Resultats de la cerca

Amb la patrimonialització de les funcions, aquest càrrec es feu hereditari des del començament del segle X, i el seu primitiu caràcter funcional es transformà en honorífic i feudal i la funció passà a ésser exercida pels vicaris Aleshores els vescomtes començaren a adoptar, no el nom del comtat o del pagus en el qual exercien llur càrrec, sinó el d’alguna de llurs possessions alodials o feudals, generalment la més important D’aquesta manera els vescomtes de Girona esdevingueren vescomtes de Cabrera els de Besalú, de Bas els de Peralada, de Rocabertí els de Rosselló, de Tatzó els de Vallespir…

Per raons de clima i per motius socioeconòmics, efectuà diverses migracions vers el Danubi, els Balcans, la vall del Rin, l’altiplà de l’Iran i el nord de la península indostànica segle XIII aC, i també, posteriorment ~segle XI aC, vers el nord d’Alemanya, les Illes Britàniques, França, la península Ibèrica i Itàlia Coneixedors de la metallúrgia del bronze i de la del ferro, els indoeuropeus s’imposaren damunt els pobladors primitius de les diverses regions amb llurs costums i llur civilització

Passà als Vilanova, als Prat, als Vila, als Llupià i als Ferrer, que obtingueren 1784 que fos reconeguda com a títol del regne i d’entre els quals destacà el baró Josep Francesc de Ferrer-Llupià-Vila de Savassona i d’Ibáñez-Cuevas, a la mort del qual, sense fills, passà a la seva cosina segona Maria dels Dolors-Lluïsa Desprat i de Marimon Morí soltera el 1840 i passà als Díaz de Mayorga i als Urbina, comtes de Cartoajal El 1864 passà a uns Urbina collaterals, sense cap consanguinitat amb els primitius barons i, posteriorment, als Díez de Tejada

La gens era un veritable clan que tenia el propi cap, un culte propi i un nom gentilici que portaven tots els seus membres La reunió dels caps patres de les famílies que formaven els poblats primitius donà origen a un consell d’ancians o senat A l’època etrusca les gentes augmentaren llur influència, constituïren el patriciat i posseïren el poder A la llarga, però, mantingueren lluites amb la plebs i les famílies menys importants minores i hagueren de claudicar i d’acceptar que la plebs adquirís drets polítics A partir d’aquest fet, la gens perdé la cohesió i la força…

Als primers temps, l’agnom era afegit simplement al prenom praenomen i al nom gentilici Més tard, amb la subdivisió de les gentes en estirps, els agnoms primitius esdevingueren hereditaris i es convertiren en cognom o nom de família cognomen per tal de distingir els individus adults calgué completar l’antropònim amb un altre agnom, el qual era enunciat en quarta posició Al final de la llatinitat hom troba agnoms en cinquena posició Com s’esdevé sempre en els sobrenoms i malnoms, l’agnom trobava el seu origen en una qualitat o defecte, físic o moral, una ocupació predilecta de…

De molt antic el bastó fou sempre un signe de comandament o un atribut de dignitat, no solament militar, sinó també judicial Homer ja parlava dels bastons militars portats pels capitants Els primitius magistrats de Roma portaven bastonets d’or, de vori o d’alzina, segons llur dignitat El ceptre mateix no és sinó un bastó que indica l’autoritat sobirana Els primers reis francesos portaven un bastó recobert de làmines d’or, que al s XIV fou substituït per la mà de la justícia En forma curta el bastó és distintiu, en diferents països, dels més elevats graus militars mariscals,…

A la baixa edat mitjana i a l’edat moderna el poder creixent de la monarquia debilità el dels primitius comtes i el dels altres senyors feudals Els sobirans, però, crearen nous comtes, la funció dels quals amb el temps esdevingué purament honorífica Als Països Catalans, amb la desaparició de la major part de les dinasties comtals sobiranes sorgides del desmembrament de l’imperi Carolingi —les darreres foren les d’Urgell 1314, Empúries 1325 i Pallars Sobirà 1503— comte 3, el títol de comte fou detingut per membres de la família reial o per alguns grans magnats molt…

Al final del s XV comprenia ja una part del de Lucerna, i per això el llac de Lucerna prengué el nom de Vierwaldstättersee llac dels Quatre Cantons

El terme ducatus apareix en aquest sentit a començament del segle VII Al regne visigòtic, el ducat coincidia generalment amb l’antiga província romana del Baix Imperi, i havia estat sota la jurisdicció militar d’un dux Els ducats o províncies hispanovisigòtics foren sis Bètica, Cartaginense, Galècia, Gàllia gòtica o Septimània, Lusitània i Tarraconense Els ducats desaparegueren amb la fi del regne visigòtic Entre els longobards, el ducat designava simplement una circumscripció territorial Als regnes francs, a la Itàlia bizantina i a la Llombardia, els primitius ducats anaren…