Resultats de la cerca

Els romans vessaven vi damunt el cap de la víctima abans del sacrifici i, en els banquets, libaven amb vi, llet i aigua, invocant els déus També solien celebrar libacions solemnes, de caràcter funerari, nou dies després de l’enterrament del difunt

L’Església Catòlica recomana als fidels la mortificació per resistir les passions carnals i els apetits corporals —en aquest sentit prescriu el dejuni i l'abstinència en determinats dies de l’any—, i alhora la presenta com a complement voluntari als sofriments redemptors de Crist

Conservades fins recentment pel ritu romà únicament a les lletanies dels Sants i al Divendres Sant les anomenades “oracions solemnes”, el concili II del Vaticà les ha restablertes a totes les misses, sobretot els dies festius En els ritus orientals són normals a tots els oficis i es diuen en forma de lletania

És correlatiu al concepte de sagrat, que és a la base de tota religió La sacralització de persones, objectes, llocs, dies, etc, allibera la resta, bo i permetent una activitat normal sense cauteles sacrals Amb aquesta connotació negativa, d’estranyesa a les coses religioses, hom parla d’història profana, música profana, etc

Totes les religions estableixen una distinció entre el temps profà , que respon a la definició anterior, i el temps sagrat , constituït per moments temporals determinats hores, dies, anys que hom considera vinculats amb l’eternitat divina, és a dir, santificats per mitjà de ritus específics, normalment acompanyats de l’abstenció de les activitats profanes

La possibilitat es funda en el fet que, per a les religions, el sagrat i el profà s’exclouen i la penetració de l’un en l’esfera de l’altre en comporta un capgirament de les lleis Una església profanada, per exemple, per un homicidi, cal que torni a ésser consagrada En aquesta llei es basa la prohibició de treballs profans en dies festius sàbat La sacralitat i, doncs, la profanabilitat revesteixen graus diversos el cas de penetració en espais reservats al sacerdot dins els temples és típic Un cas específic és la dessacralització o profanació ritual, amb la qual hom retorna a l’ús…

És originari dels cultes animistes del Benín Vodũ era considerat una divinitat o un esperit entre els fols, però entre els esclaus haitians, oficialment catòlics des de la segona meitat del segle XVIII hom els batejava sistemàticament al cap de vuit dies d’arribar, adoptà unes formes sincrètiques, mitjançant la fusió dels esperits d’origen africà amb els sants de l’Església Catòlica Celebració d'un ritual vodú Cada comunitat local té el seu lloc de culte, presidit per un houngan o una mambo, que és alhora sacerdot, guaridor, conseller i protector contra els embruixaments Els…

Les expiacions poden esdevenir institucions periòdiques, com el “gran dia de la reconciliació” en el judaisme o els dies d’expiació a l’antiga Babilònia Les pràctiques expiatòries més freqüents són les purificacions rituals i, sobretot, els sacrificis cruents d’homes o animals L’almoina i les obres socials tenen també caràcter expiatori en determinats ambients La religiositat més refinada destaca, com a pràctiques expiatòries, l’ascesi i l’oració És molt antiga la idea d’expiació feta per una persona rei, salvador o per un animal boc emissari en representació d’una comunitat En…

Pel camí hom cantava les lletanies dels sants, d’on ha derivat el nom A la fi de les processons hom acostumava a repartir caritats o almoines de pa o coques

Entre els antics egipcis, la seva finalitat era de deturar la corrupció del cos, seu de l’ànima, la qual el necessitava per a existir Tret d’alguns intents en les dinasties I-II 3100-2686 aC, és documentada des de la IV regnat de Keops, 2589-2566 aC fins a l’època romana segle IV dC Imperfecta en els regnes Antic i Mitjà, la tècnica arribà a la plenitud en les dinasties XVIII-XX 1570-1087 aC i a l’apogeu en la XXI 1087-945 aC A partir de la XXVII 525-404 aC s’inicià la decadència, accentuada a les èpoques ptolemaica i romana 323 aC — 395 dC El nombre de les operacions variava en funció de la…