Resultats de la cerca

També anomenat id , correspon al pol pulsional de la personalitat i comprèn el món innat, inconscient dels instints En el seu àmbit regeix el principi del plaer i el procés primari les tendències antagòniques coexisteixen sense sotmetre's a una jerarquia És el lloc de reserva de la libido i de l’instint de destrucció i la font pulsional que caracteritza els objectes i el propi jo Tot el món tendencial de l’allò és expressat mentalment per la fantasia L’allò tendeix a la descàrrega de la tensió instintiva aquesta és la base del permanent conflicte o transacció amb les…

Molts noms trivials de composts orgànics comencen, tanmateix, per allo, sense que això impliqui cap referència a isomeria

El terme és correlatiu d' efecte L’influx de la causa en l’efecte s’anomena causalitat Hom distingeix habitualment entre la causa que produeix l’efecte i l’ocasió o la condició que permeten, faciliten o provoquen la producció de l’efecte per la causa Aristòtil i els escolàstics distingien quatre causes formal allò que fa que una cosa sigui allò que és, material allò de què és feta una cosa, eficient allò que ha produït una cosa o un canvi i final allò en vista a què és feta una cosa Les dues primeres són anomenades…

Resulta de la diferenciació que el contacte amb la realitat exterior imposa a l’allò, o estructura psíquica primitiva Dotat de consciència, selecciona i controla una part dels desigs i les exigències que deriven de l’estructura psíquica primitiva Fet i fet, és, doncs, un sistema d’adaptació a la realitat

La voluntat no és viciada, però no coincideix amb allò que es declara Exclou, per tant, el consentiment i l’acte és nul

S'oposa a contingent, així com a allò que gaudeix de llibertat El concepte de necessari depèn de la idea que hom tingui de la necessitat

Equivalent a l'essència entesa en sentit físic, el concepte de natura era contraposat en Plató al de convenció Així, hom ha diferenciat el que és per natura del que és per convenció , és a dir, d’allò que és determinat segons un propòsit humà Aquesta diferenciació és present, per exemple, en les discussions sobre si el llenguatge, els noms, les lleis de la societat o la constitució d’una comunitat són quelcom natural o bé solament convencional

Com a contraposat a subjecte, l'objecte pot ésser entès en un sentit realista la cosa existent amb independència que sigui coneguda, fenomenològic la cosa en tant que coneguda o cognoscible, idealista la cosa com a establerta i configurada per l'esperit o subjectivista la cosa que hom es representa o pensa, sense, però, que existeixi realment Així mateix, l'anomenada  teoria de l’objecte sol distingir diversos tipus d'objecte els objectes reals físics o psíquics, els objectes ideals inespacials, intemporals i mancats d'interacció objectes matemàtics, relacions ideals, etc, l'objecte l'ésser…

De fet, Saussure defineix negativament la substància lingüística “la llengua és una forma, no una substància” La glossemàtica de LHjelmslev, tot i definir també negativament la substància lingüística —ja que substància és tot allò que no és forma, és a dir, que no entra en el sistema de relacions que constitueixen l’estructura de la llengua—, intenta de determinar les relacions entre substància i forma lingüístiques, introduint la distinció entre el pla de l' expressió i el pla del contingut en la llengua i atribuint una substància i una forma a cada pla En el pla de l’expressió…

Fa referència a tot allò que no és collectiu sinó que pertany a un únic individu La individualitat no es troba en els elements psíquics en si mateixos, sinó en les seves agrupacions i formacions complexes en cada individu concret