Resultats de la cerca

S'oposa a l’afinitat genètica, basada en la derivació històrica més o menys comuna de les llengües En el pla d’una descripció esquemàtica dels fonemes, hi ha afinitat fonològica, per exemple, entre el català i el rus i entre el castellà i el grec modern, malgrat les diferències que en altres nivells separen totes aquestes llengües

És expressat diferentment segons les diverses llengües en llatí, per exemple, amb la preposició cum i l’ablatiu N'és notable l’afinitat amb el cas instrumental

Coneguda a partir de glosses i noms propis que revelen una afinitat amb els dialectes grecs, però amb particularitats que li donen un caràcter diferencial presència de consonants sonores en lloc de sordes aspirades Βίλιππος en lloc del grec Φίλιππος

En ésser-hi reflectida l’actitud dels parlants envers llur llengua aquesta noció recorre, doncs, a criteris extralingüístics Així, hi ha comunitat de llengua en el cas del xinès malgrat les diferències estructurals entre els diferents parlars i no n'hi ha en el cas de l’escandinau malgrat la gran afinitat existent entre les llengües escandinaves danès, noruec, suec

El dialecte cismuntà comprèn les parles de les zones de cap Corso, Bastia, Aleria, Corte i Balanga, i l' ultramuntà , les d’Ajaccio, Vico, Sartena i Bonifacio El cismuntà, a causa de la toscanització intensa a què fou sotmès, pot ésser considerat part integrant dels sistema toscà l’ultramuntà és fortament lligat al sard septentrional, a causa de la probable afinitat lingüística de les poblacions preromanes i de la precoç separació de les dues illes de la resta del món romà

Presenta diverses variants l’oriental Àsia Menor, el central Cíclades i l’occiental Eubea, que té algunes afininitats amb l'àtic Homer i Hesíode, els poetes elegíacs i els iambògrafs, i també la prosa a l’inici, feren ús d’aquest dialecte, que, en el conjunt de parles de Grècia, era la que oferia una afinitat més gran amb l’àtic Per això hom parla de grup jonicoàtic , per les característiques comunes d’ambdós dialectes η en lloc de ā , metàtesi quantitativa νέϖέ per ναόέ, ν efelcística, desinència secundària -σαν de la tercera persona del plural, pèrdua de la digamma, ús de la partícula…

Aquest parentiu, anomenat històric o genètic , es basa en l’evolució divergent d’una primitiva llengua matriu, evolució vertebrada en unes lleis fonètiques, unes regles morfosintàctiques, etc, pròpies de cada branca Ajuda a conèixer aquest tronc originari la documentació antiga i el mètode comparatiu, iniciat per Bopp i Rask aquest permet la reconstrucció hipotètica de formes primitives i s’ha aplicat especialment a les llengües indoeuropees així, del sànscrit gaus , llatí bos , letó guovs , etc, es reconstrueix l’indoeuropeu gwows 'vaca’ El parentiu tipològic o, més pròpiament,…

És considerada una mena de lingua franca amb elements dialectals de procedència diversa Més a prop del llenguatge vèdic que no pas del sànscrit clàssic, fonèticament i gramaticalment és més arcaic que els diversos pràcrits pràcrit que apareixen en les inscripcions d’Aśoka i és més afí als pràcrits occidentals que no als orientals, dels quals conserva únicament alguns trets, els anomenats magadhismes , afinitat que pot ésser deguda a la influència de l’escola budista occidental després del cisma originat pels seguidors de l’escola Mahāsaṅghika, precursors del mahāyāna Fins el s…

Féu estudis a Bonn, fou deixeble de Diez i Schleicher i professor a les universitats de Leipzig, Halle an der Saale i Graz Coneixedor de múltiples llengües, es preocupà per una gran diversitat de problemes origen del llenguatge, classificació de les llengües, substrat i aplicà mètodes varis descriptiu, històric, de la cultura material L’obra que el consagrà fou Der Vokalismus des Vulgärlateins ‘El vocalisme del llatí vulgar’, en tres volums, 1866-69 La resta de la seva dilatada obra, apareguda en articles de revista, comprèn estudis aguts sobre l’afinitat entre llengües, la…

L’afinitat amb el català oriental iodització, neutralització de a e àtones, incoatius en -eix no en -ix , etc s’explica per la procedència dels colonitzadors Dins el vocalisme tònic es destaca la gran obertura de e i o obertes cel, cor i el predomini geogràfic de la fidelitat a la vocal neutra /é/ ceba En el vocalisme àton cal remarcar la reintroducció en certes condicions, de ẹ tancada en lloc de e penar pẹná, la distinció de o i u topar/tupar , neutralitzada quan segueix u o i tòniques cuní 'conill’, la pèrdua de -a en els esdrúixols acabats en -ia gabi 'gàbia’ i la…