Resultats de la cerca

Autodidacte Influït especialment per SRusiñol, formà part del corrent modernista Pintà sobretot el paisatge de Deià, amb predomini dels tons obscurs La seva sensibilitat malaltissa, agreujada potser pel rebuig social que patí, el portà finalment al suïcidi

De formació universitària, se centrà en estudis d’història de l’art i de la música a Nàpols Entre la seva obra sobresurt Pittori Napoletani del Seicento Investigà aspectes obscurs de la vida napolitana de Josep de Ribera 1952

Principal representant del Modernisme a Bohèmia En la seva obra parteix del simbolisme allègoric, i hi són característics dos temes que repeteix en dos llargs cicles Els enamorats i El llac negre Utilitzà generalment colors obscurs, amb preferència violetes, animats per blancs atenuats

S’inicià el 1968 amb la publicació del poemari Ciutat de l’horabaixa , però tota la seva obra posterior és exclusivament narrativa L’amagatall de guipur 1976, premi Ciutat de Manacor, Uns cabells mortalment obscurs 1978, Villa Coppola 1985, premi Ciutat de Palma de novella 1984, Una moda fresqueta 1991, Quan venia l’esquadra 1994, premi Ramon Muntaner de literatura juvenil, Massa vi per a un sol calze 1994, premi de novella breu Ciutat de Mollerussa, Canvi de perruqueria i altres misèries 1995,  Quaranta anys no són res 1997 i Una altra vida  2012 En alguna obra utilitzà el…

A Where Angels Fear to Tread 1905 ja s’insinuen els temes principals de la seva obra la crítica de la burgesia britànica a la darreria del període victorià i, com a contrapunt, la imatge d’Itàlia com a símbol d’una cultura més espontània A The Longest Journey 1907 critica l’esnobisme intellectual Aquests temes, refermats a A Room With a View 1908, exposició de l’ensorrament d’actituds rígides d’uns anglesos a Itàlia, atenyen una subtilesa notable a Howards End 1910, on, sota l’aparença de comèdia irònica, una tragèdia esclata a conseqüència d'una catàstrofe imprevista una de les constants de…

Llicenciat en filologia 1991 Dirigí, amb Biel Thomàs, les Edicions Atàviques, experiència plasticopoètica que es desenvolupà al final dels anys vuitanta i principi dels noranta a Llucmajor És autor, entre d’altres, dels llibres de poesia Carnaval 1990, premi Ciutat de Palma -Joan Alcover de poesia 1989, Crònica del desfici 1992, premi Ciutat d’Olot 1991, Versllum 2000, El convers 2004, premi Miquel de Palol 2003, de caràcter innovador, que trenca el llenguatge a la recerca de nous sentits, Anvers 2006 i L’Espiga del buit 2010, premi Maria Mercè Marçal 2010 i premi Crítica Serra d’Or de Poesia…

Els anys de la seva formació musical són obscurs, encara que probablement estudià a Florència Membre de l’Acadèmia Filharmònica de Bolonya des del 1719, a partir del 1723 ocupà el càrrec de mestre de capella de la cort florentina i nou anys més tard esdevingué també mestre de la capella de la catedral de la mateixa ciutat A més a més, entre el 1734 i el 1757 fou mestre de capella a San Michele Orlandini fou un dels operistes més importants de la seva època Escriví més de cinquanta obres escèniques, representades a tot Europa, que li procuraren un notable ressò de públic Autor de…

El 1952 fundà a Lió el Théâtre de la Comédie, que dirigí fins el 1957 Tot seguit es feu càrrec del teatre de Villeurbanne, i maldà per atraure un públic d’obrers El 1972, amb Robert Gilbert, Patrice Chéreau i altres compartí la direcció fins el 2002 del Théâtre National Populaire, installat a Villeurbanne Trobà una escriptura personal a partir de les propostes de Brecht sobre el teatre èpic George Dandin 1958 i Tartuffe 1962, de Molière Edward the Second 1960, de Marlowe  La seconde surprise de l’amour  1959, de Marivaux  Troilus i Cressida 1964, de Shakespeare, i també sobre textos propis…

Es deia Vítiza, i era fill del comte de Magalona De jove serví a la cort del rei Pipí d’Aquitània i a la de Carlemany Monjo vers el 774 a Dijon, no acceptà l’abadiat i es retirà al seu país, on fundà Aniana ~780 per menar-hi vida eremítica després passà a Gellone fundació del duc Guillem de Tolosa, el conqueridor de Barcelona, on observà la regla de sant Benet, de qui prengué el nom Compilà un comentari de la regla esmentada a base de passatges concordants de les altres regles conegudes Concordia regularum Després de reformar monestirs de la Septimània i Aquitània passà al nord de l’imperi…

Era baró d’Enveig i senyor de Mosoll, fill i successor en drets de Rafel Rubí i Coll, ministre de la Reial Audiència, i de Laura de Marimon Estudià lleis a la Universitat de Salamanca El 1627 s’incorporà a la Reial Audiència de Catalunya i el 1630 es casà amb Teresa Sabater i de Meca, filla d’una família de juristes ennoblits Com la resta de jutges de l’Audiència, fou perseguit durant el moviment revolucionari del 1640 i acabà exiliant-se a la cort de Madrid, formant part de la Junta para Materias Políticas e Inteligencias de Cataluña Morí al desembre del 1642 a Saragossa quan formava part…