Resultats de la cerca

L’existència de les llengües bàltiques —molt particularment la del lituà— ha tingut una importància decisiva en la constitució de l’indoeuropeisme, car es tracta de llengües molt arcaïtzants en certs punts, més que el llatí o el grec clàssics i, doncs, llur testimoniatge té un gran valor Així, l’accent lituà és gairebé l’únic fenomen encara observable en una llengua viva que informa sobre la collocació i el caràcter del to indoeuropeu

Generalment els sentits són relacionats, si més no per oposició, com a lluitar amb ells “a favor d’ells”, “contra ells” Però la distància pot ésser tan gran com en el mot francès voler “volar” i “robar”, o tan imprecisa com en el sufix de femení català, que al costat de la referència al sexe té un valor vagament augmentatiu en parelles com cistell / cistella o pla / plana, i encara d’altres més difícils de definir soc / soca matèria morta a matèria viva

L’evolució històrica d’una llengua desfà constantment aquests grups i en forma d’altres Així, és segur que ja ningú no associa via amb divorci , i, altrament, el freqüent nusos com a plural de nu demostra que el plural nu-s ha estat identificat amb el mot simple nus , i l’associació és prou viva per a originar una propagació nusos, crusos per analogia Aquestes relacions són contraposades sovint a les relacions sintagmàtiques Saussure o “discursives” Bally, que es produeixen entre els membres d’una mateixa frase

El 1752 ingressà a la Companya de Jesús El 1755 fou destinat a Xile, on l’enviaren a les missions araucanes de La Imperial i Angol Aprengué la llengua maputxe, i es familiaritzà amb totes les llengües indígenes de la zona El 1764 publicà a Lima una obra lingüística, sobre la parla dels indis araucans de Xile, Arte de la Lengua General del Reyno de Chile amb un subtítol força extens L’obra presenta alguns trets lingüístics força moderns posa en relleu les estructures morfològiques recomana la pràctica viva com el gran mètode d’aprenentatge i aconsella als missioners el seu…

Hi ha noms personals que no són noms comuns amb significat conegut dins la llengua com Antoni, Gisbert, Reixac n'hi ha d’altres que existeixen en la llengua viva com Casal, Puig, Salvador però tots, fins i tot els del primer grup, són originàriament mots corrents i significatius dins l’idioma del qual procedeixen així, Andreu ve del grec Andreas , que significa ‘valent’ Robert ve del germànic Hrodebert , que vol dir ‘famós’ D’altra banda, els antropònims poden convertir-se en noms comuns, proveïts d’un significat nou per exemple, anfós i rafel com a noms de peixos, guillem com…

Introduïda en el sòl grec per successives invasions, entre el tercer millenni i el 1100 aC, el seu territori idiomàtic a l’època històrica constituí un ampli mosaic de dialectes —intelligibles per a tots els grecs—, testimoniats per les inscripcions locals, que assoliren categoria literària, de manera que cada gènere literari tingué dialecte propi, bé que fos artificialment respectat Entre tots, el dialecte jònic gairebé esdevingué llengua comuna literària, però reculà al segle V aC, en imposar-se l’àtic, a causa de la superioritat política, social i cultural d’Atenes A l’època alexandrina,…

Posseeix un alfabet propi alfabet copte Segons els documents escrits coneguts, el copte es divideix en diversos dialectes, corresponents a les diferents regions d’Egipte sahídic Al-Sa'id, akhmímic Akhmīm, subakhmímic Asyūt, faiyúmic el Faium, tots ells de l’Alt Egipte, bohàiric Al-Buḥayra, al nord-est del delta de Nil i a les regions occidentals del Baix Egipte El sahídic, originàriament el dialecte de Tebes i Memfis, és el més pur lingüísticament i fou emprat a tot l’Alt Egipte al segle V, però començà d’ésser absorbit pel bohàiric, que esdevingué la llengua de la jerarquia…

Després d’una reculada al llarg del temps, la llengua ha restat estabilitzada en una línia que va aproximadament de Saint-Brieuc Sant-Brieg a Gwened Vannes En són trets característics la manera de formar els plurals, la manera de comptar, la conjugació, de formes molt precises —cinc conjugacions per al verb “ésser”, segons els casos—, i, sobretot, les “mutacions” —canvi de la consonant inicial d’un mot d’acord amb els casos de gènere, de nombre, de possessió— Cal assenyalar, quant a la història de la llengua abans del segle XI, el vell bretó , el qual només és conegut per glosses del segle XI…