Resultats de la cerca

Ha de complir també totes i cadascuna de les condicions per a tenir l’estructura matemàtica de grup Les classes cristallines poden tenir l’estructura de grup o bé de subgrup, i en aquest últim cas hom obté políedres geomètrics deduïts dels engendrats en els grups Hi ha un total de 32 classes cristallines de simetria possibles

Les substàncies adopten, en cristallitzar, l’estructura més estable En general, l’estructura d’una determinada substància depèn de la tendència dels àtoms a formar una estructura que ompli de la millor manera possible l’espai La simetria de l’estructura tendeix a ésser la més elevada possible Els tipus d’estructures que hom pot obtenir poden ésser empaquetats, de coordinació, de cadenes, estratificades, tridimensionals, moleculars, etc

És una malaltia benigna, que deixa immunitat per a tota la vida i que es caracteritza per l’aparició, després del període d’incubació i del període prodròmic, de febre, pruïja i exantema que passa successivament per les fases de màcula, pàpula, vesícula, pústula i crosta Apareix inicialment a la cara i al coll, i s’estén després pel tòrax, on és més intensa L’exantema és de predomini centrípet i policíclic, i evoluciona a brotades

Etimològicament, és la descripció de les formes que agafa la matèria en cristallitzar Els comentaris més antics que hi fan referència són de Plini el Vell, el qual defineix el cristall com una porció de matèria limitada per cares planes i arestes rectilínies Més tard, hom deduí que la forma és conseqüència de l’ordenació interna dels àtoms o les molècules que constitueixen la matèria cristallina El 1784 Haüy intuí l’estructura reticular dels cristalls i associà algunes de llurs propietats físiques amb l’estructura interna però no fou fins el 1850 que Bravais formulà la hipòtesi estructural…

Dins tots els sòlids hi ha defectes, ja siguin causats en el moment de llur formació o bé per accions posteriors, i llur presència es reflecteix palesament en les propietats elèctriques, òptiques, magnètiques, tèrmiques i mecàniques d’un sòlid, les quals depenen del nombre i de la classe de defectes presents a la mostra considerada Els principals defectes d’un cristall són els defectes puntuals , els defectes lineals , els defectes superficials i els defectes volúmics Els defectes puntuals d’un sòlid són classificats en dues categories principals els deguts als àtoms que constitueixen…

Hom distingeix dues classes de dislocacions les de tascó , en què la distorsió de la xarxa cristallina és produïda per la introducció parcial d’un pla d’àtoms extraordinari, i la màxima pertorbació de la regularitat de la xarxa, és a dir, la dislocació pròpiament dita, és a les proximitats del pla extraordinari, o sia allà on acaba bruscament la intromissió d’aquest pla a l’interior del sòlid, i les helicoidals , per a descriure les quals hom acostuma a donar un procediment imaginari de produir-les Així, hom suposa que dins un cristall real es produeix un tall parcial i que el material d’un…

El seu concepte ha variat amb el tems El 1923, el comitè de la Mineralogical Society of America proposà de definir-la com “una substància natural i homogènia d’origen inorgànic que té propietats físiques característiques, la seva composició química és definida dins uns certs límits, i té normalment estructura cristallina” Sembla però, convenient d’exigir sempre la condició que l’estructura sigui cristallina i considerar els pocs sòlids no cristallins com a excepcions