Resultats de la cerca

És autor de les novelles La pérdida del centro 1964, El escorpión 1969, La Granja del solitario 1969 i Fedra 1975 i dels assaigs Novela española actual 1967, Pintura española neofigurativa 1968, Mundo y trasmundo de las Leyendas de Bécquer 1970, Novela española de la posguerra 1971, El realismo y la novela actual 1973 i Arte hoy, arte del futuro 1976, entre altres També conreà la poesia i la crítica literària En aquesta darrera faceta tinugé una intensa activitat com a polemista al front de la redacció de La Estafeta Literaria 1960-63 i La Fiera Literaria 1995-2010

Després d’iniciar-se en la música amb el mestre de capella Joaquín Sánchez, de la catedral de Plasència, se n'anà a Madrid a estudiar amb Julia Parody, després es traslladà a París, on el seu mestre Alfred Cortot el qualificà de “geni musical del segle XX”, i finalment a Roma, on estudià amb Carlo Zecchi Al llarg de la seva carrera aconseguí una gran quantitat de premis internacionals Deixà d’actuar el 1978 per a dedicar-se a la docència al Conservatori de Mèrida És considerat un dels grans pianistes del segle XX i un dels millors intèrprets del repertori romàntic Beethoven, Liszt, Fauré, etc…

Estudià piano a Madrid amb Julia Parody Posteriorment amplià estudis a París, amb Alfred Cortot, i a Roma, amb Carlo Zecchi Diversos guardons aconseguits en importants concursos internacionals afavoriren l’inici d’una destacada carrera, centrada en gran part en el repertori espanyol del final del segle XIX i principi del XX, especialment I Albéniz, M de Falla i E Granados Amb aquest repertori també efectuà diversos enregistraments L’any 1954 fou nomenat professor de l’Acadèmia de Santa Cecília de Roma, fet que comportà una minva substancial de la seva activitat concertística des de llavors El…

Doctor en filosofia i lletres, és autor dels assaigs Vida y obra de Pablo Piferrer 1963, Entre la ciencia y la magia, Mariano Cubí 1969, Donde las Hurdes se llaman Cabrera 1964, Nuevas reflexiones sobre el lenguaje 1972, Gracias y desgracias de Castilla la Vieja 1976, etc

Collaborà a “La Vanguardia”, “Revista Popular”, “La Ilustración Artística” i, especialment, “El Noticiero Universal”, de qual fou redactor des del 1926 i director en 1952-66 Dirigí les revistes “Mundo Católico”, “Alegría” i “Cristo Rey” Publicà teatre i novelles de caire tradicional, com Hoguera de pasión 1944 i Barracas 1955, i en un altre terreny, Las leyendas del Islam 1921, Muy falangista 1940, Hombres y cosas de la vieja Barcelona 1944 i La Barcelona de Cervantes 1964

Inicialment periodista, oficial de l’armada, secretari i senador, abandonà la política per dedicar-se a les lletres Fou director de la Biblioteca Nacional de Lima 1884-1912 És l’escriptor romàntic més representatiu del Perú polifacètic, renovador i progressista, conreà tots els gèneres i destacà com a inventor de la tradición meitat històrica, meitat ficció, to de sornegueria i referències constants al món americà Poesías 1911, Tradiciones peruanas 1872-83, Ropa vieja 1889, Cachivaches 1890, Ropa apolillada 1891 i Tradiciones peruanas 1872-1918

Doctor en dret, s’especialitzà en legislació sobre teatre i cinema Collaborà en ABC , Pueblo , Gaceta Ilustrada i altres periòdics Per al teatre escriví La senda iluminada 1949, El baile de los muñecos 1950, El escultor de sus sueños premi València 1953, Las luciérnagas 1963 i altres moltes obres En el camp del cinema publicà Derecho cinematográfico español 1952 i altres texts sobre el mateix tema, així com un Diccionario del cine español 1966 És també autor de diverses narracions i reportatges La España de la postguerra, Niñas, al salón, De camisa vieja a “chaqueta nueva" 1976,…

Impulsà la creació d’un museu a Manises i d’una escola de dibuix per a fomentar la indústria de ceràmica local Escriví diversos treballs de tipus històric, alguns dels quals –com ara La cerámica en la provincia de Castellón , Introducción del arte románico en Cataluña y Valencia o Historia de las matemáticas del siglo XVII y en particular de D Vicente Tosca– restaren inèdits Això no obstant, en publicà d’altres La cerámica apuntes para su historia 1894, La música su historia, instrumentos, sonido y escalas 1894 i Pallantia Vulgo Valencia, la Vieja su historia, su río Turia y el…

A vuit anys fou admès com a nen cantor a la catedral de Saragossa Probablement en aquesta seu coincidí amb els seus germans José i Valero El 1731 obtingué la plaça d’organista de la catedral de Tortosa, càrrec que ocupà fins a la seva mort El 1761 fou membre del tribunal d’oposicions per a la plaça d’organista de la catedral de València, que guanyà Manuel Narro En el decurs de la seva tasca d’organista a la seu tortosina tingué com a mestres de capella Josep Escorihuela i Valero Moreno Polo, el seu germà Joaquín Iturralde fou el successor com a organista de la catedral de Tortosa La seva…

Participà en les activitats teatrals universitàries com a director i actor La seva novella Los bravos 1954 s’insereix en el realisme social Posteriorment es decantà cap a una narrativa de temàtica més intimista, centrada en l’exploració del món interior dels personatges D’entre els seus llibres de narracions es destaquen Cabeza rapada 1958, Las catedrales 1970, A orillas de una vieja dama 1979 i Las puertas del edén 1981 D’entre les seves novelles cal citar En la hoguera 1957, La que no tiene nombre 1977, Extramuros 1979, Cabrera 1981, Jaque a la dama 1982 i El griego 1985 Ha…