Resultats de la cerca

Fou una pràctica corrent, sobretot a França, des del s XI fins al XIV, i hom en coneix nombrosos exemples, tant en llatí com en llengua vulgar A Catalunya, es conserven les epístoles de sant Esteve —text provençal, potser del s XIII, força difós a les esglésies occitanes i cantat almenys fins al s XIX a Ais de Provença— i de sant Joan Evangelista, menys aprovençalada i de caire més popular El valor literari d’aquestes epístoles és bastant migrat són curioses, però, com a mostra d’un ús molt antic de la llengua vulgar en la litúrgia

Presenten fulles alternes, usualment cordiformes, i sense estípules Les flors són axillars, solitàries o en inflorescències, hermafrodites, regulars o irregulars, i sense corolla posseeixen de sis a quaranta estams lliures, connats o fosos en una columna estilar ginostem L’ovari és ínfer, de tres a sis lòculs i estigmes El fruit és capsular i les llavors, petites però amb força endosperma La família es mostra molt ben adaptada a la pollinització entomòfila El gènere més important és Aristolochia A longa aristolòquia llarga, A pistolochia herba de la marfuga i A rotunda aristolòquia rodona Les…

Algunes característiques que el separen del mallorquí convergeixen amb el català central pas sistemàtic de o àtona a u truná , tronar, fins i tot de ua precedit de velar aigu, aigua mall aigo estabilitat de la -a dels esdrúixols en -ia gàbia mall gabi epèntesi de d en el grup N'R gendre mall genre articulació de r- final, a voltes reforçada corr , cor, en els monosíllabs ús progressiu de les desinències -és, essis , etc, de l’imperfet de subjuntiu ordre datiu-acusatiu dels pronoms te'l don mall el te don D’altres trets diferenciadors respecte al mallorquí, però que no coincideixen…

Constitueix l’aspecte tècnic de la ciència literària, però no pot mancar d’una base lògica i estètica consistent, ni desvincular-se de les determinants gramaticals i lingüístiques, ni desentendre's del judici crític que ha de precisar l’abast real de les normes i les regles La tradició clàssica —de l’Antiguitat al Renaixement, el Barroc i el Neoclassicisme— preferí el terme poètica, que avui, per raons diverses, ha retornat el s XIX l’englobava sota designacions més generals o bé les específiques de retòrica i poètica Als Països Catalans hom pot esmentar les Razós de trobar ~1200, de Ramon…

D’origen purament burgès i amb només una visible aplicació científica, el cinematògraf és un clar fill esgarriat de la fotografia científica de Nicéphore Niepce o Louis-Jacques Mandé Daguerre i dels experiments òptics i de les variacions in motion de Joseph Plateau, Émile Reynaud, Edward Muybridge o Étienne-Jules Marey Tots ells, amb curioses invencions de curiosos noms zoòtrop, praxinoscopi, o el cronofotògraf, vulgarment conegut com el fusell fotogràfic i tots també, anteriors als reconeguts invents d’Edison i Louis i Auguste Lumière Quant a l’esport, pràctica innata a l’ésser…

També són anomenats esports de risc o extrems En realitat, bona part d’aquests deriven d’activitats esportives clàssiques Bé sigui d’una manera organitzada o lliure, la seva pràctica porta associada un grau d’incertesa que no tenen altres esports més reglamentats i limitats en l’espai Aquest element d’incertesa ha resultat un estímul a l’hora de popularitzar-los Cal destacar que, en general, la seva espectacularitat ha aconseguit atreure patrocinadors que han ajudat a desenvolupar-los i ha afavorit l’aparició de nou material esportiu, que en moltes ocasions resulta una variant d’un altre ja…

L’art musical es basa en els sons que requereixen, per a ésser produïts, una elaboració i organització prèvies, puix que el so musical no existeix en la natura Els sons que integren la música tradicional són generats pels instruments musicals Aquests sons d’altura definida es distingeixen en més o menys greus, més o menys forts i per llur durada i intensitat, així com per tot allò que es relaciona amb la dinàmica i els matisos d’expressió Els sorolls, que no tenen altura definida, han estat recentment incorporats a l’art musical La música és essencialment ritme i melodia, vinculats entre ells…

A Grècia, el teatre tingué origen en les festes religioses companyies itinerants actuaven a les places de la ciutat, i constaven d’un actor i d’un cor Èsquil introduí el segon actor en la representació dramàtica i Sòfocles el tercer L’escenografia, limitada per la decoració del mur σχηνh que servia de fons, es complicà amb el transcurs del temps Èsquil concebé l’εκκύλεμα, petit escenari sobre rodes el Θεολογεῖον era un petit balcó adossat al prosceni en el qual apareixien els déus de l’Olimp Finalment fou emprada una màquina de volar, proveïda de corrioles, que permetia als déus d’aparèixer i…