Resultats de la cerca
Es mostren 673 resultats
bioelectricitat
Biologia
Electricitat generada en els éssers vius a causa de la desigual distribució dels ions en llur cos.
En tots els organismes, i en particular entre l’interior i l’exterior de les membranes cellulars, s’estableixen diferències de potencial, més remarcables en els teixits nerviós i muscular Des del punt de vista fisiològic, aquestes diferències de potencial tenen una importància extraordinària, puix que fan possible, per exemple, la transmissió de l’impuls nerviós o la contracció del múscul Ultra en l’aspecte fisiològic, la bioelectricitat arriba a tenir importància en els fenòmens de relació per exemple, alguns peixos aproximadament 250 espècies disposen d’òrgans electrògens…
Putxinel·lis Claca

Putxinel·lis Claca Instal·lació a CaixaForum commemorant el 50 aniversari del Teatre de La Claca (2018)
Fundació La Caixa
Teatre
Grup català de titellaires i teatre amb ninots fundat el 1968 per Joan Baixas i Teresa Calafell.
Continuadors de la tradició titellaire catalana de Juli Pi, Ezequiel Vigués Didó , els Anglès, etc, que enriquiren amb la utilització d’un ampli ventall de matèries plàstiques i nous recursos tècnics, evolucionaren des del format de titelles més clàssic fins a espectacles de caràcter més pròpiament teatrals Entre les seves obres cal destacar Les trifulgues d’En Pinotxo 1968, Breu record de Tirant el Blanc 1970 de M A Capmany, Calaix de Sastre 1971, El Drac del Castell dels Moros 1975, Nyaps 1975, Mori el Merma 1978 amb ninots de Joan Miró i presentat amb el nom de Teatre de La Claca , Les…
puça d’aigua

Puça d’aigua (Daphnia pulex)
Dieter Ebert (cc-by-sa-3.0)
Carcinologia
Crustaci branquiòpode de l’ordre dels cladòcers, de la família dels dàfnids, d’1 a 3 mm de llargada, amb el cos protegit per una closca o cuirassa dorsal que deixa lliure la regió cefàlica.
En el cap hi ha dues parelles d’antenes, l’una llarga i bifurcada amb funció locomotora i l’altra amb funció quimioreceptora, un ull compost proveït de moviment i situat en posició central, l’ull dorsal, que és simple, i la boca, amb maxilles i mandíbules La part ventral presenta cinc parells d’apèndixs biramosos aixafats, amb missió respiratòria i de filtració d’aliments, situats en posició anterior El nombre de segments del cos és 10 6 de cefàlics i 4 del tronc És molt freqüent la partenogènesi cíclica, amb diverses generacions de femelles partenogenètiques, però en èpoques desfavorables…
caràcter sexual
Biologia
Cadascuna de les característiques anatòmiques o funcionals, el conjunt de les quals defineix el sexe.
Cal distingir entre els caràcters sexuals primaris , constituïts per les gònades testicles en el mascle i ovaris en la femella, i els caràcters sexuals secundaris, els quals apareixen en els vertebrats en atènyer la maduresa sexual i estan sotmesos a influència hormonal i genètica En l’home aquests són incompletament desenvolupats durant la infància, maduren a la pubertat i persisteix llur funció fins a arribar a la menopausa en la dona i a l’andropausa en l’home Es diferencien en genitals penis o òrgan copulador, pròstata, etc, en el mascle, i úter, vagina, etc, en la femella i en…
exoesquelet

Exoesquelet d’un crustaci terrestre
© Fototeca.cat-Corel
Zoologia
Esquelet exterior al cos d’un animal i que li serveix de protecció.
Els diversos grups d’animals tenen un exoesquelet adaptat a llurs condicions de vida mobilitat, creixement, etc En els coralls i molluscs, que fan vida sedentària, l’exoesquelet és rígid i serveix de sosteniment les sals de calci formen l’exoesquelet del corall, i la conquiolina, el calci i l’aragonita, el dels molluscs En els braquiòpodes és calcari En els briozous és de quitina, de vegades calcificada o de parets gelatinoses En els artròpodes, que tenen una vida activa amb molta mobilitat, l’exoesquelet és format per quitina còrnia en plaques independents que s’articulen de vegades hi pot…
Konrad Lorenz
Biologia
Naturalista austríac.
Estudiós del comportament animal, fou un dels fundadors de l’etologia moderna, que divulgà amb obres, com ara Er redete mit dem Vieh, den Vögeln und den Fischen ‘Parlava amb les bèsties, els ocells i els peixos’, 1949, que obtingueren una gran popularitat Director del departament de fisiologia del comportament de l’Institut Max Planck en 1961-73, aquest any rebé, juntament amb NTinbergen i Kvon Frisch, el premi Nobel de medicina Aplicà les seves teories, que subratllen la importància de l’innatisme i l’ herència per damunt de la interacció amb el medi, al comportament humà Über…
Karl Ernst von Baer
Biologia
Geografia
Biòleg i geògraf germanobàltic.
Estudià medicina a Tartu a Viena 1810-14 i a Würzburg 1814-17 A partir del 1819 fou professor a la Universitat de Königsberg, i a partir del 1834 ensenyà zoologia i anatomia comparada a Peterburg Descobrí l’òvul dels mamífers 1827, amb la qual cosa restà arrodonida la descoberta feta cent cinquanta anys abans per Regnier de Graaf, i el notocordi dels embrions dels vertebrats Entre el 1828 i el 1837 publicà la seva obra més important, Über Entwicklungsgeschichte der Tiere ‘Història del desenvolupament dels animals’, amb la qual, juntament amb Untersuchungen über die Entwickelung der Fische ‘…
bacallà

Bacallà
Fiver, der Hellseher (cc-by-3.0)
Alimentació
Ictiologia
Peix de la classe dels osteïctis, de l’ordre dels gadiformes, que ateny normalment 1,5 m de llargària, de cos fusiforme i de color bru o d’oliva, amb el dors i els flancs clapats de fosc.
Anatomia i fisiologia Els bacallans tenen tres aletes dorsals i dues d’anals les pelvianes s’insereixen més endavant que les pectorals totes manquen de radis espinosos Tenen nombroses dents petites en ambdues mandíbules de la inferior penja una petita barba sensitiva Són peixos d’aigües fredes i poc salades i viuen en bancs nombrosos a la part nord de l’Atlàntic, sobretot a l’altura de Noruega, Islàndia, Grenlàndia, Labrador i Terranova, indrets on destaca l’espècie Gadus morhua per la seva abundància Els bacallans fresen cap al final de l’hivern cada femella pon un gran nombre d…
bernat pescaire
bernat pescaire
© Fototeca.cat
Zoologia
Ornitologia
Gran ocell d’uns 90 cm de l’ordre dels ciconiformes
, de la família dels ardeids, camallarg, de costums pescadors.
Les parts superiors del cos són grises el cap i el coll, blancs, amb una ampla banda que va des de l’ull fins a un gran plomall negre El bec, gran, és groguenc i ensiforme, i és utilitzat com a òrgan de defensa de l’animal, que el llança com un dardell contra l’enemic, i com a òrgan d’atac per agafar les preses peixos, granotes, cucs, etc Viu als prats inundats, als rius, als llacs i a les costes roman dret, immòbil, llargues estones dins l’aigua o molt a prop o dalt d’un arbre, amb el coll dret o enfonsat entre les espatlles El seu vol és potent, amb un batre d’ales…
marsopa
Mastologia
Nom donat a diverses espècies de mamífers cetacis odontocets de la família dels delfínids que pertanyen als gèneres Phocoena, Phocoenoides i Neophocoena.
La marsopa comuna Phocoena phocoena ateny 2 m de llargada, i té el cap petit i poc diferenciat del tronc, l’aleta dorsal triangular i baixa i les aletes pectorals petites i ovalades És de color negre al dors, d’un gris metàllic als flancs i blanc al ventre Té un centenar de dents, petites i estriades verticalment Habita en grups nombrosos, freqüentment, a prop de la costa, i de vegades penetra en els rius s’alimenta fonamentalment de peixos, i també de crustacis i de molluscs La gestació dura 10-11 mesos Habita a l’hemisferi boreal, i a la Mediterrània només accidentalment La seva carn és…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 23
- 24
- 25
- 26
- 27
- 28
- 29
- 30
- 31
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina