Resultats de la cerca

Si bé s’utilitza majoritàriament per a designar les cantants femenines amb el registre més greu de tots, pot designar igualment els cantants de veu blanca amb l’extensió citada, i també els cantants masculins amb la mateixa extensió, actualment anomenats contratenors i antigament falsetistes o castrats Pel que sembla, és amb aquest darrer sentit que el terme aparegué per primera vegada a l’inici del segle XVI, si bé no s’estengué fins un segle més tard Durant el segle XVII el mot contraltus coexistí amb altus tant en les seves formes llatines com en les expressions equivalents en les llengües…

Durant la primera meitat del segle XVI, la tradicional situació de marginació de la dona dins el món musical europeu, especialment en l’àmbit de la música religiosa, començà a canviar en certes corts del nord d’Itàlia, on algunes dames de famílies molt importants començaren a destacar com a músics i patrons de les arts en general De fet, fins l’aparició del madrigal a mitjan segle XVI C de Rore i L Marenzio pràcticament no hi ha música composta per a veus femenines A partir de la formació del Concerto delle dame a Fer rara grup de veus femenines agudes creat amb el patronatge d’Alfons II d’…

La seva forma abreviada, mezzo, és utilitzada amb molta freqüència Es poden distingir diferents tipus de veu de mezzosoprano la mezzo coloratura , veu lleugera i brillant amb molta facilitat per a les agilitats en tota l’extensió de la veu com per exemple Marcellina en Les noces de Fígaro i Sextus en La clemenza di Tito , de WA Mozart, i la majoria de papers rossinians, com Rosina en El barber de Sevilla i Angelina en La Cenerentola la mezzo dramàtica, veu d’una especial força i resistència i amb un registre agut molt rotund Amneris en Aïda i Èboli en Don Carlos , ambdues de G Verdi, i Die…

El responsable final de la posada en escena ha variat al llarg de la història de l’òpera i, de fet, la figura del director d’escena no es consolidà fins a la segona meitat del segle XX Abans, la responsabilitat escènica era assumida per persones que normalment exercien altres funcions dins la companyia Sembla que el genial escultor GL Bernini creava lletres, música, decorat i tramoia de les òperes de cort i assajava amb els solistes La presència d’un director es fa patent en l’òpera francesa dels anys 1670-80 JB Lully dirigia les seves òperes -construïdes de manera més precisa i subtil que…

Al segle XVI, i fins a l’expansió de la moda dels castrati a la segona meitat del XVII, la veu de tenor, amb una tessitura molt similar a la del baríton modern, esdevingué la més important en el cant solista protagonisme compartit amb la veu de soprano en el repertori secular Fou en aquest període que sorgiren els primers tenors de fama internacional Giulio Caccini, compositor de Le nuove musiche i de Nove musiche e nuova maniera di scriverle obres fonamentals per a conèixer l’estil virtuós de les obres per a veu solista d’aquesta època, i Luigi Rossi, també cantant i compositor Si bé en les…

Les seves primeres manifestacions, paralleles a les d’altres països, s’originen al final del segle XIX amb Arrivo del treno nella stazione di Milano 1896 Després adoptà ràpidament el caràcter monumentalista i espectacular que el caracterizà en la seva primera etapa L’any 1904 l’inventor Filoteo Alberini formà, juntament amb Santoni, la productora Manifattura Cinematografica Alberini e Santoni, realitzadora de La presa di Roma 1905, film que inaugurà la sèrie historicoespectacular continuada per Gli ultimi giorni di Pompei 1908, d’Arturo Ambrosio, Spartaco o il gladiatore della Tracia 1912, de…

La visió psicològica del fenomen amorós arrenca de les dades físiques o biològuiques que ha aportat en els darrers temps l’endocrinologia L’estricta consideració d’aquestes dades identificaria, però, l’amor a l’instint sexual, punt de vista que totes les tendències psicològiques intenten de superar a partir de la següent fórmula bàsica en l’espècie humana, l’amor constitueix un fenomen complex en el qual intervenen dues arrels fonamentals, una d’instintiva o biològica, la sexualitat, i una altra de caràcter psíquic o espiritual, l’eròtica o erotisme Segons l’orientació reflexològica d’Ivan…

Els orígens i el "dolce stil novo" Els seus primers testimonis “en vulgar” es palesen ja al principi del segle XI, bé que tenen, fins al segle XIII, un paper modest A diferència d’altres llengües de la Romània, l’italià “vulgar” estigué situat en un segon terme, davant una tradició llatina fortament consolidada que tingué, durant els segles XI i XII, un període d’esplendor Pere Damià, sant Anselm i Pere Llombard Al segle XIII el gran desenvolupament del poder de les ciutats féu d’Itàlia el lloc on convergiren i es fusionaren les diverses experiències culturals europees l’especulació teològico…

El cant és el mitjà inicialment menys artificiós de produir música, atès que l’instrument forma part del cos de l’intèrpret, i es diu inicialment perquè el camí entre els primers esgarips dels homínids i les vertiginoses evolucions d’una prima donna belcantista és llarg i complex Pel mateix motiu és la forma d’expressió musical que està més directament lligada a l’intèrpret i que l’identifica més unívocament Els orígens del cant L’origen del cant és incert i es perd en els orígens de l’home, i se’n troba alguna forma a totes les cultures conegudes Rousseau el feia néixer de la parla, a la…

Un fet determinant de l’òpera com a espectacle és, amb poquíssimes excepcions, el seu contingut profà, i no pas religiós altrament, el gènere rebria un altre nom oratori, passió i, malgrat les similituds, el seu esperit i la seva mentalitat no serien els mateixos Hi ha nombroses varietats d’òpera, des de la qualificada com a seriosa, fins a l’ opera buffa italiana des de la completament cantada fins a la que empra la fórmula mixta de cant i parla, sigui l’ opéra-comique , a França, el singspiel alemany, el masque anglès o, a Espanya, la sarsuela Del llenguatge comú de l’òpera en nasqué, al…