Resultats de la cerca
Es mostren 23 resultats
tens | tensa
Fonètica i fonologia
Dit de l’emissió fonemàtica dotada d’una concentració d’energia bucal superior a la d’altres emissions.
Així es manifesten típicament les consonants sordes, per oposició a les consonants sonores o fluixes
feix de correlació
Fonètica i fonologia
Relació opositiva de trets fonològics que afecta de la mateixa manera diversos grups fonemàtics dintre un mateix sistema.
En castellà, l’oposició tensa/fluixa i interrupta/contínua determina feixos de correlacions de tres membres fonemàtics en l’ordre labial, dental i velar, si més no, per la reunió de tensa + interrupta p,t,k, tensa + contínua f,ϑ,x i fluixa + interrupta o contínua b,d,g
f
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Sisena lletra de l’alfabet català, anomenada efa [pl efes].
La F llatina deriva gràficament de la digamma etrusca i grega no pas de la Φ, forma passada a través dels alfabets itàlics prellatins La F clàssica romana consisteix en un primer traç vertical i en dos traços horitzontals a dalt i al mig, cap a la dreta Presenta reforços estètics als extrems dels tres traços en l’escriptura d' inscripcions monumentals romanes L’escriptura comuna clàssica només manté el reforç base interior de la F , que es desenrotlla notablement, alhora que els altres dos traços, mitjà i superior, ultrapassen també a l’esquerra el traç vertical Per evitar la confusió amb la…
base d’articulació
Fonètica i fonologia
Denominació del conjunt d’hàbits articulatoris que conformen la pronúncia característica d’una llengua.
Alguns autors parteixen de la collocació dels òrgans articulatoris en posició de repòs per tal de definir aquesta base, a vegades mal considerada com un producte de condicionaments biològics La base d’articulació forneix, fins i tot, determinades tendències d’evolució foneticofonològica al llarg del temps El sistema fonològic del català, per exemple, no es distingeix del de les altres llengües només per un conjunt propi de fonemes, sinó també per la seva realització bàsica i normal que, essent relativament relaxada, la distingeix de la del castellà, més tensa, i l’apropa, per…
música de l’Àfrica subsahariana
Música
Música desenvolupada a l’Àfrica subsahariana, zona al sud del Sàhara, compresa entre el paral·lel 10 graus latitud nord i el Sahel.
La zona es configura com la frontera cultural entre l' Àfrica musulmana i l' Àfrica negra , i es pot identificar amb els llocs on arribaven les rutes de les caravanes que travessaven el desert del Sàhara En concret, s’estén per estats com el Senegal, Gàmbia, el sud de Mali, Burkina Faso i, parallelament a l’equador, les zones septentrionals de Ghana, Benín i Nigèria En general, les característiques musicals islàmiques de la zona es manifesten en el predomini d’una intervàllica de distàncies petites 2es o fins i tot monotonals sobre la de graus disjunts en una emissió vocal amb trinats i…
mode
Tecnologia
Cadascuna de les ones estacionàries amb què pot vibrar una corda tensa, una membrana, una columna d’aire, etc.
És anomenat també mode normal de vibració
consonant dolça
Fonètica i fonologia
En algunes terminologies, consonant fluixa, lenis o sonora (per exemple, b, d, g), en oposició a tensa o sorda (p, t, k).
q
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Dissetena lletra de l’alfabet català anomenada cu [pl cus].
La Q llatina majúscula prové del fenici a través del grec occidental de Beòcia el grec clàssic no mantingué aquesta lletra, que passà a l’etrusc i altres alfabets itàlics La Q clàssica romana consta d’un cercle i d’un traç inferior oblic descendent d’esquerra a dreta, una mica corbat amunt El cercle es traçava en dos temps començant per dalt Amb la velocitat el primer traç s’uní amb la cua obliqua en un sol temps ben aviat, però, el cercle, esdevingut ovoide, fou fet tot en un sol temps i aleshores la cua obliqua arrencava de la part superior esquerra i era pràcticament recta En canviar l’…