Resultats de la cerca

Procuradors i governadors d’ Oriola Fou creada el 1304 arran de la incorporació definitiva a aquest regne de la part septentrional del de Múrcia com a conseqüència de la sentència arbitral de Torrelles Fins el 1366, la demarcació rebé el nom de procuració d’Oriola Subsistí fins a la Nova Planta 1707 El límit tradicional entre les dues divisions administratives de València i d’Oriola era el riu Montnegre o de Xixona i comprenia el Baix Segura, el Baix Vinalopó, l’Alacantí, les Valls del Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i Elda i Salines d’Elda de l’Alt Vinalopó la resta d’aquesta comarca pertanyia…

La seva demarcació s’estén per la zona meridional de l’actual província d’Alacant Oriola, Dolores, Elx, Alacant, Novelda, Monòver, Villena, Xixona, la Vila Joiosa, Callosa d’En Sarrià, Callosa de Segura, Mutxamel i Torrevella Consta de cent vuitanta-cinc parròquies, dividides en disset arxiprestats una de les parròquies és a l’illa de Tabarca Té una extensió de 4415 km 2 La creació definitiva del bisbat tingué lloc el 1563 a instàncies de Felip II i amb l’autorització del papa Pius IV 1564 El seu territori corresponia a la governació d’Oriola més Cabdet i Aiora, que eren del Regne de…

A part l’imperi llatí de Constantinoble, el més important fou el regne llatí de Jerusalem, que dominava, amb diverses relacions de dependència, els principats d’Antioquia, Tiberíades, Galilea, els comtats d’Edessa, Trípoli, etc Balduí de Lorena fundà la primera sobirania llatina a Edessa comtat d’Edessa, a la qual succeí, després d’un llarg setge, la d’Antioquia principat d’Antioquia a càrrec de Boemond de Tàrent 1098 Amb aquest començaren les lluites contra els emperadors grecs, que reclamaven la sobirania sobre el principat i que els fou reconeguda per la pau del 1108 els emperadors…

El baró Arnau d’Orcau, senyor de Conques, Figuerola d’Orcau, Benavent de la Conca i Castelltallat, majordom de Pere III de Catalunya-Aragó i governador de Rosselló i Cerdanya 1366-76, pel seu testament de 1387, la vinculà agnatíciament, i a la mort del seu net, el baró Arnau Julià d’Orcau, el succeí el seu nebot valencià Berenguer d’Erill i de Centelles, senyor de la vall d’Espills Dels comtes d’Erill i després d’una sèrie de plets, passà als Bournonville, marquesos de Rupit, als Ponts-López de Mendoza, marquesos de Vilanant, als Abarca de Bolea, comtes d’Aranda, i als Silva, ducs d’Híxar

Inicialment pertanyia als vescomtes de Besiers, i passà als comtes de Carcassona pel casament de la vescomtessa Garsenda I de Besiers i Agde amb el comte Ramon I de Carcassona Vers el 1034 el fill d’aquest, el comte Pere II, posseïa el castell d’Omelàs i el 1036 el tenia per ell el seu germà, el comte Guillem I El 1114 era del senyor Guillem V de Montpeller i en disposava testamentàriament a favor del seu germà uterí Bernat d’Andusa en feu dels vescomtes de Besiers i de Narbona definitivament el deixà el 1121 al seu segon fill Guillem, que prengué el nom d’Omelàs, juntament amb els castells i…

El 1496 fou venuda al primer duc de Cardona, que la incorporà al seu patrimoni

Al principi fou un comtat que depengué del ducat de Saxònia fins que se n'alliberà i els descendents del comte Elimar es convertiren en prínceps de l’Imperi 1180 Un d’aquests, Cristià VIII, fou elegit rei de Dinamarca 1448 i, després, de Noruega 1450 i de Suècia 1457 i passà a ésser duc de Slesvig i comte de Holstein el 1460 El 1454 havia cedit Oldenburg al seu germà Gerard 1430-1500, el descendent del qual, Antoni I 1526-73, s’adherí a la Reforma i, gràcies a una política d’estricta neutralitat, preservà els seus dominis i els permeté de desenvolupar-se econòmicament Mort sense…

El 1378 passà a Dalmau de Banyuls, senyor de Banyuls dels Aspres, per herència del seu nebot Ramon Sarroca El 1653 fou confiscada al seu net sisè Tomàs de Banyuls i d’Orís mort el 1657, senyor de Montferrer, i fou donada a Josep de Margarit, marquès d’Aguilar però després de la guerra fou retornada al seu fill legitimat Carles de Banyuls i Comte , al qual Lluís XIV la tornà a confiscar, el 1674 El 1694 fou concedida al germà de Carles, Francesc de Banyuls i Comte mort el 1695, segon marquès de Montferrer, els descendents del qual la tingueren fins a la Revolució Francesa

La capital fou Eoforwic York Durant els regnats d’Oswald 634-642 i Oswy 643-670 s’estengué fins a Galles i els Highlands d’Escòcia La civilització de Northúmbria assolí una gran importància al segle VII sota la influència dels monestirs irlandesos, especialment del de Iona, des d’on partí l’evangelització d’aquest país i de tot Anglaterra Al segle VIII, malgrat la decadència política de la monarquia, Northúmbria continuà essent el nucli principal de l’evangelització anglosaxona síntesi de les influències celtes i llatines i la influència dels seus monestirs de Wearmonth i de Harrow arribà a…