Resultats de la cerca

Defensà un programa democratacristià La seva ruptura es consumà després del pacte electoral d’UDC amb Convergència Democràtica de Catalunya, ja que els creadors d’UD/CA eren partidaris de conformar un gran bloc de centre a partir d’un acord amb la Unión de Centro Democrático UCD Formà part de la coalició Centristes de Catalunya-UCD en les eleccions legislatives de 1979 i sota aquest nom al desembre del mateix any s’unificà amb UCD Edità el butlletí Centre Ampli

La Crida propugnà l’autodeterminació dels Països Catalans, la consideració del català com a llengua pròpia i única de la nació catalana, defensà les llibertats collectives, la construcció d’una societat més justa i lliure, la desmilitarització, la desnuclearització, la protecció del medi ambient i la internacionalització del fet català Es dissolgué al juny de 1993 Al principi comptà amb el suport de diversos partits parlamentaris Inicià la seva activitat amb grans mobilitzacions com les campanyes “Som una Nació”, que omplí el Camp Nou, o la realitzada contra la LOAPA El fracàs d’…

Es definí com a interclassista i aglutinà corrents ideològics diversos Al juny de 1978 signà un acord electoral amb Unión de Centro Democrático i poc després s’afegí a l’entesa la Unió Democràtica/Centre Ampli L’acord es materialitzà en la coalició Centristes de Catalunya-UCD en les eleccions legislatives de 1979 UCC no participà en la fusió de les forces coalitzades en un mateix partit Tot i així, sí que ho va fer un nucli liderat per Alfons Porta senador per Lleida i Manuel Martí Díaz regidor de Girona Els líders d’UCC foren Carles Güell de Sentmenat president i Joaquim Molins…

Propugnà un front ampli de partits de dreta a Catalunya per concórrer a les eleccions legislatives de 1977 i promogué la coalició Concòrdia Catalana, amb Catalònia-Partit Polític Català i el Partido Social Regionalista Inicialment, aquesta fou l’opció política impulsada a Catalunya pel govern de Suárez, però posteriorment aquest es decantà per la creació de la Unión de Centro Democrático Dirigents Samaranch, Marcellí Moreta i Jacint Ballester Després de les eleccions, Samaranch fou nomenat ambaixador a l’URSS i el partit desaparegué

Collaborà amb els realitzadors cinematogràfics Jean Renoir i Jacques Becker, i realitzà ell mateix el curtmetratge Le Retour 1945, sobre els presoners i els deportats francesos S'especialitzà en el reportatge fotogràfic Tingué un ampli ressò la seva exposició al Museu d’Art Modern de Nova York 1947, en part recollida en el llibre Family of Man Amb Robert Capa i altres fotògrafs fundà l’agència Magnum Photos 1947 Cal esmentar-ne els reculls Les Européens 1955, Photographies de Henri Cartier-Bresson 1963, China 1964 i Vive la France 1969 Fou el primer fotògraf que exposà la seva…

Ha mostrat el seu treball arreu d’Europa i Amèrica Entre les seves exposicions individuals destaquen les realitzades a la Fundació Joan Miró de Barcelona 1979, la Fundació Espais de Girona 1987 i 2003, la Bridgewater-Lustberg Gallery de Nova York 1989, la Drie 05 Gallery d’Amsterdam 1991, l’Institut of Contemporary Art de Londres 1994, la Galeria H 2 O de Barcelona 1995 i 2001 i el Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona 2002 i 2006 L’any 1992 creà la revista “AIRE”, que constitueix un ampli arxiu fotogràfic sobre l’art d’acció arreu de l’estat i, des de l’any 2000, del món…

Els GAC pretenien l’evolució ideològica del Partit Carlí PC vers un sistema de socialisme d’autogestió global i el desplaçament dels sectors tradicionalistes i integristes que encara influïen en la direcció del partit Quan el III Congrés del Poble Carlí 4/VI/1972, Arbonne, França adoptà la línia ideològica del socialisme d’autogestió global, abandonaren la lluita armada i s’autodissolgueren S’assentaren principalment a Navarra, País Basc, Aragó i Catalunya Iniciaren les seves accions la nit del 7 al 8 de setembre de 1968 i les més espectaculars tingueren un ampli ressò en els…

Creà un important arxiu de fotografies d’esglésies complementat amb un ampli arxiu de documentació Arxiu Gavín Publicà i exposà part del material, que, recopilat, constitueix l’ Inventari d’esglésies publicat entre el 1977 i el 1997, que abasta vint-i-nou volums Aquest corpus ofereix informació sobre uns 26000 edificis catòlics de totes les comarques catalanes i d’Andorra A partir del 1972 publicà els fascicles Les comarques catalanes , i és coautor de Les esglésies romàniques de planta circular i triangular a Catalunya 1974 i de Columbaris, colomers o palomers Collaborà en les obres…

A l’abril de 1899 es constituí en aquesta darrera organització una junta hostil a les tesis “evolucionistes”, fet que impulsà els que s’identificaven amb les posicions del nou diari La Veu de Catalunya a crear, a finals d’agost, un nou agrupament, el Centre Nacional Català En aquest convergiren diverses personalitats En primer lloc, molts dirigents del Centre Escolar Catalanista, el nucli més actiu i innovador des de 1897 i on figuraven, entre d’altres, Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Duran i Ventosa, Francesc Cambó, Pere Muntañola la majoria havia nascut en la dècada…

Encapçalada a Espanya per Miguel Morayta, José de Carvajal i José Muro, intentà recompondre el republicanisme conservador i unitari després de la dissolució formal del Partit Possibilista per part d’Emilio Castelar A Catalunya, el gros de les redaccions periodístiques, dels comitès i dels centres i casinos possibilistes seguiren Morayta L’encarregat de defensar al Parlament el caràcter republicà del possibilisme fou el diputat manresà Emili Junoy Un cop estabilitzada la situació, al març de 1894 el nucli possibilista català encetà contactes per concretar una sortida comuna a la crisi…