Resultats de la cerca
Es mostren 28 resultats
estètica arbitrària
Art
Literatura
Nom donat per Eugeni d’Ors a la seva concepció de l’art, coneguda també amb el de Noucentisme.
pseudònim
Literatura
Nom fals emprat per un autor en lloc del seu.
L’ús del pseudònim, als Països Catalans, cristallitzà sobretot al s XVII amb el Rector de Vallfogona Vicenç Garcia i els imitadors el Rector de Bellesguard J B Gualbes, el Rector dels Banys Joaquim Vives, el Rector de Pitalluga Manuel Vega, i altres També fou propi d’alguns erudits illustrats emprar diversos pseudònims Gregori Maians, per exemple, n'emprà almenys set i Antoni de Capmany cinc Alguns pseudònims arribaren a ocultar el nom real, com Alí Bei Domènec Badia Al s XIX proliferaren els de ressonàncies medievals o trobadoresques per influència del Romanticisme l’iniciador fou el poeta…
noucentisme
Música
Terme introduït per Eugeni d’Ors l’any 1906 per a denominar una tendència sorgida en la literatura i les arts plàstiques catalanes al principi del segle XX.
El noucentisme s’oposa al Romanticisme, al modernisme i als corrents d’avantguarda posteriors per la seva cerca d’una mesura d’arrel clàssica Enfront dels excessos expressius i de la fantasia incontrolada de moviments contemporanis, els noucentistes cercaven un art racional i lúcid, atent també a les coses petites de la vida quotidiana En música la paraula no és tan utilitzada, però és evident que determinats compositors catalans de l’època escriviren la seva música, o una part, partint d’ideals anàlegs Potser el cas més clar el representa l’òpera El giravolt de maig , d’Eduard Toldrà, amb…
aforisme
Literatura
Proposició concisa, completa i sovint enginyosa escrita en vers i, més en general, en prosa, que enuncia una norma científica, filosòfica o moral sense argumentar-la.
Al llarg de la seva història ha tingut contactes amb d’altres gèneres, com l’anomenat “pensament” filosòfic, l’axioma científic i l’apotegma, o ha estat anomenat amb d’altres noms com proverbi, adagi, sentència i màxima Inicialment fou una forma culta d’expressió continguda en obres extenses, però que podia ésser aïllada sense perdre el significat En trobem a les antigues cultures egípcia, sànscrita, vèdica i xinesa, però fou sobretot a través d’alguns llibres bíblics i dels autors grecs i llatins Plató, Virgili, Ciceró, Sèneca, etc que aconseguí la seva màxima difusió Sota aquesta doble…
crítica d’art
Art
Formulació de judicis valoratius sobre l’art plàstic, amb la finalitat d’orientar el públic.
Confosa sovint amb la historiografia de l’art entre els sostenidors d’aquesta identitat hi ha Benedetto Croce i Lionello Venturi i amb la teoria de l’art , allò que hom entén estrictament per crítica, tot i que té precedents llunyans, com la visuració, no prengué consistència fins que fou conreada sistemàticament a través de la premsa o els mitjans de comunicació habituals, a conseqüència de la generalització, a la França illustrada, de l’exposició —o Salon— com a manifestació pública de l’obra d’art Així com l’art francès ha estat el paradigma més o menys seguit per tot l’art occidental…
poesia èpica
Literatura
Gènere poètic que narra fets heroics; la seva realització es concentra en l’epopeia.
Originàriament, el poema èpic reunia en una unitat estructurada una sèrie de narracions —variacions d’un mateix tema— transmeses per via oral generalment eren anònims, i en solia existir més d’una versió Al costat d’elements reals —l’acció sol estar situada en èpoques històriques notables per llurs fets guerrers— s’hi troben elements llegendaris i fantàstics els mateixos protagonistes solen ésser herois amb qualitats sobrehumanes A Egipte se'n conserven restes en texts fúnebres i màgics La poesia èpica mesopotàmica —sumèria i accàdia— narra aventures dels déus Enūma elīs , poema de la…
edició de texts
Arxivística i biblioteconomia
Publicació de texts literaris, jurídics, científics, documentals, etc, generalment antics, feta amb una intenció de divulgació o bé erudita.
Als Països Catalans —deixant de banda les edicions incunables i les fetes al s XVI i següent d’obres lullianes, d’Ausiàs Marc, d’Eiximenis, de les cròniques, etc, les quals sovint són adaptades a la llengua de l’època o a una parla local—, no és fins al s XIX, amb la Renaixença, que els estudiosos es preocupen de difondre els vells texts autòctons i emprenen diverses colleccions El 1840 Josep Mde Grau i Joaquim Rubió i Ors iniciaren una “Collecció d’Antigues Obres Catalanes” que només publicà Vicenç Garcia i Pere Serafí És coneguda l’existència d’un ambiciós projecte de Milà i…
Noucentisme
Art
Literatura
Moviment cultural d’abast polític iniciat a Catalunya a la primeria del segle XX.
Els principals banderers — Eugeni d’Ors i Rovira , Josep Carner i Puig-Oriol , Jaume Bofill i Mates , Josep Pijoan i Soteras , Francesc d’Assís Galí i Fabra , Joaquim Torres i García , Francesc Xavier Nogués i Casas , Feliu Elias i Bracons — entraren a les lletres i a les arts pel Modernisme , que informà, doncs, certs aspectes regeneracionistes campanya lingüística de L’Avenç L’Avenç , parnassianisme poètic, antifloralisme, etc dels noucentistes Així, en un llibre símbol com l’ Almanac dels Noucentistes 1911 conviuen escriptors i plàstics de tots dos moviments Hom ha convingut…
història de la intel·lectualitat
Historiografia catalana
A Catalunya hi ha una important tradició d’anàlisi de la producció i de la significació del que es pot denominar com a intel·lectualitat.
L’existència d’un corrent nacional com la Renaixença ho consolidà definitivament des del s XIX, i la presència del catalanisme –amb la importància que conferí a la reivindicació cultural i lingüística– donà continuïtat i presència social a l’estudi d’aquest sector social Més tard, retrats com els de Josep Pla, les semblances d’un Rovira i Virgili o les recents monografies escrites per M Batllori o les sèries d’A Manent, entre molts d’altres, han acabat de consolidar aquest subgènere i un prestigi cultural En el camp de la literatura i, en menor grau, en la filosofia i el dret, també hi ha…
assaig
© Fototeca.cat
Literatura
Gènere en prosa, bé que el nom ha estat ocasionalment aplicat a obres en vers (Pope, Voltaire), no narratiu, que aborda d’una manera lliure, no exhaustiva i no especialitzada, els problemes més diversos d’ordre filosòfic, històric, polític, literari, científic, etc, amb voluntat de creació.
Oscilla en longitud entre l’article i el llibre i adopta formes molt diferents la pura divagació Essais de Montaigne, la dissertació sistematitzada Essays on population de Malthus, el diari íntim Fragments d’un journal intime d’Amiel, el “diccionari” Dictionnaire philosophique portatif de Voltaire, l’epístola Lettres persanes de Montesquieu, el diàleg Dialogues concerning natural religion de Hume, etc Bé que fou Montaigne qui el batejà amb els seus Essais 1580-95 i qui n'és generalment considerat com l’iniciador perquè, de més a més, aconseguí un equilibri paradigmàtic entre…