Resultats de la cerca

La importància teològica del cisma és el resultat de la importància de l’única Església per a la salvació que els papes antics sintetitzaven en el principi extra Ecclesiam nulla salus En principi, el cisma es diferencia de l’heretgia i suposa la separació formal de la comunitat de l’Església o el refús d’alguns dels seus elements essencials per exemple, de rebre algun dels seus sagraments i en particular l’eucaristia, símbol de comunió eclesial normalment s’ha presentat en la història com a refús d’acceptar l’autoritat del bisbe de Roma Cisma d’Orient, Cisma d’Occident El Codi…

El Nou Testament no usa mai el nom d’ orde per a designar una funció ministerial L’Església, durant els deu primers segles, entengué per orde només una dignitat o un estat, mai no volgué significar un sagrament La teologia del segle XI començà a distingir orde de dignitat i introduí el concepte orde dins les categories sacramentals Durant el segle XIII  orde tenia ja, d’una manera plena, la categoria de sagrament d’aleshores ençà, en determinar el còmput dels set sagraments, l’orde entrà a formar-ne part Aquesta teologia medieval respecte a l’orde fou ratificada i dogmatitzada pels concilis…

D’acord amb la doctrina calvinista, l’Església és un cos del qual Crist és l’únic cap i els membres són tots iguals L’organització és a tres nivells comunitari o parroquial , en el qual l’administració és a cura de la junta de govern o consell, encapçalat per un pastor i alguns laics elegits sinodal , format pels pastors d’una mateixa regió i un ancià per cada parròquia i l' assemblea general , constituïda per igual nombre de pastors i ancians i que governa totes les comunitats presbiterianes La presideix un moderador elegit per un any Els actes litúrgics són extremament senzills cant,…

En són típics exemples el sermó de la muntanya , el de la missió , el de les paràboles , l' eclesial i l' escatològic , o de les darreries , en l’evangeli de Mateu i el sermó del pa de vida , o eucarístic , en l’evangeli de Joan

El terme esdevingué d’ús comú a partir del moviment universitari francès que cristallitzà en els esdeveniments del maig del 1968 i que hom pot caracteritzar per la seva intransigència envers l’autoritarisme de l’Estat Per analogia, hom parla també de contestació en altres àmbits socials, com el de l’ensenyament, l’eclesial, etc

En el llenguatge cristià, el mot en grec metánoia , que en el Nou Testament significa la conversió o canvi radical del cor s’aplica a tot el conjunt d’actes interiors i exteriors a través dels quals una persona abandona l’estat de pecat, en tant que aquest comporta la destrucció de l’amor a Déu i als germans Al començament significà, sobretot, el baptisme, bé que aviat indicà un sagrament especial, destinat a significar i produir el perdó del pecat per part de Déu i la reconciliació del pecador penedit amb l’Església La manera concreta de celebrar-lo ha variat moltíssim al llarg dels segles…

L’anàlisi luterana de l’acte de fe, que el presenta com a compost de coneixença notitia , assentiment lliure assensus i confiança fiducia , subordina els dos primers components a aquest darrer, tot subratllant alhora el caràcter passiu de la fe i la seva referència existencial a la salvació individual, en contraposició, respectivament, al doble accent en l’aspecte actiu de l’acte de creure i en el caràcter dogmàtic veritats revelades de la fe eclesial, propi del catolicisme fe

El sentit originari, més que participació en el sagrament de l’eucaristia, indica el conjunt de formes de participació en les realitats pròpies de la comunitat cristiana, o comunió eclesial , la qual, però, té en aquella el seu signe més evident El Nou Testament vincula a l’expressió grega κοινωνία el sentit de participació comuna dels cristians amb el Déu trinitari i el de la participació dels cristians els uns amb els altres Idealitzant segurament la realitat, però també indicant-ne un tret característic, els Actes dels Apòstols diuen de la comunitat primitiva que “els fidels…

Típicament representat pel cristianisme, en contraposició al que fóra la tendència de certs corrents veterotestamentaris, aquest universalisme ha estat mantingut àdhuc amb independència de la fe oficial i eclesial per alguns dels més grans pensadors i filòsofs moderns, els quals cercaren sovint la configuració d’una religió racional, vàlida, consegüentment, per a qualsevol home Això pot ésser indici que l’universalisme cristià no sempre ha estat lliure de sectarismes i particularismes, no independents d’una actitud radicalment proselitista, contrària, doncs, a la idea d’…