Resultats de la cerca

Tradicionalment, el que s’imita és una entitat temàtica, com ara un motiu o un tema Una peça basada en el contrapunt imitatiu pot ser monotemàtica com és el cas de la fuga o politemàtica com és el cas de la canzona La imitació ha estat una de les relacions entre les veus més utilitzades en la música occidental, en particular des de l’Edat Mitjana fins al final del Barroc En l’Edat Mitjana es poden mencionar, com a exemples de formes que es basen en la imitació, la chanson polyphonique , el motet, la caccia i la chace denominacions inicials, aquestes dues últimes, de cànon…

Es considera que el ricercare imitatiu és l’equivalent instrumental del motet vocal De tempo més aviat lent, es caracteritza pel tractament imitatiu dels diferents temes que apareixen, i sovint utilitza recursos contrapuntístics, com ara l’augmentació, la disminució o la inversió El ricercare imitatiu podia ser per a un conjunt d’instruments o per a orgue En la primera modalitat, conreada per autors com H Isaac o A Willaert, s’observa un estil molt proper al motet, amb nombroses entrades imitatives En la segona modalitat, conreada per autors com A…

Aquest tipus de veu, també coneguda com a "veu lliure" pel fet de no estar subjecta a la disciplina imitativa, té un caràcter d’acompanyament i no és infreqüent en els cànons Acostuma a estar situada al baix vegeu els diferents cànons de les Variacions Goldberg , BWV 988, de JS Bach i a tenir una funció de sosteniment harmònic Tanmateix, malgrat mantenir-se externa a la trama imitativa, la veu complementària també pot assumir el paper de cantus firmus com és el cas d’alguns cànons de L’ofrena musical , BWV 1079, de Bach o d' ostinato Cànon i giga en re M, de J Pachelbel

Originada durant el s XVI, fou anomenada fancy a Anglaterra i, quan desenvolupava un sol tema, tiento a Castella En difondre's la pràctica instrumental, la fantasia fou una improvisació sobre un tema donat Bach la considerà com un gran preludi Posteriorment, anà perdent el seu caràcter imitatiu i temàtic i esdevingué una peça formalment lliure Al s XIX fou conreada per Schumann, Brahms, Saint-Saëns, etc Aquest mateix segle aquest nom fou aplicat també als arranjaments d’òperes conegudes per a piano o altres instruments

El nombre de parts serveix habitualment per a caracteritzar una peça polifònica Així, es parla d’una fuga a tres parts, d’un cànon a quatre parts, d’una invenció a dues parts, etc Cal tenir present que, en aquest context, el terme ’part’ sempre es pot substituir per la paraula ’veu', potser més freqüent en les llengües romàniques Es distingeixen diferents modalitats de part es parla de part lliure o complementària per a designar aquella veu o aquelles veus que, en un context imitatiu, com ara un cànon, no participen del principi imitatiu de part principal o part…

A partir de la Contrareforma, la música de Palestrina s’erigí com a model a seguir pels compositors d’obres musicals religioses dels països d’obediència catòlica, encara que també es difongué als països de credo protestant En un sentit més ampli, l' stile antico usava els preceptes de la prima prattica prima prattica/seconda prattica Prescrivia l’ús de la polifonia, en especial del contrapunt imitatiu, i el tractament acurat de la dissonància JJ Fux, en el seu tractat teòric Gradus ad Parnassum 1725, reivindicà el model palestrinià com a pauta per a la composició…

En un primer moment foren arranjaments de chansons , frottole o madrigals, però més tard la forma s’emancipà i arribà a considerar-se, pel seu caràcter imitatiu, com una de les precursores de la fuga Els Gabrieli i sobretot G Frescobaldi i C Merulo foren els grans cultivadors de la forma, tant en el seu apartat solista com per a diferents conjunts Entre el 1615 i el 1635 Frescobaldi publicà una gran quantitat de música per a tecla on es podien trobar nombroses canzone amb un gran domini de la variació, la derivació i el cromatisme També a la primera meitat del segle XVII Merulo…

Les primeres foren escrites per GVitali i FABonporti Brack en compongué un recull de quinze amb finalitats didàctiques Al s XX es destaquen les de Berg, GPetrassi i Blacher

La imitació és un dels recursos contrapuntístics més importants i el seu ús dona lloc al contrapunt imitatiu Es tracta d’un recurs compositiu que garanteix una notable coherència perquè, atès l’aprofitament d’un mateix tram melòdic, suposa una notable economia temàtica sense el risc, d’altra banda, d’incórrer en la monotonia, ja que es desplaça entre les diferents veus, que d’aquesta manera es reparteixen l’interès melòdic Exemple 2 - JS Bach El clavicèmbal ben temprat , volum I, fuga XVI, BWV 861 © Fototecacat/ Jesús Alises Pel que sembla, el concepte d’imitació inclou tot i que és difícil…

També rep aquest nom la secció central, situada entre l’exposició i la reexposició, de la forma sonata Qualsevol alteració d’algun dels paràmetres musicals pot considerar-se un desenvolupament, sempre que suposi una veritable manipulació del material inicial Els recursos més habituals, però, són la contracció o l’expansió de l’estructura del tema, la seva fragmentació melòdica fragmentació que pot originar un passatge imitatiu o la seva combinació amb altres temes, i, en general, qualsevol recurs que creï sensació d’inestabilitat i d’impredictibilitat, com poden ser els…