Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
panislamisme
Història
Política
Islamisme
Moviment politicoreligiós que pretén unificar el món islàmic.
Propugna la unitat del poder polític i religiós en oposició a occident, contra el qual es dirigeix la seva lluita Sorgit a Egipte a la darreria del s XIX, els seus líders principals foren Gamal al-Dīn al Afġānī i el seu deixeble Muḥammad ‘Abdūh, ambdós exiliats 1879 i 1882, respectivament Fins a la Primera Guerra Mundial el soldà Abdülhamit II encoratjà la idea en un intent de convertir-se en l’únic cap possible dels països islàmics capaç de prescindir del món occidental Però, després del fracàs turc en aquella, el moviment anà replegant-se i perdent força i alhora guanyava terreny el…
apostasia
Dret canònic
Rebuig total de la fe cristiana després de rebut el baptisme.
A la Bíblia ja existeix aquest terme, en sentit politicoreligiós, i s’aplica a la infidelitat davant del Déu d’Israel Abandonar la pertinença a l’Església catòlica, conegut popularment com “esborrar-se del baptisme” o “donar-se de baixa de l’Església”, és un procediment llarg i, actualment, facilitat per les noves tecnologies, encara que no es pot apostatar virtualment, tot i que a la xarxa existeixen mòduls de cancellació de dades promoguts per algunes entitats, especialment d’ateus i agnòstics A l’Estat espanyol, l’Agència Espanyola de Protecció de Dades pot demanar a l’…
patarisme
Cristianisme
Moviment popular, politicoreligiós, creat a Milà (1055) en reacció contra la simonia i el nicolaisme
.
Gregori VII els protegí contra el bisbe Guido de Velate Amenaçà el govern de Milà 1071 i fins les mateixes relacions entre el papat i l’imperi Minvà a la mort d’Erlembald 1075, bisbe simoníac, no sense abans reduir l’autonomia de l’església milanesa i aconseguir una victòria del lliure municipi enfront del feudalisme milanès El nom de patarí , d’origen dialectal milanès, significava, originàriament, ‘drapaire’ Als s XII i XIII els càtars italians, que tenien llur centre a Milà, se n'atribuïren el nom, talment que esdevingué sinònim d’heretge i especialment de càtar
mazdakisme
Moviment politicoreligiós, propugnat a Pèrsia al s V per Mazdak, tendent a l’igualitarisme i a un comunisme incipient.
hugonot | hugonota
Cristianisme
Dit dels calvinistes francesos, i més especialment del moviment politicoreligiós francès, d’inspiració calvinista, configurat a partir del 1547.
L’adhesió al calvinisme d’homes com Antoni de Borbó, rei de Navarra, el príncep de Condé i l’almirall de Coligny, entre altres, donà força política al calvinisme amb vista a la defensa dels seus drets de minoria religiosa, alhora que li feia assumir la defensa dels drets dels estats enfront de la monarquia, més i més absolutista A la mort d’Enric II, coincident amb la celebració del primer sínode calvinista a París 1559, en el qual fou acceptada la Confessio gallicana , redactada pel mateix Calví, la regència de Caterina de Mèdici aportà una dimensió política en la pugna amb els Guisa,…
integrisme
Cristianisme
Corrent politicoreligiós, sorgit del camp catòlic a l’ensulsiada de l’Antic Règim, que identificava i propugnava una determinada comprensió del fet i la doctrina cristians amb una estructura social del règim de cristiandat.
Refusant tot liberalisme, tota innovació espiritual i social, es nodria d’un nacionalisme violent i, alhora que defensava la submissió de l’estat a l’església, es distingia tant per l’anarquia respecte a l’ordre jeràrquic com per una agressivitat de principi Aquest corrent doctrinal de signe intransigent, que el 1888 cristallitzà a Espanya en un partit polític dit integrista, tingué molta virulència al Principat de Catalunya Arrelà gràcies a l’existència d’una mentalitat catòlica de base popular, pietista i d’una absoluta intransigència amb el que considerava erroni, fomentada per mitjà de…
zelota
Judaisme
Nom (del grec ζηλωτής, traducció de l’arameu qan‘anayyā, ‘zelador’, ‘fanàtic’) donat a cadascun dels membres d’un moviment politicoreligiós de zeladors de la llei jueva constituït a Judea en temps de la dominació romana (6 dC).
Capitanejats per Judes el Galileu, actuaren principalment en la rebellió del 66-70 que culminà en la desfeta de Jerusalem, i desaparegueren amb la caiguda de Massada 73 Hom considera que l’apòstol Simó el Cananeu en fou membre