comuna a totes les religions, exercida de diverses maneres, forma part de l’activitat social d’un grup Bé que en un principi no sembla que fos un ofici específic d’una casta, aviat començà a ésser exercit pels reis, caps de tribu o de família principi de representativitat i, més tard —per exonerar-se de múltiples responsabilitats—, delegat a persones amb dedicació plena Això apareix clarament a l’antic Egipte, on les accions sagrades pertanyen teòricament al faraó, bé que a la pràctica eren delegades als sacerdots La proliferació del politeisme portà encara a una ulterior…
Josep Maria Millàs i Vallicrosa
Lingüística i sociolingüística
Judaisme
Historiografia
Semitista i historiador de la ciència i de la cultura medievals.
Vida i obra Realitzà els primers estudis a la seva vila natal i a Girona i, després, cursà filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on estudià àrab i hebreu amb Francesc Barjau i Pons Es doctorà a Madrid sota la direcció de l’arabista valencià Julián Ribera amb la tesi comparatista Influencia de la poesía popular hispanomusulmana en la poesía italiana 1920 Poc després entrà com a professor auxiliar a la Universitat de Barcelona, al mateix temps que collaborava amb l’Institut d’Estudis Catalans El 1927 obtingué la càtedra d’hebreu de la Universitat Central, a Madrid, càrrec que…
, ,
literatura hebraica
Literatura
Judaisme
Literatura conreada en llengua hebraica, des de la Bíblia fins als autors actuals de l’estat d’Israel.
Els llibres de la Bíblia constitueixen el llegat més preat de la literatura hebraica antiga i l’eix entorn del qual gira gairebé tota la literatura jueva posterior i una gran part de la cristiana El cànon jueu de les Escriptures cànon conté només obres en hebreu, les quals, tot i tenir un contingut molt unitari de pensament religiós i nacional, mostren una gran varietat d’estils i formes literàries En llur aspecte purament literari, molts dels escrits bíblics no tenen parió en tota la literatura de l’antic Orient Mitjà, mentre que d’altres poden haver estat influïts per obres literàries dels…