Resultats de la cerca

Residí des d’infant a Buenos Aires, on estudià dibuix Installat definitivament a Barcelona 1927, collaborà en l’aixecament del pla oficial de la ciutat i hi ha intervingut en diverses planificacions urbanístiques Fou professor de topografia a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i conreà la pintura El seu germà Francesc Ramoneda i Puiggròs Barcelona 1905 — 1977, pintor, format també a Buenos Aires, presentà obres a Barcelona, a Madrid, a Tucumán, a Buenos Aires, etc Fou professor de dibuix i pintura de la Universitat de Tucumán 1946-49 i retratà per encàrrec oficial Juan Perón i…

Fill d’Antoni Sartine, comte d’Albi, que fou intendent general de Catalunya 1727-44 Uns estudis de dret a París el portaren a exercir diversos càrrecs a la magistratura francesa fou, successivament, conseller al Châtelet, lloctinent criminal, lloctinent general de policia 1759 i conseller d’estat La seva administració fou remarcable en millores urbanístiques i socials Adquirí fama d’integritat i liberalisme, especialment quan s’encarregà de la direcció general de llibreria Ministre de marina 1774-80, reorganitzà la flota francesa per a la guerra amb Anglaterra La revolució del…

Fill del segon duc d’Alba Fadrique Álvarez de Toledo y Enríquez i d’Isabel de Zúñiga Marquès de Vilafranca do Bierzo pel seu matrimoni amb María Pimentel-Osorio Patge de Ferran II de Catalunya-Aragó Participà el 1512 en la conquesta de Navarra i posteriorment en les campanyes de Flandes, Alemanya i Itàlia Virrei de Nàpols, reduí la noblesa i combaté els bandolers El 1538 inicià la construcció de fortificacions a la ciutat i al llarg de la costa dugué a terme impotants millores urbanístiques a la capital El 1540 decretà l’expulsió dels jueus del regne Aconseguí d’implantar a…

Professor del 1969 al 2014 a l’ Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona  ETSAB, on el 1968 obtingué el títol i el 1993 el doctorat, ha estat convidat a diverses universitats nord-americanes, com ara la University of California Los Angeles i Harvard Exercí d’arquitecte diocesà d’Eivissa entre els anys 1973 i 1977, i escriví la Guia d’Arquitectura d’Eivissa i Formentera 1980 Associat des del 1968 amb Josep Antoni Martínez i Lapeña , la seva obra és una de les més reconegudes internacionalment sorgida en l’àmbit dels Països Catalans i comprèn des d’edificis residencials, corporatius…

Titulat el 1942, amb l’Instituto Nacional de Óptica Daza de Valdés, de Madrid 1948, abandonà el monumentalisme de l’escola madrilenya de la postguerra i derivà cap a formes orgàniques semblants a les dels països escandinaus Instituto de Formación del Profesorado de Enseñanza Laboral, de Madrid, 1953 Els anys seixanta substituí el maó pel formigó i creà peces amb pretesat Centro de Estudios Hidrográficos, de Madrid, 1961 La seva arquitectura religiosa, que conjuga la llum amb el dinamisme dels murs, fou de les més representatives de l’Espanya de la segona meitat del sXX esglésies dels dominics…

Descendent d’una nissaga de mestres d’obres i fusters de Sant Andreu de Palomar, fou un dels primers arquitectes titulats per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid vers el 1839 És autor, juntament amb Josep Mas i Vila, del mercat de Santa Caterina 1847 i, conjuntament amb Francesc Vila, del bloc de cases dit e ls Porxos d’En Xifré , erigit el 1836 davant la Llotja i molt representatiu de les orientacions urbanístiques de l’època el pòrtic d’arcuacions sobre pilars que li han donat nom es contraposa a cossos cortina els cantoners i el central amb pilastres jòniques, i…

Enginyer industrial per la Universitat de Barcelona i diplomat en medi ambient, el 1979 fou elegit regidor de Montuïri per la Unión del Centro Democrático UCD El 1982 passà a Aliança Popular des del 1989 Partido Popular i fou vicepresident del Consell de Mallorca fins al 1987 sota la presidència de Jeroni Albertí, al qual succeí en el càrrec 1987-95, període en què fou també diputat autonòmic Fou conseller d’Obres Públiques, Transports i Mobilitat del Govern Matas i portaveu de l’Executiu 1996-99 i president del Partit Popular de les Illes Balears Novament diputat 2000, abandonà l’escó per…

De família comerciant, estudià lleis a Lima, i començà 1745 una carrera de funcionari judicial, estroncada per una acusació i un procés per malversació que el portà 1750 a Espanya Empresonat 1757, fugí, viatjà per Europa i s’establí a París Tornà 1765 a Madrid, on es casà amb una dama d’una gran posició social, mantingué una tertúlia selecta, freqüentada pels illustrats més significats de Madrid, i gràcies al comte d’Aranda, amic seu, començà 1766 una nova carrera de funcionari com a director de l’Hospicio de San Fernando Intendent d’Andalusia i superintendent de les repoblacions de Sierra…

Fill del diplomàtic Pierre Alduy, es llicencià en lletres i en dret a Montpeller i a París El 1942 fou agregat d’ambaixada a Ankara i el 1943 passà a la França lliure Acabada la Segona Guerra Mundial, fou nomenat prefecte 1946 Posteriorment, adherit al Partit Socialista, inicià una carrera política en ser elegit alcalde dels Banys d’Arles i conseller general del cantó de Prats de Molló 1952, càrrecs en què fou succeït per la seva esposa Jacqueline Alduy el 1959 Guanyà aquest any l’alcaldia de Perpinyà i revalidà successivament el mandat fins el 1993, que una crisi en el govern municipal…

Aprenent al taller de Fra Bartolomeo, s’inicià en la pintura, però l’atreia l’arquitectura A la recerca de treball, passà a Urbino —on segurament conegué Laurana— i més tard a Llombardia, on l’arquitectura quatrecentista s’anava esvaint en una espècie de barroquisme final A Milà 1474, i sota la influència de les grans figures que hi conegué, restà marcat el seu camí sagristia de San Satiro, Santa Maria delle Grazie, l’església d’Abbiategrasso, la catedral de Pavia En el claustre de Sant'Ambrogio apunta, ja, el Bramante genuí A Milà treballà també com a pintor El 1500, a Roma, a Tívoli i a…